You are currently browsing the tag archive for the ‘fonamentalisme’ tag.
invitation colloque 1er septembre 2010 à Vichy
Mercredi 1er septembre 2010 de 14h30 à 18h00
Auditorium Eugénie – Centre des Congrès
19, Rue du Parc – 03200 VICHY
GRAND ORIENT DE FRANCE
16, rue Cadet – 75009 PARIS – FRANCE
Las religiones asesinas
Èlie Barnavi. Turner, Madrid, novembre de 2007
L’autor va néixer a Bucarest l’any 1946 i als quinze anys va emigrar a l’Estat d’Israel. Ha estat Ambaixador d’Israel a França (2000-02) i actualment es director científic del Museu d’Europa a Brussel·les. Qualifica el seu llibre com un pamflet en el millor sentit del terme, un pamflet laïcista que analitza les causes de l’existència en el passat i avui dels que anomena bojos de Déu, ahir a l’extrema dreta del catolicisme romà, avui al fonamentalisme violent d’arrel islamista.
Barnavi ens adverteix de la impossibilitat de trobar un significat universalment vàlid de religió. Aquella noia embarassada expulsada del PC belga per desviacionisme burgès exclamà sense consol: El meu fill naixerà fora del Partit! Les religions dogmàtiques, inclòs –com he explicat sempre- el marxisme-leninisme, amenacen els infidels amb l’Extra Ecclesiam nulla salus d’Agustí d’Hipona (De baptismate, 4, 17, 24). I si el concepte de religió no és unívoc, tampoc ho és el d’esglèsia ni el d’estat, el primer perquè cada religió s’ha organitzat de forma diferent i el segon, perquè a molts indrets del món l’estat és el resultat d’una importació. En conclusió, l’ideal laic de separació entre les esglésies i els estats no deixarà de ser una entelèquia quan descobrim països sense església i sense estat però amb una intensíssima vinculació entre la religió dominant i el poder. Barnavi explica, pedagògicament, que el fonamentalisme és una lectura particular de la religió i que el fonamentalisme revolucionari és una lectura totalitària de la religió. El fonamentalisme revolucionari al que es refereix l’autor redueix la complexitat de la vida a un únic principi explicatiu, la religió, excloent de tots els altres. La laïcitat, mecanisme polític de gestió de la complexitat, és, doncs, el principi oposat radicalment al totalitarisme que nega la complexitat.
La civilització ha avançat a mida que els éssers humans han reafirmat el valor de la consciència sobre l’obediència, des de la lliçó a la humanitat de Martín Luter a la Dieta de Worms. Això ha permès, progressivament, que el ciutadà organitzi la seva vida d’acord amb les lleis de l’Estat laic i democràtic, sense donar comptes a cap Església, el que autoritza a afirmar que, amb independència de cada modalitat jurídica nascuda de la Història, a Occident regna un divorci absolut entre les esglésies i els estats. Això és el que condueix Barnavi a qualificar el laïcisme com la sort d’Occident, doncs, com diu ell, al cap i a la fi, Erasme va vèncer Savonarola.
Però la civilització s’ha aturat a aquells llocs a on els inquisidors continuen imposant l’obediència cega al poder clerical dels súbdits en general i dels càrrecs polítics en particular, als qui es nega la potestat de legislar autònomament o de legislar en absolut i la potestat d’administrar justícia. Aquesta és la situació a una bona part del món àrab-musulmà, excloses les elits polítiques o econòmiques, que viu en un immens gueto desvinculat de la resta del món. De l’edat d’or musulmana entre els segles IX i XIV, llum de la ciència mundial a on un dels fars era Córdoba, hem passat a una distància infranquejable entre l’Islam i la modernitat científica. L’islamisme, l’Islam integrista, d’inspiració wahhabita, transformat en ideologia política, és avui el sostenidor de la unitat entre el poder polític i la comunitat dels creients, es a dir, l’obstacle al progrés i a la llibertat.
El missatge de l’autor rumano-israelià ens compromet a la reflexió i a la rehabilitació de l’herència de la Il·lustració: a la intolerància contra el sectarisme religiós, contra la incitació a la violència, contra la submissió de gènere i en favor de l’autonomia de la ciència i de la consideració de la religió com un tema subjecte a la lliure elecció de les persones. El llibre mereix ser llegit per a posar en dubte moltes de les nostres conviccions i revisar críticament alguns plantejaments.
[Publicat a Espai de Llibertat, número 51, tercer trimestre de 2008, pàgines 46-47]
Ser mujer en el Opus Dei
Isabel de Armas, Foca, Madrid, 2002.
Isabel de Armas, periodista en actiu, explica ara, en forma de cartes a una jove de divuit anys que s’interessa per l’Opus Dei, la seva experiència de nou anys de militància en aquesta organització de l’Església Catòlica Romana, entre 1966 i 1974. L’interès d’aquest llibre rau en diversos factors: la distància intel·lectual i afectiva que dóna el temps transcorregut, les conviccions cristianes de l’autora i la seva adscripció “de base” a la institució en la que no va ocupar càrrecs rellevants, així com el fet de centrar-se en la part femenina de l’Opus Dei, notòriament desconeguda. Isabel de Armas subtitula el treball com “tiempo de recordar” i, en efecte, se submergeix en una època del país i de la seva trajectòria vital força diferents a l’actual. A diferència d’altres obres més superficials i anecdòtiques, el conjunt de “enormes minucias”, en paraules de l’autora, que són explicades críticament, posen de relleu que el mètode opusdeístic es basa en la completa destrucció de la personalitat, en la supressió de l’autonomia moral i en la subjecció completa a l’autoritat dels superiors. Existeix un doble llenguatge sempre en allò que diu l’Opus Dei: la llibertat, la veritat, la religió, la “santa coacció”, el suposat pluralisme… són sempre valors subordinats a l’obediència a una estructura plenament jerarquitzada, en la que ja no impera la violència física dels monestirs sinó la brutal anihilació de l’esperit. L’Opus Dei, calvinista en reconèixer en la “recompensa econòmica” un signe d’elecció divina, és radicalment anti-luterà [i, per tant, antimodern] quan condemna, sobretot, el lliure examen.
L’obra d’Isabel de Armas, oportuna en un país en el qual els col·legis de l’Opus Dei —pedrera dels nous i joves militants— han accedit al finançament públic, ha d’ajudar al coneixement dels perills gravíssims que l’Opus Dei comporta per a l’educació en llibertat de les noves generacions, atès que persegueix per tots els mitjans la “mort” intel·lectual dels seus neòfits i la seva transformació en dòcils instruments de la maquinària burocràtico-religiosa més poderosa del món.
