You are currently browsing the tag archive for the 'pau' tag.
Quan el primer aniversari de l’ atemptat d’ Atocha vaig pensar -sense que el projecte es fes realitat- posar una làpida al vestíbul de la Sala de Graus de l’Escola d’Empresarials de la UB i recordar, amb Hemingway, que t’estimo, com estimo les coses per les que hem lluitat, com estimo la llibertat i la dignitat i els drets de tots els homes a treballar i a no passar gana; t’estimo com estimo Madrid, a la que hem defensat, i com estimo els meus camarades morts:
I love thee as I love all that we have fought for. I love thee as I love liberty and dignity and the rights of all men to work and not be hungry. I love thee as I love Madrid that we have defended as I love all my comrades that have died.
Ernest Hemingway: For whom the bells tolls (1940)
Leo en la prensa italiana que la compañía de transportes de Foggia inaugurará el lunes una línea de autobús sólo para inmigrantes. Se trata de una duplicación de la línea 24, que hará dos recorridos diferentes, uno para los italianos residentes y otro para los inmigrantes. Alguien debería decir en voz alta que esta segregación vulnera los más elementales principios de la ciudadanía. Quede dicho.
En Estrasburgo, ayer, varios cientos de sedicentes pacifistas tomaron la ciudad, construyeron barricadas, se ocultaron la cara, rompieron cristales e incendiaron lo que pudieron. Nunca mejor utilizado el adjetivo “sedicente”, la verdad.
Bruno A. me envía desde Zaragoza una copia de la carta de Joan Manuel Serrat a los palestinos de Gaza, de la que transcribo unas líneas:
Y hoy yo digo esto: tenemos un enemigo común, un enemigo terrible, y tenemos que unirnos para vencerlo. Ese enemigo es el fanatismo, amigos míos. Ese enemigo es el extremismo en todas sus grotescas manifestaciones. Ese enemigo está encarnado por todos aquellos que colocan a Dios por encima de la vida, que pretenden que Dios es su espada y su escudo y que combaten por él. Todos ellos son víctimas de un horrible fanatismo. Yo a menudo hablé contra el fanatismo en mi país, porque lo considero detestable.
A las 11:00, visita al lugar más sagrado de los vascos, la Casa de Juntas de Gernika, el antiguo templo donde los Señores de Vizcaya juraban respetar los fueros cabe el árbol mítico de su jardín. Nos explican que la palabra cabe significa bajo, lo que indica que casi todo el mundo debe haber olvidado que se trata de la cuarta preposición de la lista que aprendimos de memoria en nuestra infancia y que, en realidad, no quiere decir bajo, sino junto a. Me sorprende que algunos de mis colegas no vascos de la Academia vistan informalmente, dado el valor simbólico de la recepción, de la importancia que tiene para nuestros anfitriones, del terror del bombardeo de la Legión Cóndor enviada por el general Franco el 26 de abril de 1937. Me alejo unos metros y guardo un minuto de silencio por aquellas víctimas y por las víctimas de hoy, las que siguen muriendo en una tierra sin paz. Me quedo con ganas de seguir escuchando a Juan Ignacio de Uría, a quien ha traído aquí Emilio Ybarra. Uría, intuyo, es capaz de dialogar desde la aceptación de la complejidad.
Els orígens laics de l’Europa Unida (gener 2003)
Los orígenes laicos de la Europa Unida (noviembre 2007)
En el IV Acto Académico Internacional de la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras dedicado a los Antecedentes históricos y movimientos actuales en la formación de un pensamiento europeo, presento mi comunicación sobre Los orígenes laicos de la Europa Unida.
En enero de 2003 había preparado una primera versión, en catalán, que también reproduzco aquí, redactada y publicada en la revista Espai de Llibertat, número 29, con el título Els orígens laics de l’Europa Unida. Aquel ensayo, concebido a instancias de Jordi Serrano, aparece substancialmente re-pensado y aumentado en el texto de la Academia.
El aventurero cuerdo. Memorias (1977-1981)
Mario Onaindía. Espasa, Pozuelo de Alarcón, 2004.
Mirando atrás. De las filas de ETA a las listas del PSE
Teo Uriarte. Ediciones B, Barcelona, 2005.
El segon volum de les memòries de Mario Onaindía i les memòries del seu amic Teo Uriarte vénen a contribuir al coneixement (tan difícil!) de l’Euskadi més actual, des del discurs polític de dues persones extraordinàriament honestes que descobreixen el significat de la tradició liberal en la construcció d’una societat democràtica. Onaindía i Uriarte, militants antifranquistes, condemnats a mort a Burgos com a membres d’ETA l’any 1970, amenaçats pels assassins de la banda fins al darrer dia d’Onaindía (amb escolta a l’hospital on va morir de càncer) i havent vist la mort de tants amics seus, eliminats per les seves conviccions democràtiques.
