You are currently browsing the tag archive for the 'Liberalisme' tag.
Liberals are optimistic about human nature but skeptics about power (Michael Ignatieff)
Isaiah Berlin lecture 2009: “Liberal Values in Tough Times”, National Liberal Club, Whitehall Place, London, July 8, 2009
Hotel Havana, a Gran Via / Bruc, 20:30 hores, sopar- debat de la Fundació Llibertat i Democràcia amb Bi-Khim Hsiao, una jove i activa dirigent del Partit Democràtic Progressista de Taiwan i membre del Bureau de la Internacional Liberal. Entre els assistents, el amfitrions Carles Gasòliba i Josep Soler, així com Montserrat Trueta, Lowell Lewis, Alfons Quintà i Roger Albinyana. Anoto: a Xina la classe mitja no vol la democràcia, perquè la dictadura és la garantia de l’ordre. Em sona. Taiwan és el primer inversor estranger a Xina. Penso, sense dir-ho, que durant la guerra freda la illa que ara anomenem Taiwan vivia sota un ferotge règim dictatorial i era reconeguda pel món com la única Xina; ara que Taiwan és una democràcia només manté lligams diplomàtics amb 23 estats. Un futur incert per un país democràtic que pot aspirar, en el millor dels escenaris, a mantenir l’ statu quo.
Ho esmenta PAT COX al seu impecablement ben construit discurs en memòria de Bronislaw Geremek: com el professor, mentre esperava l’ingrés del seu país, Polònia a l’espai de Shengen, i poder així circular lliurement amb el seu automòbil arreu d’Europa, recordava els temps em els que, científic privilegiat del Règim, al tornar de París, de La Sorbonne, dels seus estudis medievalistes, havia de lliurar cada cop a les autoritats el seu passaport.
L’atorgament pòstum del Memorial Ramon Trias Fargas al professor Geremek (1932-2008), un home compromès amb la democràcia des dels fets de Gdansk, un acte impecablement organitzat i dirigit a l’Equestre per Carles Gasòliba, amb una gran sensibilitat, en el marc de la Fundació Llibertat i Democràcia.
http://elections.nytimes.com/2008/president/conventions/videos/20080828_OBAMA_SPEECH.html#
El link conduce a la versión en video y a la correlativa transcripción del discurso del senador Obama en la Convención Democrática de Denver el pasado jueves, 28 de agosto. Contemplar el texto mientras se escucha el discurso ayuda a su comprensión incluso si no se tienen grandes conocimientos de inglés. En cualquier caso, un consejo: que nadie se conforme con la traducción del texto a su propia lengua o con los resúmenes de los periodistas. Hay que “ver” y hay que “escuchar” al senador. Durante el fin de semana en Coma-ruga mi hermana Gloria no ha dejado de alabar multitud de párrafos del excelentemente bien construido mensaje: el tono mesurado, el propio de quien se dirige a cada conciudadano individualmente y no el de un predicador enloquecido que chilla para disimular su falta de contenido, como desgraciadamente hacen muchos de nuestros políticos, la serenidad de un programa de izquierdas expuesto pedagógicamente.
Barack Obama habla con un lenguaje claro, elegante, comprensible, vocalizando. Destaco algunos de los temas que me han llamado la atención y que, en buena medida, coiniciden con los apuntados por Gloria: I accept your nomination! Nótese no “la” sino “vuestra” designación. El candidato no es una estrella, ni un dios, ni un ser imprescindible, es un conciudadano que acoge la elección de sus pares a quienes se debe, con los cuales se compromete. Eight is enough! Ya ha pasado el tiempo de una política conservadora que ha hecho sufrir a mucha gente, ha llegado la hora de hacer un esfuerzo por los demás, es decir, de contribuir al progreso.
Barack Obama habla en la forma que exigimos quienes consideramos -como él- a nuestros conciudadanos como hermanos y hermanas. Se muestra orgulloso de una madre que le sacó adelante con el sólo valor de su esfuerzo, niega que la opción sexual pueda ser una causa de discriminación, se preocupa por disminuir los embarazos no deseados… y lo hace liberado de la retórica derechista y seudo religiosa de quienes no se han enterado de que este mundo es de la gente y no de los sumos sacerdotes.
Ejercicio de los derechos, sin duda, pero cumplimiento de los deberes. Reforma fiscal y reforma presupuestaria, la una estrechamente ligada a la otra. Cumplimiento de las leyes fiscales, supresión de los privilegios, disminución de tributos sobre la clase media, austeridad en el gasto, revisión de cada línea del presupuesto federal para cancelar los programas que no funcionan… y prioridad en la educación, con un ejército de nuevos maestros a quienes se reconozcan mejores salarios.
