You are currently browsing the tag archive for the 'UB' tag.
Xavier Ros, Gemma Blasco, Joan F. Pont, Magí Pont
Ahir, un centenar de presumptes estudiants de la UB va intentar entrar a la Diputació de Barcelona utilitzant o tractant d’utilitzar un container com ariet. Els mossos d’esquadra van evitar-ho i que ningú em digui que amb contundència excessiva, perquè un container és un container. El que em sap més greu: la tribu de militants contraris al sistema va arrasar les flors i els bonsais de la botiga de la cantonada. Els ocupes i els pocs professors que els hi fan costat són el principal obstacle per a una revisió crítica de la nostra política universitària.
Veig a EL MUNDO TELEVISIÓN les imatges del desallotjament de les persones que ocupaven el Rectorat de la Universitat de Barcelona. Al meu parer, això ja s’hauria d’haver produït abans del claustre del 5 de març per permetre l’exercici lliure de la representació conferida. Però, en qualsevol cas, després del claustre era inexcusable el retorn a la normalitat acadèmica i al funcionament dels mecanismes de decisió universitaris. Tot el meu suport, per tant, a les autoritats que han maldat per complir i fer complir la llei. En particular, tot el meu suport al rector Dídac Ramírez.
La desobediència civil no violenta té unes regles que els nostres ocupes semblen desconèixer: la desobediència, per molt justificada que estigui, com en la resistència contra lleis o ordres injustes, implica un incompliment de l’ordenament jurídic. Aquest incompliment comporta una reacció de les autoritats tendent a la recuperació del marc legal i el càstig dels infractors. El desobedient sap que el seu gest mereixerà ser reprimit, però la seva actitud es justifica pel desig d’obtenir la solució a un problema irresoluble per qualsevol altra via. Els activistes de l’Edifici Històric potser pretenien desobeir les lleis i rebre una medalla. No van així les coses, perquè qualsevol desobediència ha de ser corregida i perquè ni de bon tros s’han exhaurit les vies democràtiques d’expressió de dissentiment sobre la política universitària. Els sindicats d’estudiants representatius han de prendre el relleu. S’ha acabat la festa –que durant els propers dies provocarà encara alguna manifestació acompanyada com efecte colateral d’incidents violents i alguna batussa- i ha arribat l’hora del diàleg estrictament polític.
A les 10:30, consell del departament. Una vintena de persones convocades per perdre miserablement el temps amb el monòleg obsessiu de qui tindria el mèrit i la capacitat d’impulsar una reforma imaginativa si no fos presoner dels seus fantasmes. Abans d’una hora, sortim de la sala amb un sentiment dominant, que no és l’odi ni la pena, sinó la compassió.
Admiro els companys que han estat capaços de suportar que un grapat d’ocupes irredents marquin l’agenda del claustre de la Universitat de Barcelona i que han hagut d’aguantar la fantasiosa pretensió de que dotzena i mitja de vots valgués com noranta sufragis, contra qualsevol interpretació raonable de l’ Estatut.
Un manifest o carta al rector de membres del PAS de la Universitat de Barcelona demana que es posi fi a la semitancada d’un grup de persones, presumptament estudiants, a les dependències més nobles de l’Edifici Històric. A més, la denúncia de LA VANGUARDIA ha alertat al Museu del Prado, propietari de les obres d’art que des de fa més d’un segle pengen a les parets i reben la conservació dels experts de la Casa. Certament, si potser no havia arribat abans, ara sí és el moment de que el departament d’Interior deixi de fer el ridícul amb aquest assumpte. Correcte que es manifestés un cert grau de tolerància amb la protesta, que el rectorat dialogués i fins i tot que s’hagi convocat un referèndum consultiu, però el sostenella e no emmendalla dels ocupants de l’edifici, la brutícia regnant, el descrèdit de la institució, la mala imatge davant la societat, el risc de les pintures i l’absurd de considerar interlocutors a qui no ha obtingut representació electoral obliguen, com a mínim, a traslladar aquestes persones a un indret adequat, com els camps d’esports, a deixar expedit l’Edifici Històric i a permetre la resolució del tema pel claustre convocat pel 5 de març a on la qüestió de paralitzar el procés de Bolonya figura al punt 3 de l’ordre del dia. Seria inadmissible arribar al claustre amb la pressió d’uns ocupants al rectorat.