El lector català laic i progressista farà bé de llegir l’experiència vital d’aquests dos homes d’esquerres, que beuen de joves en les fonts del nacionalisme, del catolicisme i del marxisme-leninisme, per militar en la seva maduresa en la social- democràcia, i condemnar radicalment el nacionalisme foralista i segregador del PNB i dels seus companys de viatge. L’habitual distància dels catalans respecte al que succeeix a Euskadi, una certa simpatia per tots els colors del verd que cantava Raimon i, fins i tot, la recent dèria de reivindicar el concert econòmic foral com la darrera innovació política, es posen seriosament en qüestió després de llegir la difícil vida quotidiana de dos demòcrates en un entorn hostil. De dos homes que, el dia de la mort del seu amic Fernando Buesa, van haver de patir amb indignació no continguda com els militants del PNB sortien al carrer a defensar Ibarretxe, en comptes de plorar la mort del seu conciutadà, o de guardar un silenci respectuós.
Onaindía i Uriarte denuncien la tradició anti-il·lustrada del nacionalisme basc i la seva impermeabilitat a la revolució francesa i a les seves conseqüències en la construcció d’un món basat en l’humanisme i no en la raça o en la religió. Tenen raó. L’herència de Sabino Arana és una forma terrible de feixisme i de terror, de neteja ètnica per la mort o per la por, de foment -des del bressol- de l’odi a l’estranger, que constitueix el pitjor enemic de la república i de la pau. El diàleg, el famós diàleg del que parlava Ernest Lluch –mort per la gent amb la que volia dialogar–, el diàleg que, sovint, reclamem des de Catalunya com un instrument de mediació, només prosperarà el dia en què una majoria de ciutadans d’Euskadi no solament abandoni qualsevol temptació de segregació entre “ciutadans” i “nacionals” (la proposta balcanitzadora del pla Ibarretxe), sinó que es congregui en el si d’una república d’iguals. O, dit d’una altra manera, el dia en què els conciutadans d’Onaindía i de Uriarte segueixin els passos del camí intel·lectual proposat amb la seva vida i el seu exemple per aquests dos homes bons.
Publicat a Espai de Llibertat, núm. 40, 4rt trimestre de 2005.
La construction d’un espace de laïcité
Una certa idea del Mediterrani: la construcció d’un espai de laïcitat
El Mediterráneo: la construcción política de un espacio de laicidad
Sobre un trabajo previo, presentado durante unas jornadas internacionales en Tarragona, el 23 de octubre de 2004, someto ahora a la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras esta comunicación, bajo una versión revisada, con motivo de la sesión inaugural del curso 2004-05, que se celebra el 14 de diciembre de 2004 y está dedicada al Mediterráneo y Europa - Ciencia y realidades económico-financieras. [Se publica en los Anales de la Academia, Tomo XXVIII, págs. 99-110].
[El texto catalán se debe a la gentileza de Vicenç Molina y es una versión resumida, publicada en Espai de Llibertat, número 37, primer trimestre de 2005].
[El texto francés me sirvió para realizar una presentación en Niza el 10 de junio de 2005, durante el año de celebración del centenario de la ley de separación de la Iglesia y del Estado de 1905].
El 28 d’abril de 2003 vaig redactar una proposta de resolució sobre la guerra contra l’Irak, que va ser aprovada a la sessió de la Junta d’Escola del següent dia 30, amb lleugeres esmenes, per unanimitat. Aquest és el text de la proposta original.
1. La Junta de l’Escola Universitària d’Estudis Empresarials de la Universitat de Barcelona, reunida el 30 d’abril de 2003, ha sentit la necessitat de recordar que l’Acadèmia és un espai de llibertat, regit per tres principis bàsics, la raó, la ciència i la tolerància, els quals no només il·luminen la seva activitat quotidiana, sinó que l’agermanen amb la humanitat sencera. “Nihil humani a me alienum puto”, diu Terenci, i aquesta és la raó per la qual des del 15 de febrer de 2003 —l’expressió col·lectiva en més de 500 ciutats d’una coalició mai vista contra la guerra— i, en particular, entre els dies 26 de març i 10 d’abril, les tres setmanes que van transformar l’Iraq en un nou Guernika, l’Escola ha viscut amb serenor, però amb fermesa, el dolor per les víctimes innocents i la ràbia contra la prepotència d’una coalició internacional, utilitzada pels Estats Units d’Amèrica al seu servei, en la qual, malauradament, Espanya ha jugat el paper de trist acòlit.
