You are currently browsing the tag archive for the 'Federalisme' tag.
Enric Canela ha impulsat una manifestació a Brussel·les pel dret a l’autodeterminació de Catalunya, com explica a un vídeo ben realitzat lligat al seu bloc. Si no ho he entès malament, no es tracta de demanar a les autoritats comunitàries ni l’autodeterminació, ni la independència. Es tracta de conscienciar el món de que a Catalunya hi ha un conflicte que s’ha de resoldre per la via de l’autodeterminació i que la independència ja vindrà després. A la pancarta, però, demanen un catalan state. Sincerament, es complicat això del nacionalisme, la veritat. Per a mi, el nacionalisme (qualsevol nacionalisme, que quedi car, començant pel nacionalisme del Partit Popular) és una malaltia, prefereixo un independentista no nacionalista que un nacionalista autonomista, l’autodeterminació és un dret, no em fan cap por els referèndums, perquè no em fa por la democràcia, i la meva aposta, avui com ahir, és el federalisme. Rebutjo el terme conflicte aplicat al nostre cas: no crec que Catalunya tingui un conflicte amb Espanya, crec, però, que l’Espanya federal, l’Espanya cervantina invocada per Machado, l’Espanya plural, és la única Espanya possible i que avui té problemes, alguns dels quals fan referència a la centenària qüestió catalana. Els problemes es resolen i els resoldrem perquè la pau és la gestió creativa dels problemes. Els conflictes són un altra cosa. De pau, de diàleg, de l’origen de la institució parlamentària, de catalanitat és, per cert, del que va parlar Pau Casals a la seu de les Nacions Unides. Pau Casals no era nacionalista i és patrimoni de tots.
Sembla que la moguda pre-electoral d’ahir a la Facultat d’Economia i Empresa va ser entre espectacular i patètica. Ni rastre d’un esforç institucional d’unitat: totes les dèries tradicionals de la Facultat, amb l’afegitó dels nous electors procedents de l’Escola i una retirada de l’escena de les patums. Quasi lamento haver-me presentat, però espero no sortir, la veritat. Em sento molt lluny dels afanys político-burocràtics acadèmics i de la manca d’imaginació i de lucidesa simbolitzada en la resurrecció de Rosa Nonell, aquest cop com candidata a degana. Em truquen des de Barcelona per explicar-me que R.N. comenta que la seva candidatura ha nascut per combatre la meva! Extraordinari, perquè ni soc candidat a cap càrrec unipersonal, ni he tingut més converses pre-electorals que amb els gestors, precisament, de la candidatura de R.N.
A les 10:30, la meva ponència al seminari sobre federalisme fiscal i model d’Estat a la Universitat de Salamanca, dirigit per Silvia Velarde. A les 09:00 ha parlat Fernando de la Hucha Celador sobre el concert econòmic i a les 12:45 ho farà José Antonio Sánchez Galiana sobre l’Estatut d’Andalusia. Parlo sobre l’Estatut de Catalunya, problemes i perspectives. Trio quatre blocs per vertebrar la meva intervenció. I. El model obert de la Constitució de 1978, la transcendència del reconeixement de l’autonomia política de les nacionalitats i regions i, a un altre nivell, de l’esfera local, la configuració de quatre sub-sistemes autònoms, la generalització del règim autonòmic, la redefinició de l’àmbit, la redenció de les províncies volguda per Ortega com a resultat, la constatació del funcionament de l’Estat de les Autonomies. II. El problema financer: el principi de suficiència en la despesa, l’autonomia pressupostària, els diversos models de finançament assajats o possibles, el nou Estatut de Catalunya, el problema solucionable de la bilateralitat, l’enveja del Concert com una antiga malaltia catalana des del tancament de caixes, les disposicions addicionals de l’Estatut, la perspectiva d’una hisenda federal. III. El vigent Estatut de Catalunya: les raons principals de la reforma (la jurisprudència centralista, el Dret europeu derivat), la falsa solució (la redacció complexa i feixuga), els errors d’una negociació poc professional, els errors d’imatge, la vocació d’impuls d’un canvi constitucional derivada de l’Estatut, l’Estatut com un moment del camí. IV. Superar el debat entre nacionalismes, la meva aposta no passa per distingir entre Catalunya i Espanya, sinó per re situar Catalunya a Espanya, per construir un model basat en la convivència entre els subsistemes autònoms i en la responsabilitat de cada un d’ells/ lleialtat entre ells, per pensar més en els ciutadans que en els territoris.
