You are currently browsing the tag archive for the 'Lliure pensament' tag.
Afortunadament, el meu dia és un mosaic policrom d’activitats i moments més o menys coherents amb el projecte vital d’un humanista liberal. Les classes, la reflexió sobre la resolució de problemes jurídics, els intercanvis de punts de vista confrontats, amb suavitat o amb força, però en la mesura que depèn de mi, amb elegància, els dinars amb col•legues, amics o coneguts, els sopars amb la gent estimada,… configuren una successió d’oportunitats per gaudir de la vida. No són deures, en el sentit clàssic del terme. Llegir o escriure a la biblioteca és, normalment un plaer… i quan existeix un termini inexorable, la tensió experimentada desperta les potencies de l’ intel•lecte i de la intuïció i el bolígraf de punta suau, com una ploma, llisca ràpidament sobre el paper i van emergint les idees, les propostes, les armes d’un combat pacífic però ferm per un o altre objectiu.
I s’haurà fet tard. Noto el dolor als dits de la ma i una migranya incipient. També les ganes de compartir la troballa al si del cercle més íntim i somriure, per la satisfacció interior de l’èxit i pel desconcert provocat en l’ interlocutor o, sovint, l’ interlocutora que et mira amb els ulls molt oberts per les coses que et porten al clímax, compensat per l’anticlímax de saber que tu ets així, que no tens remei i que continuaràs sempre en l’equilibri difícil entre els temes concrets, dels qui t’han demanat consell, i els temes abstractes, als que viatges de seguida que la realitat no et pressiona de forma immediata.
A l’esmorzar de Sant Jordi al Palau de Pedralbes, animació i bon ambient. Saludo a un amic que ara ocupa una alta responsabilitat i em diu: ja puc marxar, el president Montilla ha rebut una excel·lent resposta a la seva invitació, no cal que em quedi. Penso el mateix, que he anat per fer caliu, per ser al costat del president i que enguany no cal. Quina llàstima, però, la missa de Sant Jordi a Palau, amb la primera dama vestida del color litúrgic del dia. Ningú pensarà mai que molts catalans hem hagut de recórrer a la cirurgia [filosòfica] a l’estranger, per recuperar els òrgans [intel·lectuals] amputats per la religió integrista representada pel culte catòlic a aquest Sant Jordi inexistent i els seus sacerdots (més o menys pederastes)? Millor faríem de recordar aquell altre Jordi, bisbe arrià, perseguit per heterodox, contrari a la trinitat, precursor de les llibertats.
ATENEO DE MADRID SECCIÓN DE CIENCIAS JURÍDICAS Y POLÍTICAS Martes 28 de abril de 2009 a las 20,00 horas Presentación de “ÁGORA, grupo para el Diálogo” Intervienen: • D. Enrique Múgica Herzog, Defensor del Pueblo • D. Ignacio Merino, Presidente de ÁGORA, escritor e historiador. Presenta y modera: D. Francisco Javier del Barrio Guitián, Presidente de la Sección de Ciencias Jurídicas y Políticas. Salón de Actos Calle del Prado, 21
Montecarlo, la mañana ligeramente lluviosa no impide una escapada al Museo Oceanográfico de Mónaco y una agradable sorpresa. En la placa que conmemora la inauguración del Instituto en 1910, el Gobierno de S.M. El Rey de España aparece representado por un librepensador ilustre y científico eminente, Odón de Buen. El hallazgo me hace sentirme orgulloso de ser compatriota del profesor de la Universidad de Barcelona, perseguido por la Iglesia y por los sectores ultramontanos de la sociedad de su tiempo.
Ahir, a les 19:00 hores, Biblioteca Pública Arús. Josep Brunet és l’amfitrió cordial de la presentació del nou llibre de Dolors Marín La semana tràgica – Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna, editat per La esfera de los libros. Dolors Marín escriu com parla, amb un allau de paraules que li surten del cor, acompanyat d’un munt de dades que ofereix al lector, sovint, com una primícia de la seva tasca investigadora. Dic això i l’autora ho torna a demostrar al referir-se apassionadament al seu llibre. Dialoguem sobre l’enamorament de Dolors Marín amb Mossèn Cinto, sobre l’estigma històric injust del Partit Radical, sobre el moviment obrer i el combat per l’educació, sobre l’espiritisme, l’esperanto, les escoles laiques, el pacifisme dels republicans, el lliure pensament, el feminisme, la francmaçoneria, el trist paper de Narcís Verdaguer en l’escàndol del seu cosí Jacint i en la condemna de Francesc Ferrer. Al col·loqui Enric Cassanyes s’emociona amb els seus records, amb els relats de la setmana tràgica escoltats al seu avi, amb l’itinerari de la seva pròpia vida, amb el significat de l’acte al que assisteix, i ens emociona a tots. Una baula més de la cadena d’actes de l’Any Ferrer.