2. L’existència d’una dictadura ferotge a l’Iraq o el perill suposat d’unes armes de destrucció massiva no justifiquen el recurs a la guerra, condemnada moralment com un instrument vàlid des de Kant i rebutjada per la consciència social de l’Europa occidental de manera clara i rotunda. Però és que, a més, resulta hipòcrita descobrir, de sobte, la necessitat d’una ingerència brutal en un determinat Estat, quan és molt més extensa la superfície del planeta en què no es respecten les llibertats que la corresponent als països democràtics, i quan la mort diària d’infants i adults per fam o per la sida constitueix el veritable escàndol d’un ordre econòmic internacional radicalment injust.
Molt especialment, dictadures com el desaparegut règim de Saddam Hussein —perversió de l’original socialisme àrab baasista—, són molt més el resultat dels matrimonis de conveniència celebrats per les grans potències econòmiques que no pas altra cosa. Nosaltres mateixos som culpables de l’existència de petits nuclis de poder que en molts països ofeguen les possibilitats de maduresa política i s’aprofiten de les seves riqueses naturals tot mantenint la població en l’analfabetisme i la superstició. L’explotació global de la misèria i la connivència amb els poders feudals ens converteixen en la part principal del problema.
3. Condemnem la guerra en qualsevol cas, excepte quan és la darrera sortida a la desesperació davant l’opressió i la fam o el genocidi, però, sobretot, defensem la pau, que és molt més que la mera absència de guerra, la pau entesa com la plena vigència de la llibertat i de la seguretat i com el primer dels drets humans.
Condemnem, per això, la invasió de l’Iraq pels Estats Units d’Amèrica i els seus aliats; condemnem la participació espanyola al costat dels invasors; lamentem la incapacitat de la Unió Europea —la pàtria dels drets humans— per tenir una veu única i ferma en el concert internacional. Molts de nosaltres ens hem sentit representats durant la crisi per l’eix francoalemany i, sobretot, pel rigor humanista i democràtic del govern belga. La història de Bèlgica durant tot el segle XX ens demostra que la seva actitud durant la guerra de l’Iraq no neix de la casualitat sinó de la vigència plena en la societat d’uns valors molt sòlids de civilitat.
4. És, doncs, molt urgent la reconstrucció de l’ordre jurídic internacional i la recuperació del paper central de les Nacions Unides. Els països rics no poden continuar la seva política d’extensió de mercats i d’explotació de les matèries primeres mitjançant els pactes més o menys vergonyants amb les oligarquies locals dels països pobres. Les Nacions Unides han d’esdevenir un «Consell del Món» com després de la Segona Guerra Mundial va néixer, a proposta de Winston Churchill, un Consell d’Europa. No hi ha més cultura acceptable que la dels drets humans, tal com aquests neixen del clam de llibertat de la Revolució Francesa. És indefugible la seva extensió universal mitjançant els elements de pressió propis de les relacions diplomàtiques i econòmiques. La consciència social d’un món en crisi exigeix un ordenament jurídic mundial respectable i respectat.
Todos los seres humanos bien nacidos se sienten muy cercanos al dolor de sus congéneres que sufren y esta proximidad afectiva, traducida en actuaciones eficaces de apoyo y de solidaridad, se ha denominado históricamente fraternidad. Los lazos que unen a todos los hombres y mujeres del mundo son mucho más estrechos que las barreras que los separan, aunque es forzoso aceptar que las fronteras de todo tipo persisten en alejarnos a los unos de los otros e, incluso, en convertirnos en enemigos. Cuanto esto ocurre, el horizonte de la felicidad se desvanece y la vida se convierte en un infierno constante donde no se sabe si es peor la afirmación egoísta del “nosotros” o la negación brutal del “ellos”, pero donde, en cualquier caso, ocupa el primer lugar del día a día el enfrentamiento y la oposición e, inevitablemente, por desgracia, la violencia.