Contra els meus pronòstics de la jornada electoral del passat desembre, Antonio Alegre, el candidat que va recollir més vots dels seus companys, el degà que ha dirigit amb Esther Subirà al costat la fusió entre l’Escola d’Empresarials i la Facultat d’Econòmiques, ha quedat descartat en primera volta a la Junta d’avui al rebre només 12 vots sobre els 50 possibles. Alegre no és un polític ni sap generar entusiasme –el darrer gran degà haurà estat Juan Tugores, qui vibrava i feia vibrar!-, però és una persona bona. La seva gestió de la fusió, al meu parer, hagués pogut ser molt més imaginativa i s’ha ofegat en un cert marasme burocràtic, però resulta innegable que ell ha conduit el procés i ha escrit una pàgina de la petita història de la UB. A qui més professors tenia del seu costat se li ha negat la culminació de la seva obra reformadora, com ha succeït, probablement, amb els equips sortints dels dos centres, que havien apostat des de la comissió gestora per ell. Amb Antonio Alegre em passa el mateix que amb altres col·legues, combinem una excel·lent i antiga relació personal i familiar, amb importants diferències sobre la concepció de l’Acadèmia. No es mereixia en cap cas aquest final, barreja de desagraïment, incomprensió i moviments subterranis.
A la primera volta Rosa Nonell, 18 vots i Elisenda Paluzie, 17. A la segona volta, Elisenda Paluzie ha fet el sorpasso i ha obtingut una majoria escadussera, però suficient, de dos vots. La campanya de la darrera setmana havia incidit molt en la segona volta, què farien els partidaris d’Alegre? Em consta que una part havia compromès el vot a l’eix Artís-Nonell i que han complert la seva paraula, però els anticossos que genera la professora de Política Econòmica ha fet impossible per a alguns membres de la Junta oblidar les notòries dificultats que el tracte amb ella comporta en el dia-a-dia.
Elisenda Paluzie Hernández, professora titular nascuda a Barcelona el 13 d’octubre de 1969, és ara la nova i inesperada degana. Formada a Barcelona, Yale, París i Londres, partidària de la Teoria Econòmica com eix de tots els ensenyaments de ciències socials i allunyada del significat i dels mètodes de l’ensenyament de la gestió empresarial, la degana és un exponent de la preeminència de les Economics sobre els Business. Ara ha esdevingut la degana d’una facultat que aspira a servir aquestes dues àrees del coneixement, d’una facultat excessivament gran i plena de dinosaures i d’una facultat amb la que comptava d’entrada amb un reduït suport entre el professorat i, pel que diuen, entre el PAS. La seva antiga militància a la FNEC hauria d’ajudar-la a bastir una concepció institucional del centre; el càrrec acadèmic, a matisar el seu marcat perfil de partit; la prudència del bon gestor, a combinar idealisme i realitat. Ara per ara, la nova facultat hauria de ser capaç de donar-li un vot de confiança i de mostrar la seva unitat, dues pràctiques no habituals a la jungla de la Diagonal. La Dra. Paluzie és per a mi la meva degana i li demano als companys que facin pinya al seu voltant.
Al tornar de Salamanca, llegeixo els resultats de les eleccions d’ahir a la junta de la Facultat d’Economia i Empresa. A cop d’ull, destaca el plebiscit favorable a la comissió gestora de la Facultat liderada pel Degà Antonio Alegre i la Directora Esther Subirà. L’eix Artís-Nonell obté una mínima representació testimonial i els joves d’Impuls sis dignes llocs, malgrat que tres, significativament, entre el professorat no permanent. Els set llocs de la FNEC completen entre els estudiants aquest panorama de suport molt ample a la gestora, així com el resultat dels representants del PAS. La divisió endèmica de la Facultat, filla de les divergències preexistents, continua latent, però el resultat és el més semblant possible a una solució institucional, amb representació suficient dels dos centres fusionats. Enhorabona al Dr. Alegre i a la Dra. Subirà, sincerament. No haver sortit elegit em reconforta, desprès de vint anys a la junta i de no haver estat inclòs a cap de les tres candidatures, he complert el desig de no poder ser acusat de desinterès. Ara ajudaré als nous membres de l’equip deganal, quan es configuri, des del meu departament, en allò que creguin oportú.
