Divendres passat vaig presentar aquest document a la Junta de l’Escola d’Empresarials, com una contribució a un debat desapassionat sobre un futur imperfecte encara per escriure:

Obert un termini breu per realitzar aportacions a un diàleg constructiu sobre la reforma institucional de la Universitat de Barcelona en l’àrea econòmico-empresarial, ofereixo les següents reflexions:

 

1.- Crec que la Memòria presentada és un bon document, ben treballat i raonablement equilibrat. Descriu un itinerari possible vers un objectiu predefinit, la coalescència –per utilitzar un terme del debat realitzat durant els anys 2004-05- entre la Facultat d’Econòmiques i l’Escola d’Empresarials. Entenc que la creació ex novo d’un centre que reculli el millor de les nostres pràctiques acadèmiques pot ser una bona oportunitat per avançar en una direcció de progrés.

 

2.- Al mateix temps, penso que potser no hem exhaurit plenament el debat sobre la conveniència d’assolir l’objectiu descrit al paràgraf anterior, un objectiu que ja va promoure amb uns perfils teòrics sòlids el rector Tugores al final del seu mandat i que va merèixer algunes reaccions desproporcionades, un objectiu que després ha mantingut el rector Rubiralta, per la via de nomenar el Dr. Salicrú com a delegat, però crec que amb una anàlisi més de caràcter estructural –millorar l’organització- que funcional –millorar el servei públic-. L’ensenyament de l’Economia i de l’Empresa a la Universitat mereix recuperar els anys perduts en disquisicions teòriques per a fer un esforç d’acostament al que des de Kant s’anomena raó pràctica.

 

3.- La situació política general i la universitària en particular evolucionen molt ràpidament. Potser el que era vàlid el 2005 ja no ho sigui el 2009. Intentem, per tant, fer un esforç de prospectiva, perquè no estem construint una universitat per a nosaltres, sinó una universitat per a les generacions properes. Això és el que la societat ens exigeix. Per tant, crec indispensable realitzar una consulta amb els agents socials, els sindicats i les organitzacions patronals, sobre el model d’ensenyament empresarial universitari. I estendre aquest debat als partits polítics i al Govern de la Generalitat, doncs al cap i a la fi són els diners dels contribuents els que fan possible la universitat pública.

 

4.- De la consulta anterior és ben segur que n’ extraurem conseqüències profitoses. El model a construir, eventualment, hauria de néixer de la capacitat de la Universitat de Barcelona per generar un espai de cooperació amb els agents socials, promotor d’un nou estil d’aprenentatge i d’una nova forma de disseny del currículum formatiu. Aquest espai el veig a una escala proporcionada al contacte professor-estudiant, al model de relació personal que aprendre a prendre decisions requereix i sota unes fórmules de gestió allunyades del burocratisme endèmic de la universitat clàssica. Tenim la oportunitat de fer coses noves i gairebé diria que en tenim el deure.

 

5.- Els alumnes de la Universitat de Barcelona que aspiren a graduar-se com a persones preparades per ocupar càrrecs de gestió i de direcció a les empreses i institucions ens demanen molt més que un macro-centre polivalent i heterogeni com el que resulta del projecte presentat a la consideració de la Junta. El nou mandat rectoral constitueix potser la darrera ocasió per canviar les coses i exercir al màxim  les nostres potencialitats creatives per superar alguns vells vicis, com la prepotència dels  mandarins, la parcel·lació dels plans d’estudi segons els interessos dels departaments i la “privatització” de la Universitat més perversa –com deia el rector Bricall-, la que es produeix a mans dels propis funcionaris.

 

6.- Donem un exemple reformista i fem un debat sense prejudicis, un diàleg de veritat amb la societat, un intercanvi de propostes amb el Consell Social de la UB i amb el Govern de la Generalitat, i ens sorprendrem dels resultats! Molt probablement el procés actual sigui excessivament unilateral i requereixi algunes dosis de multilateralitat, per tal de ser capaç de copsar tots els matisos de la complexitat. I no és això, ensenyar a gestionar la complexitat el que fem o hauríem de fer?