A un règim parlamentari, els electors trien el parlament i no el govern. El govern és elegit pel parlament. El concepte “guanyar les eleccions” és ambigu, doncs pot significar des d’haver obtingut la primera posició en el recompte fins a la capacitat de sumar una majoria parlamentària. A Itàlia, Berlusconi va perdre la confiança i ara l’ha obtingut Monti, amb una unanimitat excepcional de la que només s’ha exclòs la Lliga Nord, una exclusió més que convenient per a un primer ministre cridat a resoldre una situació de crisi.
Fins i tot en èpoques de normalitat, que els ministres siguin tècnics és un desideràtum. Tècnics, en el sentit de que siguin bons, de que reuneixen els mateixos requisits que els hi serien exigibles per dirigir qualsevol projecte (mèrit i capacitat, simplement). En un moment de crisi i d’indignació, no ho oblidem, les alternatives són la supressió de qualsevol govern –el somni llibertari- o l’obtenció d’un govern millor, i aquestes alternatives són en realitat la porta de la segona. Un govern millor ha de basar-se en un suport ample, el més transversal possible, més preocupat pels ciutadans que pels interessos de partit, i només pot haver un govern millor si els seus components coneixen el seu ofici.
Tots els governants, des d’aquesta perspectiva, haurien de ser tècnics, es a dir, coneixedors del que fan, perquè la seva funció és prendre decisions.
És incorrecte anomenar tecnòcrates als governants tècnics. Tecnòcrata només adquireix significat com oposat a demòcrata o com diferent dels polítics que a una dictadura tenen un perfil més ideològic. Els tecnòcrates del franquisme no eren, realment, tecnòcrates. Eren no-falangistes, no-carlins i no-militars, però ideològicament no defensaven una suposada neutralitat tècnica sinó una visió ultraconservadora de la societat amanida amb algunes receptes capitalistes. El nou govern italià no és tecnòcrata, és un govern de tècnics nomenats per un primer ministre elegit pel parlament.
La consciència social del moment converteix en intolerable la presència de governants que no passarien l’entrevista de selecció de directors d’una empresa mitjana.


4 comentaris
Sindicació de comentaris per a aquest article
18 novembre 2011 a 5:21 pm
G.G.
Ahir en una edició digital d’un dels diaris que acostumo a donar un cop d’ull (el mundo, la vanguardia o el periódico no recordo quin), vaig llegir que titllaven aquests nous governs de tècnis com “els nous masons”. ¿?.
18 novembre 2011 a 5:55 pm
Joan-Francesc Pont i Clemente
Cada dia, una ximpleria…
21 novembre 2011 a 1:31 pm
Gloria
clarivident com sempre
2 febrer 2012 a 8:27 pm
G.G.
Ahir a Orly vaig llegir (més o menys que el meu francés és limitat) un article a la resvista LE POINT (16 pàgines) sobre les influències masòniques al voltant de tots els candidats a les eleccions franceses. Com si fòssin els masons els artífecs dels governants. Si és veritat doncs sempre serà millor que no els posin els fons d’inversió, les agències de qualificació o el senyor Soros directamet. Si no ho és, no entenc la mania de responsabilitzar la masoneria dels moviments de poder.