Memòria serena

Ser mujer en el Opus Dei
Isabel de Armas, Foca, Madrid, 2002.

Isabel de Armas, periodista en actiu, explica ara, en forma de cartes a una jove de divuit anys que s’interessa per l’Opus Dei, la seva experiència de nou anys de militància en aquesta organització de l’Església Catòlica Romana, entre 1966 i 1974. L’interès d’aquest llibre rau en diversos factors: la distància intel·lectual i afectiva que dóna el temps transcorregut, les conviccions cristianes de l’autora i la seva adscripció “de base” a la institució en la que no va ocupar càrrecs rellevants, així com el fet de centrar-se en la part femenina de l’Opus Dei, notòriament desconeguda. Isabel de Armas subtitula el treball com “tiempo de recordar” i, en efecte, se submergeix en una època del país i de la seva trajectòria vital força diferents a l’actual. A diferència d’altres obres més superficials i anecdòtiques, el conjunt de “enormes minucias”, en paraules de l’autora, que són explicades críticament, posen de relleu que el mètode opusdeístic es basa en la completa destrucció de la personalitat, en la supressió de l’autonomia moral i en la subjecció completa a l’autoritat dels superiors. Existeix un doble llenguatge sempre en allò que diu l’Opus Dei: la llibertat, la veritat, la religió, la “santa coacció”, el suposat pluralisme… són sempre valors subordinats a l’obediència a una estructura plenament jerarquitzada, en la que ja no impera la violència física dels monestirs sinó la brutal anihilació de l’esperit. L’Opus Dei, calvinista en reconèixer en la “recompensa econòmica” un signe d’elecció divina, és radicalment anti-luterà [i, per tant, antimodern] quan condemna, sobretot, el lliure examen.

L’obra d’Isabel de Armas, oportuna en un país en el qual els col·legis de l’Opus Dei —pedrera dels nous i joves militants— han accedit al finançament públic, ha d’ajudar al coneixement dels perills gravíssims que l’Opus Dei comporta per a l’educació en llibertat de les noves generacions, atès que persegueix per tots els mitjans la “mort” intel·lectual dels seus neòfits i la seva transformació en dòcils instruments de la maquinària burocràtico-religiosa més poderosa del món.

Publicat a Espai de Llibertat, núm. 33, primer trimestre de 2004.

Recordar Ferrer, avui

recordar-ferrer-avui

Lunes, 3 de noviembre de 1975

C.M.C. me escribe sobre la discusión que mantenemos desde hace un par de meses.  Encabeza su carta del 25 de octubre con un a un universitario de espíritu renovador, aunque algo ingenuo, que es una broma privada entre nosotros. Manifiesta el sentimiento de pertenecer a esa otra media España, la de los que en otro tiempo fueron llamados, entre compasiva y despectivamente, los “vencidos”. En realidad, el horror que me producen los ganadores no me deja más espacio que entre los vencidos. Qué extraña sensación, sin embargo, haber perdido sin haber tenido la ocasión de ganar. A mi corresponsal le espanta el marxismo. A mí me preocupa más cómo ganar la libertad. Estos párrafos pertenecen a mi carta de respuesta:

…  Así también es Lutero quien conquista la libertad de pensamiento al enfrentarse con la todopoderrosa Iglesia medieval y quien permitirá a Descartes ser el padre de la moderna filosofía. Juicios de valor aparte, Lutero tiene el mérito de haber cortado las cadenas ideológicas con las que la Iglesia mantenía su poder político. Quien a partir de entonces tome una u otra decisión filosófica (…) lo hará por decisión personal y no por rigurosa imposición escolasticista, y no digamos ya inquisitorial.

(…)

Resumiendo, la rebelión del pueblo, que se convierte en causa del progreso histórico, no configura un determinismo mecanicista, sino que es, en realidad, una lucha por la libertad. Ésta, sin embargo, es inspirada por los intelectuales y llevada a cabo por las minorías. Lo conquistado por ellas pasa a ser patrimonio de toda la sociedad.