Pasqual Maragall escriu avui a LA VANGUARDIA, en català, sobre un conjunt de records lligats a Francesc Ferrer i al seu avi Joan Maragall. Proposa  commemorar 2009 com l’Any Ferrer  i pujar amb unes flors al monument de Montjuïc el 13 d’octubre. Ho farem. I pujarem amb ell. Ja fa temps que la Fundació Ferrer i Guàrdia treballa en els preparatius de l’Any Ferrer , però em sembla molt important i significatiu que el president Maragall ho reclami des d’una tribuna pública. Va ser Pasqual Maragall, en efecte, qui va escoltar la petició de la Fundació d’erigir a la muntanya que ha servit per controlar militarment la ciutat (la ciutat del perdó, evoca Maragall) una còpia del monument belga i qui va tirar endavant el projecte, contra el parer d’alguns dels seus assessors. Un monument un xic amagat per pressions del nacionalisme catòlic català –recorda Maragall-, és cert, però més amagat hauria quedat al Sot del Migdia, lloc inicialment suggerit pels tècnics municipals! En Maragall se’n va sortir, amb l’ajut al consistori de Maria Aurèlia Capmany i de Marta Mata, i amb la Fundació al darrere que va “cuinar” les coses a Brussel·les i a Barcelona. 

 

Sobre el poeta Joan Maragall complementa l’explicació del seu net recordar que l’any 1961 l’editorial Rialp va publicar el llibre La actitud tradicional en Cataluña amb una presentació de Lluis Duran i Ventosa. La tesi de l’antic secretari de Cambó era que Torras i Bages, Maragall i el propi Cambó coincidien en l’essència: los tres creen en Dios, creen en su tierra y en su pueblo; creen en las verdades fundamentales del mantenimiento de la armonía entre los pueblos españoles, en su recíproco beneficio. Els tres –diu Ventosa- en rigor eran conservadores, en cuanto a la fe católica, el patriotismo, el sentido de la Historia …