You are currently browsing the tag archive for the 'Dret Tributari' tag.
A la Facultat, organitzem com cada any un seminari per a directius sobre les novetats tributàries de l’exercici 2009: un any teòricament sense novetats que dóna per 140 pàgines d’estudis i 50 pantalles de power point. Els ponents que m’acompanyen: Joan Carles Bailach, Inma de Paz, Olga Capelo, Maria Dolors Torregrosa i Magí Pont Clemente. Cinc hores de presentacions i col•loquis, amb una pausa breu per prendre un cafè i fomentar la tertúlia entre els cinquanta assistents. El leit motiv d’aquesta jornada és per nosaltres molt més que ensenyar. Deliberadament, posem en crisi els nostres plantejaments teòrics elaborats al laboratori, laboratori d’idees, però laboratori al cap i a la fi, al contrastar-los amb els de la gent que porta el dia-a-dia de les empreses. No hi ha ciència pura digna d’aquest nom sense ciència aplicada (el contrast de les hipòtesis amb la praxis) i no hi ha ciència aplicada sense tensió intel•lectual entre les conclusions obtingudes i la vida real. A la cloenda, parlo sobre les exigències de la fiscalitat a una època de crisi. Hi ha vida més enllà del laboratori.
A Titulars Mercantils, inauguro el curs sobre el procediment d’aplicació dels tributs amb una conferència sobre la necessitat d’orientar l’actuació administrativa des del Dret i sobre com evitar danys i perjudicis als ciutadans derivats de la lentitud de l’Administració i de la Justícia. Aquesta crònica es publica a la revista L’Assessor i no és responsabilitat meva:
El 17 de juny de 2004 ingressa a la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres una persona extraordinària que m’honora amb la seva amistat. He pronunciat el discurs de contestació -reduit a 15 minuts- del que ara publico, com ha fet l’Acadèmia amb una versió pràcticament idéntica- el seu text complet.
Els dies 4 i 5 de novembre de 1999 van tenir lloc a Sitges les VI Jornades Tributàries de l’Associació Professional de Tècnics Tributaris de Catalunya. Tres professors de l’Escola Universitària d’Estudis Empresarials de la Universitat de Barcelona hi van participar com a oradors convidats per tal d’exposar els seus punts de vista sobre l’empresa familiar.
José Manuel Calavia va examinar les connexions entre l’anomenat protocol familiar i els estatuts socials de les societats mercantils de caràcter familiar. Sobre el protocol familiar, es va examinar detingudament les qüestions que normalment s’hi recullen. En relació amb els estatuts socials com a instrument per planificar el funcionament de societats de caràcter familiar, es va posar un èmfasi especial en les qüestions que cal regular de manera específica per a aquesta mena de societats.
Joan-Francesc Pont va tractar el problema de la fiscalitat de les empreses familiars, per, així, posar de manifest que els dos impostos patrimonials –sobre el patrimoni de les persones físiques i sobre successions i donacions– han sofert una profunda desnaturalització pel fet que el legislador ha realitzat contínues modificacions en què ha introduït un seguit de privilegis fiscals. El conferenciant no va dubtar de la bona voluntat de les reformes, però sí de la seva idoneïtat des del punt de vista del respecte al principi constitucional de capacitat contributiva. La pèrdua de coherència dels tributs porta sempre més conseqüències negatives que positives, i obre la via a abusos posteriors. En aquesta línia, el professor Pont va advertir els professionals presents sobre el risc d’un ús elusiu de les estructures «piramidals» de societats transparents, malgrat la redacció literal de la norma que regula l’exempció de les empreses familiars a l’Impost sobre el patrimoni.
D’altra banda, José Maria Gay va desenvolupar el tema de la creativitat comptable i la seva influència en la determinació de la base imposable de l’impost sobre societats. A partir del cas real d’una coneguda empresa espanyola, Josep M. Gay va anar desgranant un seguit de maquillatges comptables que milloraven la imatge del compte de resultats d’aquesta societat, i va posar un èmfasi especial en la transcendència que comporta cada un d’aquests ornaments comptables en referència a la concreció de la base imposable de l’impost sobre societats. Com a conclusió, Josep M. Gay va anar explicant un repertori de floritures comptables que són susceptibles d’introduir millores en el resultat empresarial i, de vegades, disminucions en la base imposable de l’impost.
De la web de l’Escola d’Empresarials de la UB
La Comisión de Cultura del Colegio de Abogados de Barcelona, presidida por Juan Carlos Maresca Cabot, ha celebrado hoy un coloquio sobre el proyecto de Ley de derechos y garantías de los contribuyentes, presidido por el decano, Eugeni Gay Montalvo, y moderado por Juan Luis Domínguez García, presidente de la sección de Derecho fiscal. Los ponentes han sido José Juan Ferreiro Lapatza, Joan-Francesc Pont Clemente, José Arias Velasco, Antonio Velasco Garrido y Eduardo Barrachina Juan.
Ferreiro sostiene que la Ley de Derechos y Garantías del Contribuyente tendría un nombre más acertado si se llamase Ley de Derechos y Garantías de la Administración de Tributos pues, contra lo que parece y se intenta que parezca (pues se trata, esencialmente, no de una Ley, sino de pura propaganda política), más que reconocer tales derechos y garantías protege a la Administración con un derecho especial que hace inaplicable la Ley 30/92. Las concesiones más importantes que en ella se hacen, no vender los bienes embargados y no garantizar las sanciones hasta que sean firmes las actuaciones de la Administración, demuestran hasta que punto en la actualidad se desconocen los derechos mínimos de los contribuyentes. Estas y otras concesiones menos importantes y llenas de excepciones no justifican una Ley como la proyectada (pues bastan modificaciones puntuales de la LGT para ello) ni mucho menos justifican la campaña propagandística montada en torno al Proyecto.
Para Pont, el Estatuto del Contribuyente es una solución equivocada para un problema falso. El problema es falso, porque no puede aislarse la situación jurídica del contribuyente de la del resto de los ciudadanos: lo tributario no es un reino de taifas aislado, sino que le resultan plenamente aplicables la Constitución y la Ley 30/1992, de régimen jurídico de las administraciones públicas y del procedimiento administrativo común. Es, en segundo lugar, un falso problema, porque a finales del siglo XX no cabe aislar los derechos respecto de los deberes. Y es un falso problema, por último, porque los contribuyentes no están sujetos a la Administración en una posición de súbditos, sino que ciudadanos y Administración están sujetos por igual a la Ley y al Derecho. La solución resulta ser errónea porque los contribuyentes no requieren protección frente a Hacienda mediante una norma estatutaria, sino que la Administración se adapte al cumplimiento de una Ley General Tributaria conforme a la Constitución y a los nuevos tiempos. El llamado Estatuto del Contribuyente constituye una burda campaña propagandística sin contenido real.
