Una noticia recent explica com una parròquia catòlico-romana del Prat de Llobregat ha estat utilitzada per celebrar matrimonis de conveniència que només eren un instrument per obtenir il·legalment la residència d’un dels contraents de nacionalitat estrangera. El rector afirma haver estat enganyat i no tinc ara per ara cap raó per dubtar de la seva paraula. El problema, en realitat, és un altre. Com podem acceptar que una confessió religiosa [o un Estat estranger, si es vol, com la Santa Seu] assumeixi una funció estrictament pública, com és la de comprovar que en un matrimoni concorren tots els requisits de l’ordenament civil per a la seva validesa, entre els qual figura que es tracti d’una manifestació lliure de dues persones que decideixen compartir l’estat matrimonial, amb les conseqüències que això comporta? No podem acceptar-ho en realitat, perquè aquest és un tema que correspon a la república estrictament. Òbviament qualsevol pot contraure matrimoni pel ritu, jurisdicció o creença que vulgui, però la regulació de la validesa del matrimoni, dels incidents que es produeixin i de la seva dissolució és una qüestió essencial de la ciutadania, en la que tothom ha de rebre el mateix tracte. L’incident del Prat és una anècdota, o potser és alguna cosa més greu, però ens ha de fer reflexionar sobre la inderogabilitat de les potestats públiques: el matrimoni és regulat pel poder legislatiu i cal acabar amb els privilegis de les religions en la matèria.
Publicat a l’Espai de Lliurepensament de la web de la Fundació Ferrer i Guàrdia