En estos días, en los que la Universidad de Barcelona sufre en parte algunas consecuencias del conflicto civil vasco, me viene a la memoria la aleccionadora, aunque dura, experiencia vivida una noche de septiembre de 1984 en Tel Aviv. Se celebraba allí el Congreso anual de la Internacional Liberal, como resultado de un compromiso político con los afiliados israelíes de realizar la reunión en Tel Aviv y no en Jerusalén, muestra de respeto al Derecho internacional y, sobre todo, de consideración hacia el pueblo palestino, huérfano entonces y ahora de un Estado. Nuestros anfitriones cumplieron lo prometido sólo a medias y organizaron una recepción con el Jefe del Estado en Jerusalén. Los delegados más jóvenes rehusamos la invitación, cortésmente, pero anunciamos que sí participaríamos en el homenaje a las víctimas del holocausto. Los organizadores, sin embargo, nos pidieron que bajo esas condiciones no viajáramos a Jerusalén y así lo hicimos. Aquella noche, al entrar a la cena ofrecida por el Ayuntamiento de Tel Aviv con el profesor Trias Fargas, el Alcalde me dijo: ah, ¿es Vd. una de esas personas que sólo ama a las judíos muertos? Me quedé lívido hasta que uno de los comentarios cáusticos de Trias me sacó del estupor.
Cuando se produce un conflicto profundo, que va a las raíces de la naturaleza humana, más si se traduce en muchos muertos del entorno familiar o ciudadano, la postura de quien desea contribuir como sea, poco o mucho, a salir del atolladero es siempre malinterpretada por quienes se hallan angustiosamente inmersos en el dolor y en el odio. Esto es lo que me pasó a mí aquella noche cálida en Tel Aviv, y eso es lo que nos está sucediendo estos días en la Universidad de Barcelona: tenemos el empeño firme de tratar de ser parte de la solución y nos resistimos a ser incluidos entre los causantes del problema. Rechazamos que la Academia se convierta en un lugar de enfrentamiento fraticida, en otro escenario para la guerra. Nuestra vocación es la defensa del pensamiento libre ejercido con las reglas propias de la laicidad: cualquier idea puede ser expresada si es capaz de hacerlo con dos elementos mínimos de civilización, la autocrítica de las posiciones propias y el respeto de las ajenas, todo lo cual es perfectamente compatible con la exposición libérrima de lo que se piensa y con el rechazo radical de lo que arguye el adversario.
La libertad académica está hecha del equilibrio entre los derechos y los deberes y, por tanto, ante la división del pueblo vasco y ante la escalada de la violencia, las aulas de la Universidad sólo pueden cumplir un papel favorecedor de la distensión. La distensión, es verdad, no es suficiente, pero sí es absolutamente necesaria. No se va a encontrar, es tan difícil, la clave, pero no se va a ayudar, desde luego, a engrandecer el problema. Lo digo desde mi posición irrenunciable al lado de los inocentes que han muerto y de los profesores amenazados y perseguidos por sus ideas, y en contra de los asesinos de ETA. Ya hay mil sitios en los que repetir los argumentos conocidos. La Universidad sólo cumplirá su misión si no es un foro más, si constituye, verdaderamente, un templo de la ciencia y de la tolerancia. Cuando el rector Tugores ha impuesto, provisionalmente, el silencio, lo ha hecho para que reinen otra vez la ciencia y la tolerancia, en la estela de otro catedrático de la UB, Odón de Buen, quien así se manifestaba en la lección inaugural del curso 1909-10. No le fue fácil mantener la serenidad al profesor de Buen, como no lo es ahora para tanta gente de paz que sufre: unos días antes habían fusilado en Montjuic a su amigo Francesc Ferrer Guàrdia.
El amor armado
José María Mendiluce. Planeta. Barcelona, 1996.
L’autor, en l’actualitat eurodiputat independent a les llistes del Partit Socialista, dóna comptes de la seva experiència vital a diversos indrets del món en conflicte. Malgrat la seva condició de funcionari internacional, pren partit decididament per la vida i contra la mort, o –com ell diu– en favor de l’amor. Identifica l’enemic a batre sense concessions, a Angola, la UNITA (Unió Nacional per a la Independència Total d’Angola); a Nicaragua, “la contra”; a l’ex-Iugoslàvia, Karadzic. Però això no el porta a un entusiasme acrític sobre els amics, en els quals distingeix virtuts i defectes. Mendiluce ha viscut els seus destins amb passió, però també amb lucidesa i transmet al lector una anàlisi serena de la realitat il·luminada per un humanisme nascut d’una experiència molt dura.
La tesi final obre un espai a la reflexió: allí, en el cenagoso y sangriento espacio de miserias creado por su odio y nuestro desarme, tendremos que ganarlos en una pelea de la que no saldremos limpios, pero saldremos vivos, nosostros y nuestros cachorros, sobre la muerte de los depredadores de la libertad.