Veig el canal 3/24, com sovint, per seguir tard les notícies del dia i a un dels rètols que es mouen amb rapidesa a la base de la pantalla llegeixo que els creients senten menys angoixa que els agnòstics. Com no tinc cap altre referència, desconec l’origen d’aquesta conclusió, però no em sorprèn el missatge a un país d’influències clericals com el nostre. Qualsevol dia llegirem que els catòlics del Barça contemplen l’aproximació de punts del Madrid a la Lliga amb més excitació que els budistes del mateix Club. La qüestió és el marketing de la religió (i, sobretot, de la que es considera titular o propietària del país) en aquesta època d’incredulitats. En realitat, l’angoixa sobre la finitud dels humans és completament natural. Ens desagrada arribar al límit de la nostra vida. El que és artificial, realment, és tractar de superar l’angoixa amb el recurs als mites d’ultratomba. El que es malaltís és l’alegria davant la mort, com ha reflectit amb cruesa la pel·lícula Camino dirigida per Javier Fesser a la factoria de Jaume Roures. Al límit, el suïcidi teo-terrorista és la caricatura tràgica de la deshumanització. Al contrari, els lliurepensadors conreem l’ humanisme del combat per una vida millor per a cadascun de nosaltres i per a tothom.
A las 11:15, servicio dominical en All Souls, en Lexington Av y la 79. Entre las reflexiones expuestas, la distinción entre la simple ignorancia (lo que no conocemos), la ignorancia deseada (lo que nos imponemos a nosotros mismos no saber) y la alta ignorancia (la aceptación racional de cuanto no sabemos).
La revista DIALOGAL em pregunta com exponent del lliurepensament quines serien les meves vacances ideals i posa la mateixa qüestió a militants de diverses religions o creences. Responc d’aquesta manera:
Les meves vacances ideals es construirien sobre la idea de que la conducta humana requereix el manteniment de certes pautes regulars susceptibles de combinar treball, descans, vida social i afectiva i espais per a la creativitat, la formació, la reflexió i el plaer. Des d’aquesta perspectiva la meva opció es decantaria per quinze dies naturals de vacances cada trimestre combinats amb vuit dilluns festius durant els mesos en els que no es fessin vacances. Aquest esquema substituiria tots els altres règims de celebracions civils i religioses i cada ciutadà podria destinar el temps alliberat d’aquesta manera a les seves preferències personals, incloses les vinculades a creences o conviccions.
Què faria amb els meus vuit caps de setmana de tres dies? Sens dubte, passar-los a l’Empordà, a un petit Mas en el que conservo la meva biblioteca i els meus arxius, dedicat a la lectura i al pensament lliure. I amb les quatre quinzenes? Les meves preferències tendeixen al següent:
- Una quinzena a una universitat estrangera per impartir dues o tres lliçons i, sobre tot, per conversar amb els col·legues sobre els seus avenços en la recerca jurídica, sobre la seva visió política, sobre l’evolució dels seus afanys.
- Una altra quinzena entre Paris i Brussel·les, per beure de les fonts de la laïcitat i de l’humanisme lliurepensador, per a conversar amb els amics, per a assajar novetats gastronòmiques i visitar alguns museus.
- Una tercera quinzena per descobrir els indrets més bells del món, a prop de la natura més verge o de les persones més interessants, tractant de comprendre la complexitat del món, la riquesa de la seva geografia física i humana, les contradiccions en el respectiu desenvolupament amb relació a la vella Europa en la que he viscut.
- I una quarta quinzena, finalment, a l’Empordà, al Mas Lilou, rebent la visita d’amics per a llargues tertúlies nocturnes, per rellegir els clàssics de les disciplines humanistes, per passejar i recuperar el contacte amb la natura.
[Publicat amb petits retocs a Dialogal, estiu 2008, núm. 28. pàg. 22]
ASSOCIAZIONE NAZIONALE DEL LIBERO PENSIERO “GIORDANO BRUNO”.
Aderente all’Union Mondiale des Libres Penseurs e all’International Humanist and Ethical Union.
www.periodicoliberopensiero.it
Domenica 17 febbraio 2008 – ore 16.30.
A Piazza Campo dei Fiori convegno.
Le nostre radici laiche: libertà e giustizia.
Deposizione corone e saluti: Sindaco Comune di Roma o suo delegato, Presidente Associazione Nazionale del Libero Pensiero “Giordano Bruno”, avv. Bruno Segreinterventi:
Mario Alighiero Manacorda (il rogo di Giordano Bruno).
Francesco De Martini (il cosmo infinto).
Maria Mantello (uscire dallo stato asinino).
Gianni Ferrara (il baluardo laico della Costituzione).
Federico Coen (liberi dai concordati).
Franco Ferrarotti (libertà e giustizia).
Letture bruniane a cura di: Marianna Arbìa, Fabiola Perna, Alessandra De Angelis, Carlotta Spizzichino, Arianna Zapelloni Paviapartecipazione artistica:Armando Profumi – mimoCentro Studi Enrico Maria Salerno (Laura Andreini Salerno, Fabio Cavalli, Valentina Esposito)Silvio Fiorelli e Ass. Culturale 321 JAGAD – Artisti & lavoratori dello spettacoloIntermezzi per voce, chitarra ed armonica di Geovani Ciconte, Filippo Bizzaglia ed Alessandra De Angelisperformance art di Maria Teresa Lubranopresenta: Antonella Cristofaro.
