You are currently browsing the tag archive for the ‘Liberal politics’ tag.

Li escric a un vell amic de combats polítics juvenils, avui independentista:

M’encanta veure que continues en plena forma! No puc negar que, avui com ahir, soc republicà, federalista, proudhonià, pimargallià, girondí (quin magnífic monument a Bordeaux als girondins!), “amb unes gotes de sang jacobina”, com el poeta, i liberal (amb accent a la i) i que la meva és una opció intel·lectual, oberta, dialogant, que no pretén imposar-se a ningú. El meu federalisme, com saps,  és molt més un estat d’esperit que un model d’organització política. Però les meves contribucions militants contra la Llei Wert no han cercat altra cosa que defensar la llengua com un vehicle d’unitat cívica.

Després de les darreres eleccions parlamentàries catalanes vaig escriure a aquest Diari:

Si durant dos anys adverteixes als companys i amics que estan situats al costat d’un precipici i que la millor opció no és donar un pas endavant; si durant dos anys les veus que han dit alguna cosa similar han estat forçades a fer auto crítica; si, al fer la rendició de comptes i al presentar-se a les eleccions, la majoria presidencial no ha sabut mostrar-se unida i realitzar un programa comú… l’únic resultat possible era estimbar-se.

Si l’oposició ocupa un espai central de moderació, si evita els insults i les desqualificacions, si opta per presentar-se com una resposta possible als interrogants compartits per molta gent, si es encapçalada per una persona que ha estat capaç d’aprendre a exercir el lideratge, la suma del seu electorat tradicional i dels votants que s’han sentit “escoltats”,… genera una victòria.

 

I, en efecte, Convergència i Unió va guanyar merescudament les eleccions de 2010, per la suma dels errors al Govern de la coalició sortint i per l’encert del seu missatge central. En aquell moment, qui seria elegit president, Artur Mas, va rebre el seu vot tradicional, fill del moviment polític creat pel president Jordi Pujol, i un vot “prestat” de gent preocupada que veia la necessitat de redreçar la situació econòmica des d’una gestió intel·ligent de la Política. L’any següent, el Partit Popular rebria també un suport majoritari en el que sumava la forta component conservadora de la societat espanyola amb nivells similars de preocupació pel futur. El “centre” polític creia, sincerament, que Artur Mas i Mariano Rajoy havien fet els deures i es posarien des del primer dia a treballar sobre un programa que molta gent de bona fe creia que portaven molt temps elaborant. No va ser així: Mas i Rajoy havien fet unes bones campanyes electorals, però no van anar més enllà de substituir a les cadires del poder a uns titulars per uns altres. Van pensar que el que fan els nostres sempre està be a diferència del que fan els altres que sempre està malament. Un clàssic error que sempre va denunciar el professor Trias Fargas.

Orfes d’idees, les dues formacions s’han entretingut en el refugi del nacionalisme, esmerçant un temps que no tenien en descobrir-se mútuament com enemics irreconciliables, al mateix temps que es donaven suport mutu al Congrés de Diputats i al Parlament. El nacionalisme espanyol ha mostrat el pitjor d’ ell mateix, la seva incomprensió de l’Espanya plural, la seva inculta ignorància de Cervantes, la seva tenebrosa passió per Calderón, i el nacionalisme català ha trobat el camp abonat per fer renéixer el timbaler del Bruc, l’ intransigència d’en Prat de la Riba i el dogmatisme d’en Torras i Bages. De fet, el Partit Popular ha esdevingut el pitjor enemic del present i del futur d’Espanya, perquè la seva Espanya és intolerant, uniforme, pretensiosa i patètica. Convergència i Unió, per la seva banda, està mancada d’horitzons, de perspectiva internacional, de cosmopolitisme i de liberalisme, en el sentit polític d’aquest concepte. A això li han dit xoc de trens, com si d’una cosa així pogués sortir-ne algú viu. I uns deien “arriba” i els altres deien “amunt”, crits d’un altre segle, errors de perspectiva i de criteri, insana manca de racionalitat i de serenor amb acompanyament d’himnes i de banderes.