El Encuentro de Atenas no ha sido, sinceramente, una ocasión más de debate político o de presentación de mis propias ideas para contrastarlas con las de los demás. Ha sido un esfuerzo enorme para ofrecer a los asistentes el estado actual de mis reflexiones sobre un tema que no se halla en el centro de mi vida académica, aunque sí está vinculado al Derecho. No es, estrictamente, Derecho, pero sí forma parte de esa interpelación mútua entre el Derecho y la realidad, que ya defendí en un capítulo de mi libro sobre La Economía de opción. Jean Michel Quillardet, Antonio Reis, Didier Doucet, Eddy Caekelberghs, Veronique de Keyser … han puesto el listón muy alto durante una jornada intensa. El enlace conduce al texto de mi presentación:
Plou a bots i barrals.
A les 14:00 hores, dinar al Windsor amb Richard Moore, patró de la Internacional Liberal, a qui vaig conèixer l’any 1977 i a qui no veia des de fa molt temps. L’amfitrió és Carles Gasòliba, president de la Fundació Llibertat i Democràcia i de la secció espanyola de la LECE. L’impulsor de la trobada: Josep Soler Albertí, Tresorer de la Internacional Liberal. El tema: Kosovo.
Leo un artículo de Francesc de Carreras con agrado, porque parte de presupuestos liberal-demócratas, que son también los míos. Sin embargo, sólo comparto la mitad de su razonamiento. En mi opinión, el Estado no debe ser paternalista -hasta el extremo de substituir o de anular el impulso creativo de las personas-, pero sí ha de ser emancipador: es decir, ha de contribuir a que esa capacidad de ejercicio de la libertad se expanda al conjunto de los ciudadanos, evitando la exclusión de los débiles. Lo decía Ramon Trias Fargas: nuestra misión es ayudar a los que nadie ayuda, cuando defendió en las Cortes la primera ley de protección de los discapacitados.
Els orígens laics de l’Europa Unida (gener 2003)
Los orígenes laicos de la Europa Unida (noviembre 2007)
En el IV Acto Académico Internacional de la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras dedicado a los Antecedentes históricos y movimientos actuales en la formación de un pensamiento europeo, presento mi comunicación sobre Los orígenes laicos de la Europa Unida.
En enero de 2003 había preparado una primera versión, en catalán, que también reproduzco aquí, redactada y publicada en la revista Espai de Llibertat, número 29, con el título Els orígens laics de l’Europa Unida. Aquel ensayo, concebido a instancias de Jordi Serrano, aparece substancialmente re-pensado y aumentado en el texto de la Academia.
22 d’octubre de 2004. L’escola d’Empresarials de la UB ha convocat un seminari-homenatge a Valentí Almirall. Joan-Francesc Pont i Francesca Antolín, director i vicedirectora de recerca de l’Escola, respectivament, presenten el seminari i els oradors com la commemoració d’un personatge rellevant del nostra país i com una mostra de la nova política de suport a la recerca de l’Escola. “El problema és España, la solució és o prové de Catalunya” és el títol anunciadament i deliberadament provocatiu de la primera intervenció del seminari-homenatge a Valentí Almirall a càrrec del Dr. Borja de Riquer, catedràtic d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona. Valentí Almirall és un racionalista i un optimista, creu en l’home i aspira a la ciutadania, front al pessimisme teològic tradicionalista. El medi en què és mou Almirall és Catalunya, per a la qual proposa abandonar el romanticisme medievalista de la Renaixença i viure en el present, en el s. XIX, amb l’objectiu de bastir la democràcia. El seu disseny, basat en l’existència d’un particularisme català és la república federal com objectiu final, però prenent com a eix l’autogovern català, que és la seva prioritat. La federació podrà fins i tot ser monàrquica –és accidentalista– però irrenunciable. Aquesta qüestió l’allunyarà del republicans federals com Pi i Margall, malgrat que ell sigui personalment republicà. Almirall és el primer que s’atreveix a donar contingut polític al catalanisme (creació del Centre Català l’any 1882, iniciativa del Memorial de Greuges el 1885). És un home d’acció. En el terreny doctrinal a “Lo Catalanisme” defensa el dret de Catalunya a decidir el seu futur. Almirall associa el catalanisme al liberalisme i entén la reivindicació de Catalunya com un dret civil. Critica, per tant, les fórmules tradicionalistes del primer catalanisme gens democràtiques i la victòria d’Almirall és la coloració del catalanisme pels valors democràtics i parlamentaris. La solució del problema d’Espanya –diu Almirall– haurà de venir de la Catalunya compromesa en la modernització del conjunt del país, en la eradicació del caciquisme, en l’adopció dels models polítics americà i suís, que considera més adequats que el francès. Critica de Riquer que l’any 1992 se celebrés el centenari d’un suposat naixement del catalanisme a les Bases de Manresa, amb oblit i marginació d’Almirall. Va ser un intent abusiu de reinterpretar la història per part d’un sector polític determinat, mancat clarament de pedigree. El