You are currently browsing the tag archive for the ‘Federalisme’ tag.
Avui, a LA VANGUARDIA, Enric Juliana esmenta el que anomena “federalisme krausista” de Pasqual Maragall. Juliana utilitza un concepte excessivament academicista per a ser comprés pels seus lectors i, a més, un concepte que inventa sobre la marxa. Un concepte, però, que cal no menystenir. El federalisme krausista, entenc, vindria a ser el resultat de l’anàlisi de la realitat centralista d’Espanya i de la seva heterogeneïtat territorial, que podria conduir a una aplicació de la virtut de la tolerància a la construcció d’una Espanya plural, parcialment confederal (fins i tot), però, sobretot, creativament federal, respectuosa de la velocitat de cada Nacionalitat i Regió en l’exercici de la seva autonomia política, vertebrada per una vivència intensa de la lleialtat.
AMB UN COMENTARI DE VICENÇ MOLINA MOLT ENRIQUIDOR:
Completament d’acord amb el comentari d’en Joan-Francesc. Penso que l’única explicació conceptual del terme té a veure amb aquesta sensibilitat d’integració fraternal i, per tant, respectuosa amb les vivències diverses d’un possible pacte federal. D’altra banda, en la tradició teòrica del krausisme no hi ha una visió tècnicament elaborada sobre això, però sí en seria una de les conseqüències deduïbles d’una perspectiva genuïnament regeneracionista, dinàmica i democràtica com és la que el krausisme va representar.
Podria ser que l’autor, a més a més de fer campanya per CiU i pel PP -com tot el seu diari- pretengués fer l’ullet en relació amb el context de la conferència: la Residencia de Estudiantes és una de les mostres més clares de l’institucionisme (Institución Libre de Enseñanza) -profundament inspirada en l’ideal pedagògic del krausisme espanyol (Sanz del Río, Giner de los Ríos…).
Los días 21 y 22 de julio de 2011 se celebrarán en la Universidad de Oviedo las III Jornadas de Debate sobre la Unión Europea en el marco del Proyecto Jean Monnet ¿Europa? (2010-2593 AJM REF. 10D028096), cuyo objetivo es sensibilizar sobre el impacto que el proceso de integración ha tenido en el desarrollo los Estados miembros en general y de España y Asturias en particular. El espacio, La Granda. De nuevo, el gran equipo de Mariano Abad, Ana Isabel González y Patricia Herrero.
Después de veinticuatro horas muy intensas de trabajo asociativo federal, vividas en Madrid, retorno al Mediterráneo con el convencimiento reforzado de que es preciso estrechar cuantos vínculos sean posibles entre los ciudadanos de la Unión Europea, lo que incluye España y el conjunto de la península, si no queremos ver reanimarse los sentimientos de odio-al-vecino, tan fáciles de inflamar sobre la pura y simple ignorancia-sobre-el-vecino-mal-mezclada-con-cuatro-tonterías.
En una de las conversaciones madrileñas, me preguntaba un amigo sobre cuáles son mis herramientas preferidas de entre las que la francmasonería ofrece para cada momento del ser y del actuar de quien se interesa sobre el Arte. No se me había ocurrido nunca, pero, al escoger, me he decantado por la plomada y por el nivel, es decir, por la verticalidad y por la horizontalidad, las dimensiones activa y pasiva del ser humano, la que corresponde al movimiento y a la acción y la que representa la quietud y el descanso. En la francmasonería se enseña que el nivel simboliza la igualdad social, base del Derecho, y el acceso al conocimiento, mediante la libertad de investigación y no mediante la esclavitud impuesta por los administradores de mitos y leyendas desvirtuadores de la realidad terrena; que la plomada significa la rectitud en el juicio y la profundidad del conocimiento, al marcar el camino recto y desaconsejar los atajos oblicuos.