Ara Convergència i Unió, abandonada transitòriament la seva naturalesa de federació política, transformada en redemptor gentium, seguidora del profeta de la independència, descoberta sobtadament com si fos aquella medicina de La Trinca que havia de curar tots els mals, no solament ha perdut aquells vots prestats del seny, sinó que ha deixat pel camí bous i esquelles. El president Mas va demanar poders extraordinaris i li han estat negats. Tots els diaris d’avui fan d’aquesta circumstància la seva notícia de portada. Ara Convergència i Unió ja no pot pactar unes coses amb els uns i unes altres, amb els altres. Ara necessita una coalició de govern, si no vol que tornem a perdre uns mesos preciosos i a gastar uns diners que no tenim, si no vol que la ineptitud per a governar forci alguna mena d’intervenció dels mercats, a l’estil italià, si no vol veure com el Parlament de Catalunya després de tant xerrar sobre sobirania perd totalment aquest atribut i es veu forçat a votar un acadèmic com a President “tècnic” de la Generalitat.

Al Parlament, el nacionalisme espanyol, gràcies a aquesta convocatòria electoral  avançada feta pels seus adversaris, ha crescut amb el lleuger repunt del Partit Popular i la multiplicació per tres de Ciutadans. El nacionalisme català s’ha mantingut estable, però amb un canvi de papers que li dona un protagonisme nou a Esquerra Republicana. Convergència i Unió ha predicat unes idees toves amb unes formes abruptes; Esquerra, unes idees fortes amb unes formes exquisides. L’ humilitat educada d’un professor allunyat de la gran política ha tret profit sobre la prepotència profètica d’un polític professional sobradament preparat. Iniciativa per Catalunya rep una petita recompensa a la seva honestedat intel·lectual i a la seva sensibilitat amb els que sofreixen exclusió, menor de la que mereixia, però lligada a l’existència d’un sostre als somnis polítics present a qualsevol  societat moderada. La Unitat Popular representa la rauxa natural d’un vot jove justificadament indignat, malgrat la seva evocació dels Països Catalans, sobre els que és molt difícil compartir res que no sigui la preservació de la llengua.

I el Partit Socialista? El Partit Socialista és el perdedor de les eleccions. Única força vacunada, malgrat que amb algun medicament de mala qualitat, contra el virus nacionalista (dels dos colors), culpable de la seva manca de missatge i de lideratge, ha conservat el suficient com per a ser l’eslavó perdut de la difícil, però no impossible, vertebració entre Catalunya, Espanya i la Unió Europea, el garant dels valors republicans sobre els que construir la ciutadania, el defensor d’un sector públic educatiu i sanitari del que neixi la igualtat, l’impulsor de la vivència efectiva de la llibertat i el pal de paller de desenvolupament efectiu de la solidaritat. Desconcertat i abatut com està, hauria de ressorgir de les seves cendres, abandonar algunes velles receptes i jubilar algunes persones i cridar a la col·laboració de tots els que sentim amb igual intensitat l’aspiració de benestar i el desig de que el nostre treball serveixi per a compartir, distribuir o fer possible, com vulgueu, el benestar de tothom. El perdedor –aquesta és la paradoxa- està cridat a prestar un servei gran al país i esdevenir de forma immediata una part de la solució.

La solució passa per la formació de Govern, l’aprovació dels pressupostos de 2013, l’estabilitat política durant quatre anys, la recuperació de la seguretat jurídica i l’esforç per la certesa econòmica per tal de tornar a créixer i endegar polítiques socials. Aquest objectiu, avui per avui, requereix un pacte entre els moderats, una coalició entre Convergència i Unió i el Partit Socialista, oberta a la col·laboració d’experts independents que sacrifiquin les seves expectatives personals al servei del seu país. Proposo, per tant, construir una veu nacional ferma de Catalunya sobre l’acord CiU – PSC, compromesa amb el redreçament del nostre marc de convivència i la recuperació del prestigi a tots els nivells.