This is the paper I have delivered today at the Polish Academy of Sciences, during the joint session with the Spanish Royal Academy of Economic and Financial Sciences:
Aquesta és una descripció breu del naixement a Catalunya de la Joventut Europea Federalista l’any 1978:
Els orígens laics de l’Europa Unida (gener 2003)
Los orígenes laicos de la Europa Unida (noviembre 2007)
En el IV Acto Académico Internacional de la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras dedicado a los Antecedentes históricos y movimientos actuales en la formación de un pensamiento europeo, presento mi comunicación sobre Los orígenes laicos de la Europa Unida.
En enero de 2003 había preparado una primera versión, en catalán, que también reproduzco aquí, redactada y publicada en la revista Espai de Llibertat, número 29, con el título Els orígens laics de l’Europa Unida. Aquel ensayo, concebido a instancias de Jordi Serrano, aparece substancialmente re-pensado y aumentado en el texto de la Academia.
Joan-Francesc Pont destaca l’estil directe de l’autor i l’esforç de la seva recerca.
Un ciutadà de Gràcia i un lluitador per la trilogia República, Democràcia i Federalisme, així es considerava Josep Roca i Galès (1828-1891), de qui finalment acaba de publicar-se una biografia a càrrec de Gabriel Plana i Gabernet, a la col·lecció Cooperativistes Catalans de la fundació que porta el seu nom. Una excel·lent contribució a la recuperació de la memòria històrica, en el millor sentit del concepte.
El 26 d’octubre de 2007, a la seu de l’entitat, presenta el llibre Joan-Francesc Pont Clemente, catedràtic de Dret financer i tributari de la Universitat de Barcelona. Al seu parlament, destaca l’estil investigador de Plana que, com havia fet al seu imprescindible tractat sobre El cooperativisme català o l’economia de la fraternitat (Fund. Roca Galès/Fund. Ferrer Guàrdia/Universitat de Barcelona, 1998), viu i dialoga amb els protagonistes i, en aquest cas, ens acosta prodigiosament als afanys quotidians de Roca, un home a qui tots els seus contemporanis consideraven honrat. Destaca el presentador que Roca, al pensar en l’herència que volia deixar als seus nets, es referís a tres coses: una educació digna, una bona biblioteca d’estudis seriosos i bones relacions, degudes a una honrada vida pública i privada. Roca i Galès beu en les fonts del federalisme de Pi i Margall, un dels ciutadans més il·lustres del nostre país, mereixedor de recuperar el monument que al cinc d’oros li va dedicar la Generalitat republicana, avui injustament desdibuixat com un element decoratiu sense significat. Per a Roca, l’associació preconitzada pel federalisme troba una expressió natural en la cooperativa, camí d’emancipació de la classe obrera catalana. De nou, ciutadania i emancipació caminen de la ma com un binomi indestriable. Roca defuig les crítiques contemporànies a l’Estat, perquè es tractava d’un Estat dels privilegis, i defensa un Estat democràtic, amb una admirable claredat d’idees. La Història, un segle desprès de la seva mort, vindria a donar-li la raó quan preconitzava fórmules de mediació, arbitratge i conciliació en la resolució dels conflictes, quan sostenia que l’acció ètica del cooperativisme tenia la potencialitat d’estendre’s al conjunt de la societat.
En el debate sobre el nuevo Estatuto de Catalunya, un profesor pedía hace pocos días en otro diario la llave de Letamendi, refiriéndose a la reivindicación nacionalista de contar con una Agencia Tributaria independiente, simbolizada en la sede barcelonesa de la Delegación Especial de la Agencia estatal. Según esta tesis el Gobierno de la Generalitat debería substituir completamente al del Estado en materia tributaria y, en su caso, pagar un canon anual a Madrid por los gastos compartidos y por el cumplimiento del principio de solidaridad. En resumen, vienen a proclamar el académico en cuestión y algunos de sus amigos, que el dinero público de los catalanes sea para los catalanes.