Per informazioni: 3297481111; liberopensiero.giordanobruno@fastwebnet.it
La Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia va néixer l’any 1987 com a resultat de la interrogació individual i col·lectiva d’un grup de persones sobre el significat de la laïcitat. La primera resposta obtinguda es referí a la necessitat d’assolir plenament la separació entre les esglésies i l’Estat, la supressió dels privilegis de l’Església Catòlica Romana, l’efectivitat de la llibertat de cultes en una societat pluralista i la garantia de la llibertat de consciència. La Fundació ha maldat per compartir aquestes primeres propostes amb un ventall polític i social el més ample possible i, des d’aquesta “transversalitat”, ha defensat la construcció d’un espai públic per a tothom. Un espai públic no neutral ni buit en el que tot estaria estúpidament permès, sinó un espai públic ple del sentit ètic de la vida i dels mitjans capaços de generar l’emancipació de cada home i de cada dona, l’alliberament de l’esclavatge de la ignorància i de la superstició. Aquesta és la tasca de la Lliga per la Laïcitat.
La Fundació, però, no va voler quedar-se amb aquest grup inicial de respostes. La laïcitat política descrita fins ara basteix un marc de llibertat en el que les persones poden adherir-se més o menys críticament a una creença religiosa o poden mantenir-se en la incredulitat o el dubte o, encara millor, en l’afirmació del sentit radical del seu humanisme caracteritzat per l’exercici desacomplexat del lliurepensament. L’Ideari del Moviment Laic i Progressista descriu alguns trets característics d’aquesta opció que, lluny de negar l’espiritualitat humana, en reafirma l’existència en la capacitat dels homes i de les dones de cercar la bellesa, però que creu que la religió o les religions són més aviat un obstacle que no pas un mitjà per a la vivència plena d’una vida informada per sòlids valors ètics.
Des de fa deu anys, la revista Espai de Llibertat ha acollit nombroses aportacions sobre el combat per la laïcitat i sobre l’humanisme lliurepensador. Ara, l’any 2006, la laïcitat política ha assolit un paper central sota el lideratge moral del president del Govern José Luis Rodríguez Zapatero i ha fet acte de presència als programes polítics de les forces progressistes i, parcialment, de les conservadores. La laïcitat es dibuixa com la resposta als nous reptes de convivència. Això ha permès que molta gent atea, agnòstica, incrèdula o desinteressada s’interrogui sobre una definició en positiu de la seva actitud vital. Les denominacions negatives eren fruit de la pesada herència del nacional-catolicisme i d’altres -ismes amb vocació de cosmovisions totalitàries. Aquesta nova resposta és molt clara: reivindiquem l’humanisme i el lliurepensament.
El nou espai de lliurepensament de la web de la Fundació Ferrer i Guàrdia està obert a la creativitat i a la imaginació d’aquesta majoria estadística de ciutadans que hem optat per “pensar a la carta” i rebutjar els “menús tancats” preparats pels cuiners professionals al servei de les religions institucionals. Com Luter, reivindiquem el lliure examen i els valors de la Reforma, que ens van ser escamotejats per la Contrareforma, com els il.lustrats afirmem la majoria d’edat de l’home, com els liberals del segle XIX i primer terç del XX, apostem per l’autonomia moral que es tradueix políticament en les dues efímeres repúbliques, però portem aquestes idees fins a les seves darreres consequències: la dignitat de cada ésser humà és incompatible amb els receptaris més o menys complets de prohibicions que destrueixen l’espiritualitat humana i, per tant, els lliurepensadors aixequem la nostra veu per afirmar que és possible ser intel·ligent i feliç al mateix temps. Aquest espai permet als seus usuaris, precisament, “pensar a la carta”, compartir inquietuds i propostes, experiències personals, alternatives educatives pròpies o alienes, descriure com vivim l’inici del segle XXI els lliurepensadors i com ho fem “en positiu”.
Els lliurepensadors no volem constituir una comunitat segregada de la resta de comunitats que es definirien per les seves fes respectives. Al contrari, volem evitar que el comunitarisme destrueixi les arrels mateixes de la convivència republicana d’una ciutadania sense etiquetes. La religió és un dret i no un deure –com encara han d’aprendre tantes confessions- i, a més, no és un dret que pugui prevaldre sobre els valors superiors de la convivència que són la llibertat, la igualtat, la justícia i el pluralisme polític. Però alhora que acceptem la religió com un dret, proclamem el lliurepensament com un dret, almenys, del mateix valor. Ja s’ha acabat el temps en que els humanistes se sentien sols, estranys, desorientats. Aquest espai ha de servir per acollir fraternalment tots els lliurepensadors, sota la torxa encesa de la Raó, des del record dels qui van haver d’exiliar-se o van morir per fer-nos sortir de l’edat fosca, simbolitzats per Francesc Ferrer i Guàrdia