Avui, a EL PERIÓDICO, Xavier Sardà critica, amb el seu estil i amb encert, que els catalans no nacionalistes estiguin condemnats per alguns a ser uns putos espanyolistes. Penso que d’aquests, n’hi ha, però son l’excepció, afortunadament. Es pregunta l’articulista si no existirà una categoria d’agnòstics aplicable a aquestes qüestions nacionals. Sardà té tota la raó al defensar els qui hem optat per la distància respecte de qualsevol nacionalisme. Es pot ser conservador o liberal, de dretes o d’esquerres, partidari o detractor de l’Estat del benestar sense necessitat de ser nacionalista. De fet, ser nacionalista pot sovint ser un obstacle per exercir plenament la ciutadania, atesa la subordinació que exigeix a una idea que es situa per damunt de totes les altres. Al gener de 1981, vaig comprar-me a París un llibre de Jacques Ploncard d’Assac, Doctrines du nationalisme, Editions de Chiré, 1978. L’autor admirava el conjunt de personalitats estudiades per ell i cridava al lector a treure les seves pròpies conclusions. Els grans nacionalistes del segle XX eren, per a ell, Edouard Drumont, Maurice Barrès, Paul Bourget, Charles Maurras, Philippe Pétain, Enrico Corradini, Benito Mussolini, Adolf Hitler, José Antonio Primo de Rivera, Ramiro Ledesma Ramos, Onésimo Redondo, Antonio Sardinha i Antonio de Oliveira Salazar. Res a veure, per tant, amb els nacionalistes del segle XIX, irrenunciablement liberals i demòcrates, com Giuseppe Mazzini, John Stuart Mill, Ernest Renan o, amb el seu permís, Francesc Pi i Margall. Vaig pensar des d’aquell moment que la defensa del dret d’autodeterminació individual i col·lectiva, un principi liberal-democràtic, podia dir-se de qualsevol manera, excepte nacionalisme. Iniciat a la política pel professor Trias Fargas l’any 1976, l’ordre de valors d’aquell grup va situar, indiscutiblement, la llibertat per davant de Catalunya. He pensat sempre que els catalans, agredits pel nacionalisme espanyol, hem de respondre amb la intel·ligència de qui es capaç de proposar un món més fraternal en lloc de replicar –amb el significat de repetir, que no figura encara als nostres diccionaris, però que es utilitzat al llenguatge científic i que prefereixo a clonar- els defectes d’un nacionalisme de sentit contrari.
Al meu parer a Catalunya hi ha pocs nacionalistes, però es distribueixen una mica per tots els partits. El nacionalisme és una malaltia, diguem-ne, transversal, en les seves modalitats espanyola i catalana. Es identificable perquè el seu símptoma més aparent és l’odi-al-foraster. El seu remei és la lectura. A una societat civilitzada i madura com la que aspirem a tenir, l’agnosticisme nacionalista és l’oxigen que ens permet respirar la llibertat, no posar-li fronteres al futur i servir lleialment a la Nació.
El primer ministre a Tribuna Barcelona
El president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, situa avui a TRIBUNA BARCELONA, al mateix nivell, el combat per la democràcia, la construcció de l’Espanya plural i l’efectivitat del principi d’igualtat, base de la ciutadania.
No es considera culpable de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, però sí que assumeix les conseqüències de la sentencia com una part de la seva responsabilitat política. Això el compromet a cercar les vies d’aprofundiment en l’autogovern.
Recorda que va ser ell qui va vertebrar l’aprovació de l’Estatut a les Corts Generals i que això va incloure el reconeixement de la identitat nacional de Catalunya, un reconeixement que ara reitera. Afirma que Catalunya és una nació i que aquesta realitat no és incompatible amb la nació espanyola, si la nació espanyola es correspon amb l’Espanya plural.
Creu que paga la pena seguir junts en l’esforç per bastir, precisament, l’Espanya plural, l’Espanya que el món coneix i respecta.
(Josep Maria Sanclimens fa una intervenció final desafortunada en la que mesura la desafecció a Espanya en termes de manca de suport popular a La Roja: el públic protesta i alguns ens sentim una mica avergonyits…)
Enric Canela ha impulsat una manifestació a Brussel·les pel dret a l’autodeterminació de Catalunya, com explica a un vídeo ben realitzat lligat al seu bloc. Si no ho he entès malament, no es tracta de demanar a les autoritats comunitàries ni l’autodeterminació, ni la independència. Es tracta de conscienciar el món de que a Catalunya hi ha un conflicte que s’ha de resoldre per la via de l’autodeterminació i que la independència ja vindrà després. A la pancarta, però, demanen un catalan state. Sincerament, es complicat això del nacionalisme, la veritat. Per a mi, el nacionalisme (qualsevol nacionalisme, que quedi car, començant pel nacionalisme del Partit Popular) és una malaltia, prefereixo un independentista no nacionalista que un nacionalista autonomista, l’autodeterminació és un dret, no em fan cap por els referèndums, perquè no em fa por la democràcia, i la meva aposta, avui com ahir, és el federalisme. Rebutjo el terme conflicte aplicat al nostre cas: no crec que Catalunya tingui un conflicte amb Espanya, crec, però, que l’Espanya federal, l’Espanya cervantina invocada per Machado, l’Espanya plural, és la única Espanya possible i que avui té problemes, alguns dels quals fan referència a la centenària qüestió catalana. Els problemes es resolen i els resoldrem perquè la pau és la gestió creativa dels problemes. Els conflictes són un altra cosa. De pau, de diàleg, de l’origen de la institució parlamentària, de catalanitat és, per cert, del que va parlar Pau Casals a la seu de les Nacions Unides. Pau Casals no era nacionalista i és patrimoni de tots.