 

PONENCIA IFLRY I LYMEC2-JOVES CATALANS EN EL MOVIMENT…

L’any 2002, Josep Soler i Santi Castellà preparaven un llibre sobre la història curta d’Esquerra Democràtica de Catalunya als anys setanta i de l’activisme liberal demòcrata al voltant del professor Trias Fargas. Em van demanar un article sobre els joves de la tribu i vaig redactar un text lliurat als editors el 15 de maig de 2003. Recentment, en Santi m’ha confirmat que el projecte dorm i que no és previsible que es desperti… Publico ara aquell “paper”, sense treure ni afegir ni una coma i el sotmeto al judici benvolent del lector.

Malgrat la duresa dels enfrontaments dels darrers dies, i de reaccions més properes als interessos que als principis, la solució és l’única possible per a un dels dos grans partits: bastir un lideratge fort i incontestable, pal·liar en la mesura del possible l’autodestrucció, fer un paper digne, en el cas del PS,  a les eleccions generals en nom dels valors socialdemòcrates, aprofitar la maduresa d’un polític experimentat –que no ha de lluitar per ser candidat, sinó acceptar una petició que hauria de ser quasi unànime-  i deixar oberta la porta al futur i al que puguin fer amb ell les noves generacions.

La democràcia necessita, com a mínim, dos partits capaços de ser substituïts  l’un per l’altre en l’exercici del servei públic. La idea de poder ha de ser desterrada progressivament. Si els dos grans partits –i les “terceres forces” (no en nombre de vots, sinó en oferta programàtica)  a Catalunya i Euskadi-  entenen aquest principi essencial, potser deixaran de fer polítiques de terra cremada: una oposició lleial, ferma, però dialogant, amb capacitat de pactes sobre 2/3 dels grans temes polítics- és tan important com un govern lleial, ferm, amb capacitat de pactes sobre 2/3 dels grans temes polítics.

Il berlusconismo si definisce “liberale”, ma è l’opposto del liberalismo, come dimostra la sua totale estraneità al movimento liberale europeo.

Liberalismo significa governo della legge, separazione dei poteri, indipendenza dei giudici, laicità dello Stato, libera concorrenza, lotta ai monopoli, equità fiscale e sociale, uguaglianza delle opportunità, rispetto di ogni opinione, pluralismo dell’informazione.

Il governo Berlusconi agisce sistematicamente contro tutti questi principi, isolando l’Italia ogni giorno di più dal novero dei paesi a democrazia liberale.

Oggi l’alternativa non è destra-sinistra, ma salvare la liberaldemocrazia italiana o rassegnarsi alla sua crisi. In queste elezioni amministrative, in città-chiave come Milano, un voto significativo per Giuliano Pisapia darà un contributo decisivo a scongiurare la deriva, già troppo avanzata, provocata dal  berlusconismo.

Massimo Alberizzi – Giornalista

Anna Bartolini – Giornalista

Angelica Baslini – Imprenditrice

Amelia Beltramini – Giornalista

Bruno Brugnoni – Ingegnere

Fabio Cavalera – Giornalista

Emma Chiaia – Giornalista

Alessandra Fanelli Giornalista

Fabio Gibellino – Giornalista

Pete Kercher – Consulente in Design Stategico

Enzo Marzo – Giornalista

Angelo Proserpio – Avvocato

Beatrice Rangoni Machiavelli – Filantropo

Franco Rebolini – Giornalista

Anna Tagliacarne – Giornalista

Giuliana Valcavi – Giornalista

La battaglia di Milano è l’inizio della guerra contra il Berlusconi. Adesso sí!

Confiar en los amigos o dejar paso a los adversarios, Rubalcaba dixit. El último argumento, pero todavía un argumento.

If it were easy to do the big, meaningful things we believe will make our country better — if it were quick — someone would have done those things long before any of us showed up.

We’ve chosen to do something hard.

You know that our victories so far have been hard won: taking the difficult steps necessary to put our economy back on track, reforming Wall Street excess despite an army of lobbyists against us, and making health care more affordable and accessible despite well-organized opposition by those who profit from the status quo.

You also know we have not yet done everything we set out to do — not nearly.

But that’s a reason to work harder, not to let up. 

