You are currently browsing the tag archive for the ‘república’ tag.
Manca de cultura republicana. Aquest és potser un dels nostres defectes col·lectius més notori. Aixecar el puny és un gest polític que respecto a diferència d’alçar el braç, un gest que detesto. Però durant el cant de l’himne nacional ha de prevaldre la unitat de la república. Hi ha molts moments per expressar les diferències. Però un d’ells no és aquest.
Li escric a un vell amic de combats polítics juvenils, avui independentista:
M’encanta veure que continues en plena forma! No puc negar que, avui com ahir, soc republicà, federalista, proudhonià, pimargallià, girondí (quin magnífic monument a Bordeaux als girondins!), “amb unes gotes de sang jacobina”, com el poeta, i liberal (amb accent a la i) i que la meva és una opció intel·lectual, oberta, dialogant, que no pretén imposar-se a ningú. El meu federalisme, com saps, és molt més un estat d’esperit que un model d’organització política. Però les meves contribucions militants contra la Llei Wert no han cercat altra cosa que defensar la llengua com un vehicle d’unitat cívica.
Els ciutadans de Catalunya, amb independència de la seva llengua materna, han associat i continuen associant les seves aspiracions de construcció d’una societat oberta a la capacitat de la llengua catalana de ser un vehicle normal de comunicació a tots els nivells, des del carrer als instituts de recerca, des de l’administració pública al comerç, des de l’escola a la feina. Conscients de que una societat democràtica avançada es basteix sobre la destrucció de les barreres que confinen a la gent en comunitats tancades, de tal manera que tots puguin accedir igualment al lliure desenvolupament de la seva personalitat, els ciutadans de Catalunya no han convertit mai des de 1978 la llengua en matèria d’enfrontament. Al contrari, com a eina emancipadora, la llengua catalana juga el paper que li correspon en una societat caracteritzada pel reconeixement del drets i l’exigència dels deures. La llengua és un dret de cada persona que només por fer-se realitat si és també un deure, que no s’imposa, però que s’accepta, de tal manera que ningú sigui considerat de menor condició per l’opció que realitzi entre les llengües oficials. L’anomenada immersió lingüística ha servit i serveix per a assolir aquest darrer ideal i per a garantir el manteniment de la pluralitat en el manteniment de la unitat cívica. La unitat és el primer valor a preservar a una societat madura. Ara, les lamentables propostes de la Llei Wert ofenen a uns ciutadans que se senten estretament units per una llengua que és un vehicle de la llibertat, una finestra oberta al castellà i a les altres llengües romàniques, i un mecanisme de superació de qualsevol discriminació de raça, origen o condició.
Sobre la proposta de Llei Wert. Molt per damunt del debat sobiranista, susceptible de separar als partidaris d’una o d’altra solució, la ciutadania ha compartit un model educatiu que a mi m’agrada denominar republicà: la llengua catalana com a eix constructor d’una societat bona. En l’enfrontament entre liberals i comunitaristes, aquesta darrera posició, de la que no està exempta una part del catalanisme, aquesta darrera posició, com deia, enverina intensament el nacionalisme espanyol. Per això, al meu parer, la millor resposta és una resposta liberal i no una resposta comunitarista de signe contrari, no una resposta nacionalista. Cal una resposta cívica, compartida, de consens.
L’altra nit, a Palau…
Fernández Buey, Delgado, Castells… pensen que el problema més greu del passat 29 de setembre a Barcelona va ser la focalització dels mitjans de comunicació sobre certs episodis violents, focalització que va impedir escoltar la veu d’aquests moviments. Amb aquesta maniobra, segons ells, es desvia l’atenció ciutadana dels conflictes reals, com l’atur, la pobresa, la retallada de drets socials, el debilitament de les reivindicacions del moviment obrer, la xenofòbia, la corrupció política i la seva impunitat.