catalanisme com una filosofia de progrés és deutor de Valentí Almirall i no pas de Torres i Bages. El Dr. Pere Gabriel, també catedràtic d’història contemporània a la UAB, relaciona les persones i l’obra de Pi i Margall, Vallès i Ribot i Almirall. Comença per Pi, un pensador progressista, positivista i optimista que proposa el desplegament del federalisme com solució al problema d’Espanya i la reforma radical de les fórmules de propietat i d’organització social. No és que Pi defugi la història, sinó que contempla el futur, la voluntat ciutadana com motor de les nacionalitats, el pacte com base de la convivència política. El federalisme com articulació de la solidaritat permet Pi considerar-se català, espanyol i humà, sense contradicció, amb el rerafons humanista d’un internacionalisme viscut i militant. Vallés i Ribot beu de les fonts de Pi i Margall però les concreta en la seva proposta d’un catalanisme popular. La creença que els federals a Catalunya no eren catalanistes és un fals mite pel que es refereix a la majoria dels seus militants. Vallés parla de la sobirania de Catalunya –lliurament federada-, el sufragi universal d’homes i dones, la supressió de la pena de mort, la llibertat de cultes i la separació i no finançament de l’Església Catòlica Romana. Vallés crea el primer partit català, vol una organització política de Catalunya, defensa la federació dels pobles d’Espanya i també la federació interna dels municipis catalans autònoms. És, en aquest sentit, un federalista integral i conseqüent i també un republicà, doncs la república és l’expressió més alta de la ciutadania. El catalanisme popular i democràtic de Vallés és radicalment oposat al tradicionalisme, malgrat que no coincidirà en molts temes amb Almirall. Van sembrar Pi i Vallès en terra estèril? Probablement sí en aquell temps, però no certament a l’hora de plantejar-se els reptes actuals de reconcepció federal d’Espanya. Almirall, en darrer terme, ha de recordar-se que es mou a l’inici en un ambient clarament federal. Almirall vol reformular l’Estat Espanyol des de baix: que els cantons lliures concorrin a l’aprovació d’una constitució federal. El federalisme per Almirall –com ha dit de Riquer– és una fórmula de modernització del país. Més endavant, el trencament d’Almirall amb Pi, no el farà abandonar del tot el federalisme. José Álvarez Junco, catedràtic d’història del pensament a la Universidad Complutense de Madrid, afirma la seva convicció que no existeixen identitats eternes, raó que justifica l’estudi de la seva situació en cada moment. Malgrat que el concepte ‘Espanya’ sigui molt antic –amb significats diferents a l’actual-, el significat polític d’Espanya no por trobar-se fins el segle XV. La construcció d’Espanya –resultat de l’aglomerat de regnes, com palesa el seu escut– quedarà impregnada de la religió catòlica (l’expulsió de musulmans i jueus, la contrareforma) al mateix temps que de l’enfrontament amb l’enemic (anglesos i francesos) i d’una certa unitat cultural castellana de les elits. Però Espanya no viurà una unificació de les societats o de les cultures, sinó essencialment una lleialtat al rei. Els símbols del XVI, XVII i XVIII no exalten la nació, sinó al rei. Al segle XVIII augmenta la centralització i la castellanització (creació de les Reials Acadèmies, primeres estructures administratives), però no existeixen conflictes secessionistes des de 1713. És el segle XIX el de la construcció de la Nació-Estat, Espanya en aquest cas, des de la Guerra del Francès, que en la memòria col·lectiva se simplifica com una guerra nacional. La construcció d’Espanya com nació s’associa al liberalisme, però el liberalisme durant el segle XIX fracassa com moviment i acaba en el pessimisme. La ideologia dominant serà el conservadurisme, el catolicisme –afavorit pel pressupost de “culto y clero” -, el militarisme d’un exèrcit que deixa de ser liberal, el centralisme i un nacionalisme espanyol nostàlgic, buit i sense projecte polític de futur. Aquesta és la situació que viurà, precisament, Valentí Almirall. 1898 serà la crisi de tot això i l’inici de plantejaments alternatius (d’una banda els nacionalismes català i basc, d’altra banda el nacionalisme espanyol de caràcter clarament reaccionari). De la concepció liberal de la nació sobreviurà, per exemple, Manuel Azaña, però la victòria serà del nacionalisme feixista en la Guerra Civil.
El col·loqui amb el qual finalitza el seminari reivindica la personalitat de Valentí Almirall i, com destaca el director de l’Escola, l’homenatge d’avui trenca amb el silenci de les administracions públiques catalanes, en acollir a la Universitat de Barcelona el clar i rotund record d’un home d’acció com Valentí Almirall.
Publicat a la web de l’Escola d’Empresarials de la UB.
La Fundació Llibertat i Democràcia em demana que presenti a l’amic Graham Watson durant un seminari a Barcelona sobre les respostes liberals a la confrontació entre seguretat i llibertat. El link porta al text construit sobre la meva intervenció verbal.