Quan el segle XIX dóna a la llum els Estats es com a resultat de l’esforç dels liberals: l’Antic Règim format per senyors i súbdits es substituït progressivament per una organització política vertebrada per la llibertat, la igualtat i la fraternitat i basada en el concepte central de ciutadania. Els “blancs” eren els enemics del liberalisme polític: volien, simplement, destruir la Nació. Els darrers “blancs” són els franquistes, els quals, com enemics del liberalisme polític, persegueixen l’extermini de tots els demòcrates, conservadors, liberals o socialistes, i també l’extermini de les formes ademocràtiques d’antifeixisme, el comunisme (inexistència de la llibertat) i l’anarquisme (glorificació de la llibertat). En l’actualitat, no existeix antifeixisme ademocràtic, i els exclosos de la democràcia liberal corresponen, en realitat, a fórmules totalitàries (l’abertzalisme etarra , el populisme xenòfob o la violència antisistema). El liberalisme polític és l’aliment vivificador de la democràcia, sostinguda per conservadors, liberals i socialistes. La diferència entre aquestes tres opcions gira al voltant del desig de menys Estat, malgrat que sigui al preu de desemparar als més febles, com els conservadors; del desig de  més Estat, malgrat que calgui refer cada trimestre totes les voreres del país, com els socialistes; o de l’ impuls creatiu de l’equilibri entre la intel·ligència i el dubte, que tracta de cercar solucions provisionals pels problemes reals, com els liberals. Com es conegut, del que tenim menys a aquest país és de liberals, però les coses milloren quan els conservadors o els socialistes prenen algunes coses del liberalisme i empitjoren, quan les obliden.

El liberalisme polític impregna també de laïcitat el sistema, com a garantia d’un viure junts harmònic  i d’una acceptació serena de l’alternança. La laïcitat protegeix aquella idea central de la ciutadania quan es posada en perill per conceptes comunitaristes com “fidels”, “poble” o “ètnia”.

 

D’un comentari a una reflexió sobre la socialdemocràcia de Fabián Mohedano al seu quadern.

Friend –

Moments ago, the Senate voted to end “Don’t Ask, Don’t Tell.”

When that bill reaches my desk, I will sign it, and this discriminatory law will be repealed.

Gay and lesbian service members — brave Americans who enable our freedoms — will no longer have to hide who they are.

The fight for civil rights, a struggle that continues, will no longer include this one.

This victory belongs to you. Without your commitment, the promise I made as a candidate would have remained just that.

Instead, you helped prove again that no one should underestimate this movement. Every phone call to a senator on the fence, every letter to the editor in a local paper, and every message in a congressional inbox makes it clear to those who would stand in the way of justice: We will not quit.

This victory also belongs to Senator Harry Reid, Speaker Nancy Pelosi, and our many allies in Congress who refused to let politics get in the way of what was right.

Like you, they never gave up, and I want them to know how grateful we are for that commitment.

Will you join me in thanking them by adding your name to Organizing for America’s letter?

I will make sure these messages are delivered — you can also add a comment about what the repeal of “Don’t Ask, Don’t Tell” means to you.

As Commander in Chief, I fought to repeal “Don’t Ask, Don’t Tell” because it weakens our national security and military readiness. It violates the fundamental American principles of equality and fairness.

But this victory is also personal.

I will never know what it feels like to be discriminated against because of my sexual orientation.

But I know my story would not be possible without the sacrifice and struggle of those who came before me — many I will never meet, and can never thank.

I know this repeal is a crucial step for civil rights, and that it strengthens our military and national security. I know it is the right thing to do.

But the rightness of our cause does not guarantee success, and today, celebration of this historic step forward is tempered by the defeat of another — the DREAM Act. I am incredibly disappointed that a minority of senators refused to move forward on this important, commonsense reform that most Americans understand is the right thing for our country. On this issue, our work must continue.

Today, I’m proud that we took these fights on.

Please join me in thanking those in Congress who helped make “Don’t Ask, Don’t Tell” repeal possible:

http://my.barackobama.com/Repealed

Thank you,

Barack

 

Categories

Arxiu

RSS i Marcadors Socials

AddThis Feed Button Bookmark and Share BlogESfera Directorio de Blogs Hispanos - Agrega tu Blog
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.