No puedo estar más en desacuerdo con esta desafortunada manera de ver las cosas, rudimentaria, egoísta, comunitarista en el peor sentido y antigua.
Rudimentaria, porque simplifica hasta la caricatura el problema de la construcción de una Hacienda Pública moderna, reduciéndolo a la discusión de un patio de vecinos. Egoísta, porque sólo piensa en el propio bolsillo con una avaricia enfermiza. Comunitarista, porque menosprecia a los inspectores de Hacienda procedentes de otros lugares de la geografía española porque “no son de los nuestros”. Antigua, en fin, porque representa un retroceso hacia el foralismo pre-estatal y pre-democrático.
Es especialmente grave el insulto hacia la profesionalidad y bien hacer de tantos inspectores de Hacienda, servidores públicos, a quienes se desea cerrar la puerta de Catalunya con la famosa llave de Letamendi. Y mi defensa radical de estos conciudadanos no es sospechosa porque en muchas ocasiones he ejercido la sana crítica de su conducta cuando he discrepado de alguno de sus criterios. Pero no hay que confundir la libertad de pensamiento con la amargura y el resentimiento.
Catalunya necesita una nueva Hacienda Pública que dote a la res publica de un mejor esquema de ingresos y gastos públicos y que permita a un Gobierno comprometido con los valores del progreso realizar una política de mejora de las condiciones de vida de todos los ciudadanos, desde el desarrollo económico hasta la efectividad de los derechos sociales. Esta nueva Hacienda Pública ha de hallar, naturalmente, su régimen jurídico esencial en el Estatuto, la norma básica del desarrollo de la autonomía constitucionalmente reconocida. Las reglas de decisión sobre los ingresos y sobre los gastos públicos han de vertebrar el marco institucional catalán con el entorno estatal y europeo, de tal forma que en este campo, como en todos los demás, se haga realidad el principio de que no estamos ni queremos estar solos –como decía Ramon Trías Fargas- si no nos obligan a ello.
La propuesta del catalanismo abierto y dialogante no separa, sino que une; no enfrenta, sino que dialoga; no impone, sino que sugiere. El horizonte razonable de nuestros impuestos sólo puede hallarse en una hacienda federal en la que se lleve hasta el último extremo el ideal de Justicia de que se contribuya según la capacidad y se reciba según las necesidades, interpretados ambos conceptos también desde la óptica territorial (a menudo, ciertamente, olvidada).
Rechazo de plano cualquier reivindicación del privilegio foral o del establecimiento de un cupo, se calcule como se calcule; pero pido a la res publica un nuevo pacto en el que todos nos sintamos mejor.
La Agencia Tributaria catalana no puede nacer independiente, separada o escindida, sino que ha de ser el cauce por el que la Hacienda de la Generalitat se organice en el seno de su Administración como un ente propio, competente sobre el conjunto del sistema tributario, pero consorciado y coordinado estrechamente con la Hacienda general. En definitiva, como catalán federalista, sumo mis fuerzas a las del Gobierno de Catalunya y a las de quienes huyen de la cerril pasión de proteger a toda costa “su” dinero y desean construir una forma de convivencia distinta en la España plural.
Una versió lleugerament corregida, publicada a LA VANGUARDIA, 16 de juliol de 2005, amb el títol “Tributos y Estatut”.
España ha vivido trágicamente aislada del resto de Europa y empieza a vivir ahora ese necesario vínculo con el continente que en el mundo jurídico se instrumenta mediante la recepción del acervo comunitario y en el universitario, a través de la lenta construcción de un espacio europeo de educación superior y de investigación. Este proceso hace que nos reencontremos con la tradición filosófica europea que desde Kant ha propugnado la búsqueda de la paz, el rechazo de la guerra y la federación entre los pueblos. Ni nuestro país ni nuestra universidad son hoy concebibles al margen de una presencia intensa de la idea europea y, desde luego, cualquier planteamiento intelectual serio ha de tomar en consideración la desaparición física y moral de las fronteras.
