XAVI

También espero que haya otra reunión antes de 30 años (o tal vez no lo contemos!)

Saludos,
Cuqui (y Susana)

Si lo deseas, puedes hacer click para valorar este post en Bitacoras.com. Gracias….

La crueltat no és la violència, ni la mort, sinó la violència i la mort gratuïtes. No és el preu ineludible de la vida sinó el dolor provocat deliberadament, innecessàriament

la contra

ENRIC RAMIONET.

Hi ha certeses que més que pensar-se se senten, que es porten incrustades a la pell no sé si com un tatuatge o una cicatriu. Les que es tenen en relació amb les curses de braus diria que són un exemple d’aquest fenomen. Per més cèlebre o més admirat que sigui l’individu que proclama les seves fòbies o fílies respecte a això, per més potents que siguin els arguments que s’esgrimeixin, el sentit de la seva revelació, la posició que anunciï, més que afectar el judici que el món té sobre els toros, afecta el que el món té sobre ell. Ja fa temps que en l’opinió publicada no predomina el progressisme i encara menys aquell imperi presumptament castrador d’allò que es considerava políticament correcte, que si mai va existir es devia esfondrar per les seves pròpies debilitats. Ara es porta ser graciós i una mica canalla, i és molt recomanable i agraït dedicar-se a conrear la malícia sobre qualsevol exponent de les ben intencionades però a vegades una mica bledes defenses de la sostenibilitat, o la igualtat, o la no-violència, o la cooperació.

És sota aquestes condicions meteorològiques que de tant en tant alguna celebritat es proclama inesperadament protaurina. I a les nostres coordenades, quan ho fa, el que primer reivindica és la catalanitat de la festa. També procura destacar-ne els aspectes emotius, artístics i fins i tot èpics d’això que poèticament defineixen com una dansa sobre l’abisme. Però l’argument definitiu dels partidaris és el de les crueltats superiors, i esmenten exemples esgarrifosos del tracte que els animals reben en la indústria alimentària o en la mateixa cadena tròfica. La vida és cruel, diuen, i la crueltat no s’ha d’amagar. Però per als que procurem racionalitzar i explicar la profunda i instintiva antipatia que ens produeix la festa, la invocació a la catalanitat és un argument irrellevant que, d’altra banda i com és notori, xoca absolutament amb el brou cultural que condimenta la tauromàquia actual. La nostra és, aparentment, una societat asèptica i la vida més descarnada esdevé un material narratiu i dramàtic molt poderós i probablement per aquesta raó alguns creadors aprecien les atrocitats sangonoses de les curses de braus. Però la possibilitat de reproduir-lo artísticament no justifica la generació de dolor. No ens dedicarem a reproduir les brutalitats de la història, o animarem les misèries del sud que proporcionen tanta matèria primera perquè els creadors del nord exhibeixin sensibilitat i convoquin emotivitats. Amb tot, la més errònia de les justificacions és la que formulen a l’entorn de la crueltat. La crueltat no és la violència, ni la mort, sinó la violència i la mort gratuïtes. No és el preu ineludible de la vida sinó el dolor provocat deliberadament, innecessàriament. La crueltat és la tortura. No és engegar un tret sinó ballar al voltant d’una víctima abans de tallar-li l’orella. És martiritzar per plaer, humiliar un ésser indefens, provocar dolor i entretenir-s’hi amb fruïció. La crueltat no existeix, es crea intencionadament. I si a les nostres societats augmenta de forma imparable l’aversió pels toros és perquè malgrat tot hem experimentat un cert progrés moral.

Llegeixin L’espectacle de la pena de mort de Joan de Déu Domènech i s’adonaran fins a quin punt és perceptible el canvi. Els suplicis, les mutilacions, les humiliacions que s’infligien als condemnats pretenien ser alliçonadors però eren, fonamentalment, un amè espectacle de masses. I temo que sí, que deu ser d’aquelles negrors que encara penja aquesta maleïda festeta.