Ho veig completament diferent: el 29 de setembre va ser la jornada en la que els sindicats van cridar a una protesta ciutadana general contra l’atur, la pobresa, la retallada de drets socials, la corrupció política i la seva impunitat. Va ser un moment de reforçament del moviment obrer i de solidaritat amb els amples sectors de la població que pateixen de forma més anguniosa els efectes de la crisi. Cap persona sensata pot estar en desacord amb el missatge de que les polítiques públiques han d’adequar-se a les necessitats immediates, sense perdre de vista la reconstrucció a llarg termini de la nostra Economia productiva. El 29 de setembre va ser això. Potser, malauradament, no està tan clar que la xenofòbia fos combatuda per tothom, però aquest és un tema que necessita encara molta pedagogia i moltes polítiques “republicanes”. En qualsevol cas, centenars de milers de persones van donar-li un toc d’atenció als poders públics i als operadors polítics i empresarials.
Crec que això ho va entendre tothom, sigui quina sigui la seva opinió política.
Els cent col•legues, però, estan molt preocupats perquè uns centenars de veus, segons ells, no van ser escoltades. Van ser injustament criminalitzades. Potser, penso, algú les hauria escoltat si s’haguessin sumat a la manifestació. Si no haguessin cremat contenidors i saquejat botigues de roba de marca. Si no haguessin atemorit als vianants i als manifestants amb la seva violència. Si no haguessin menyspreat als seus conciutadans que, pacíficament, reclamaven els drets de tots. Si no haguessin optat per impossibilitar el diàleg social i per imposar l’arbitrarietat del seu dictat de terror. Si no haguessin comés tants delictes junts. També ho entén tothom, excepte els meus col•legues, que els presumptes delinqüents van ser els vàndals atrinxerats al Banesto i que van ser ells els qui es van situar en l’àrea d’actuació del Dret penal. Si val l’expressió, van ser ells els qui es van criminalitzar a ells mateixos. Els mitjans solvents van explicar el que veien.
La toma de posición de la Señora Reding el 14 de septiembre ha merecido una dura réplica del Gobierno francés y un enojoso encogimiento de hombros de casi toda la clase política europea. Sin embargo, la Señora Reding, Vicepresidenta de la Comisión Europea, encargada de Justicia, derechos fundamentales y ciudadanía, tiene razón y merece el apoyo firme y dedicado de cuantos militamos por Europa como un espacio de libertad.
La Unión Europea se construye sobre la tradición constitucional compartida de sus Estados miembros, sobre la letra de los tratados, sobre la jurisprudencia del Tribunal de Justicia y sobre la cultura de derechos humanos del Consejo de Europa. Éste es nuestro patrimonio compartido irrenunciable.
Desde esta perspectiva, los ciudadanos de la Unión sólo merecen y sólo pueden ser tratados, precisamente, como ciudadanos de la Unión. A esta condición sagrada, ¡no puede añadírsele ningún adjetivo que segregue la Unión en comunidades identificadas por causa de la etnia, nacionalidad, origen, sexo, opción sexual, lengua, ideología, convicciones o religión! Toda clasificación de los ciudadanos de la Unión bajo etiquetas colectivas es contraria al Derecho y a la Justicia.
El comportamiento del Gobierno francés, respecto a los ciudadanos de la Unión que en razón a su etnia gitana están siendo deportados, bajo una u otra fórmula, es antirrepublicano, antieuropeo, antijurídico y xenófobo. Han de adoptarse cuantas medidas sean precisas para impedir la continuidad de esta política de segregación y, mientras tanto, hay que situarse militantemente al lado de la Vicepresidenta Reding. En esta materia, la inacción, el silencio o la conllevancia no son más que veladas fórmulas de complicidad, que nos harían a cada uno de nosotros igualmente culpables.
¡Mostremos nuestro apoyo en Facebook! ¡Mostremos nuestro apoyo por todos los medios!
Me lo manda Francisco Granero, con una emoción que comparto:
Medio pan y un libro. Locución de Federico García Lorca al Pueblo de Fuente de Vaqueros (Granada). Septiembre 1931.
“Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta de cualquier índole que sea, si la fiesta es de su agrado, recuerda inmediatamente y lamenta que las personas que él quiere no se encuentren allí. ‘Lo que le gustaría esto a mi hermana, a mi padre’, piensa, y no goza ya del espectáculo sino a través de una leve melancolía. Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, que sería pequeño y ruin, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión.
Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, que son infinitos, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada.
No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio del Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.
Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan o con unas frutas, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita y ¿dónde están esos libros?
¡Libros! ¡Libros! Hace aquí una palabra mágica que equivale a decir: ‘amor, amor’, y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus sementeras. Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, padre de la revolución rusa mucho más que Lenin, estaba prisionero en la Siberia , alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita; y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía: ‘¡Enviadme libros, libros, muchos libros para que mi alma no muera!’. Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, muy poco, pero la agonía del alma insatisfecha dura toda la vida.
Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más verdaderos de Europa, que el lema de la República debe ser: ‘Cultura’. Cultura porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz.”
Septiembre de 1931
Avui, a EL PERIÓDICO, Xavier Sardà critica, amb el seu estil i amb encert, que els catalans no nacionalistes estiguin condemnats per alguns a ser uns putos espanyolistes. Penso que d’aquests, n’hi ha, però son l’excepció, afortunadament. Es pregunta l’articulista si no existirà una categoria d’agnòstics aplicable a aquestes qüestions nacionals. Sardà té tota la raó al defensar els qui hem optat per la distància respecte de qualsevol nacionalisme. Es pot ser conservador o liberal, de dretes o d’esquerres, partidari o detractor de l’Estat del benestar sense necessitat de ser nacionalista. De fet, ser nacionalista pot sovint ser un obstacle per exercir plenament la ciutadania, atesa la subordinació que exigeix a una idea que es situa per damunt de totes les altres. Al gener de 1981, vaig comprar-me a París un llibre de Jacques Ploncard d’Assac, Doctrines du nationalisme, Editions de Chiré, 1978. L’autor admirava el conjunt de personalitats estudiades per ell i cridava al lector a treure les seves pròpies conclusions. Els grans nacionalistes del segle XX eren, per a ell, Edouard Drumont, Maurice Barrès, Paul Bourget, Charles Maurras, Philippe Pétain, Enrico Corradini, Benito Mussolini, Adolf Hitler, José Antonio Primo de Rivera, Ramiro Ledesma Ramos, Onésimo Redondo, Antonio Sardinha i Antonio de Oliveira Salazar. Res a veure, per tant, amb els nacionalistes del segle XIX, irrenunciablement liberals i demòcrates, com Giuseppe Mazzini, John Stuart Mill, Ernest Renan o, amb el seu permís, Francesc Pi i Margall. Vaig pensar des d’aquell moment que la defensa del dret d’autodeterminació individual i col·lectiva, un principi liberal-democràtic, podia dir-se de qualsevol manera, excepte nacionalisme. Iniciat a la política pel professor Trias Fargas l’any 1976, l’ordre de valors d’aquell grup va situar, indiscutiblement, la llibertat per davant de Catalunya. He pensat sempre que els catalans, agredits pel nacionalisme espanyol, hem de respondre amb la intel·ligència de qui es capaç de proposar un món més fraternal en lloc de replicar –amb el significat de repetir, que no figura encara als nostres diccionaris, però que es utilitzat al llenguatge científic i que prefereixo a clonar- els defectes d’un nacionalisme de sentit contrari.
Al meu parer a Catalunya hi ha pocs nacionalistes, però es distribueixen una mica per tots els partits. El nacionalisme és una malaltia, diguem-ne, transversal, en les seves modalitats espanyola i catalana. Es identificable perquè el seu símptoma més aparent és l’odi-al-foraster. El seu remei és la lectura. A una societat civilitzada i madura com la que aspirem a tenir, l’agnosticisme nacionalista és l’oxigen que ens permet respirar la llibertat, no posar-li fronteres al futur i servir lleialment a la Nació.
Aparece en IMPUESTOS, La Ley, Grupo Wolters Kluwer, nº 14 / Año XXVI, julio de 2010, páginas 11 – 20.