Sembla que la moguda pre-electoral d’ahir a la Facultat d’Economia i Empresa va ser entre espectacular i patètica. Ni rastre d’un esforç institucional d’unitat: totes les dèries tradicionals de la Facultat, amb l’afegitó dels nous electors procedents de l’Escola i una retirada de l’escena de les patums. Quasi lamento haver-me presentat, però espero no sortir, la veritat. Em sento molt lluny dels afanys político-burocràtics acadèmics i de la manca d’imaginació i de lucidesa simbolitzada en la resurrecció de Rosa Nonell, aquest cop com candidata a degana. Em truquen des de Barcelona per explicar-me que R.N. comenta que la seva candidatura ha nascut per combatre la meva! Extraordinari, perquè ni soc candidat a cap càrrec unipersonal, ni he tingut més converses pre-electorals que amb els gestors, precisament, de la candidatura de R.N.
A les 10:30, la meva ponència al seminari sobre federalisme fiscal i model d’Estat a la Universitat de Salamanca, dirigit per Silvia Velarde. A les 09:00 ha parlat Fernando de la Hucha Celador sobre el concert econòmic i a les 12:45 ho farà José Antonio Sánchez Galiana sobre l’Estatut d’Andalusia. Parlo sobre l’Estatut de Catalunya, problemes i perspectives. Trio quatre blocs per vertebrar la meva intervenció. I. El model obert de la Constitució de 1978, la transcendència del reconeixement de l’autonomia política de les nacionalitats i regions i, a un altre nivell, de l’esfera local, la configuració de quatre sub-sistemes autònoms, la generalització del règim autonòmic, la redefinició de l’àmbit, la redenció de les províncies volguda per Ortega com a resultat, la constatació del funcionament de l’Estat de les Autonomies. II. El problema financer: el principi de suficiència en la despesa, l’autonomia pressupostària, els diversos models de finançament assajats o possibles, el nou Estatut de Catalunya, el problema solucionable de la bilateralitat, l’enveja del Concert com una antiga malaltia catalana des del tancament de caixes, les disposicions addicionals de l’Estatut, la perspectiva d’una hisenda federal. III. El vigent Estatut de Catalunya: les raons principals de la reforma (la jurisprudència centralista, el Dret europeu derivat), la falsa solució (la redacció complexa i feixuga), els errors d’una negociació poc professional, els errors d’imatge, la vocació d’impuls d’un canvi constitucional derivada de l’Estatut, l’Estatut com un moment del camí. IV. Superar el debat entre nacionalismes, la meva aposta no passa per distingir entre Catalunya i Espanya, sinó per re situar Catalunya a Espanya, per construir un model basat en la convivència entre els subsistemes autònoms i en la responsabilitat de cada un d’ells/ lleialtat entre ells, per pensar més en els ciutadans que en els territoris.
This is the paper I have delivered today at the Polish Academy of Sciences, during the joint session with the Spanish Royal Academy of Economic and Financial Sciences:
Aquesta és una descripció breu del naixement a Catalunya de la Joventut Europea Federalista l’any 1978:
Els orígens laics de l’Europa Unida (gener 2003)
Los orígenes laicos de la Europa Unida (noviembre 2007)
En el IV Acto Académico Internacional de la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras dedicado a los Antecedentes históricos y movimientos actuales en la formación de un pensamiento europeo, presento mi comunicación sobre Los orígenes laicos de la Europa Unida.
En enero de 2003 había preparado una primera versión, en catalán, que también reproduzco aquí, redactada y publicada en la revista Espai de Llibertat, número 29, con el título Els orígens laics de l’Europa Unida. Aquel ensayo, concebido a instancias de Jordi Serrano, aparece substancialmente re-pensado y aumentado en el texto de la Academia.