Sembla que la moguda pre-electoral d’ahir a la Facultat d’Economia i Empresa va ser entre espectacular i patètica. Ni rastre d’un esforç institucional d’unitat: totes les dèries tradicionals de la Facultat, amb l’afegitó dels nous electors procedents de l’Escola i una retirada de l’escena de les patums. Quasi lamento haver-me presentat, però espero no sortir, la veritat. Em sento molt lluny dels afanys político-burocràtics acadèmics i de la manca d’imaginació i de lucidesa simbolitzada en la resurrecció de Rosa Nonell, aquest cop com candidata a degana. Em truquen des de Barcelona per explicar-me que R.N. comenta que la seva candidatura ha nascut per combatre la meva! Extraordinari, perquè ni soc candidat a cap càrrec unipersonal, ni he tingut més converses pre-electorals que amb els gestors, precisament, de la candidatura de R.N.
A les 10:30, la meva ponència al seminari sobre federalisme fiscal i model d’Estat a la Universitat de Salamanca, dirigit per Silvia Velarde. A les 09:00 ha parlat Fernando de la Hucha Celador sobre el concert econòmic i a les 12:45 ho farà José Antonio Sánchez Galiana sobre l’Estatut d’Andalusia. Parlo sobre l’Estatut de Catalunya, problemes i perspectives. Trio quatre blocs per vertebrar la meva intervenció. I. El model obert de la Constitució de 1978, la transcendència del reconeixement de l’autonomia política de les nacionalitats i regions i, a un altre nivell, de l’esfera local, la configuració de quatre sub-sistemes autònoms, la generalització del règim autonòmic, la redefinició de l’àmbit, la redenció de les províncies volguda per Ortega com a resultat, la constatació del funcionament de l’Estat de les Autonomies. II. El problema financer: el principi de suficiència en la despesa, l’autonomia pressupostària, els diversos models de finançament assajats o possibles, el nou Estatut de Catalunya, el problema solucionable de la bilateralitat, l’enveja del Concert com una antiga malaltia catalana des del tancament de caixes, les disposicions addicionals de l’Estatut, la perspectiva d’una hisenda federal. III. El vigent Estatut de Catalunya: les raons principals de la reforma (la jurisprudència centralista, el Dret europeu derivat), la falsa solució (la redacció complexa i feixuga), els errors d’una negociació poc professional, els errors d’imatge, la vocació d’impuls d’un canvi constitucional derivada de l’Estatut, l’Estatut com un moment del camí. IV. Superar el debat entre nacionalismes, la meva aposta no passa per distingir entre Catalunya i Espanya, sinó per re situar Catalunya a Espanya, per construir un model basat en la convivència entre els subsistemes autònoms i en la responsabilitat de cada un d’ells/ lleialtat entre ells, per pensar més en els ciutadans que en els territoris.
De 08:00 a 10:00, classe de Dret tributari. Tracto sense gaire éxit de que els meus estudiants s’interroguin sobre el fonament del ius puniendi de l’Estat. La resposta més acceptada és que cal atemorir als possibles infractors de la llei. Faire peur aux méchants!, una expicació totalment pre-beccariana. He de pensar sobre les raons que expliquen aquesta visió del món.
Vot anticipat a les eleccions a la junta de la Facultat d’Economia i Empresa. Antonio Alegre, el candidat natural després d’haver liderat i gestionat amb Esther Subirà la fusió Escola-Facultat, no m’ha trucat ni cap dels membres del seu equip, malgrat que diverses persones m’havien advertit que ho faria. La candidatura alternativa, imaginada per Manel Artís, sí m’havia demanat el meu concurs via el departament de Comptabilitat, però a la llista que distribueixen el meu nom no surt. Cap contacte amb el tercer grup de joves lleons nacionalistes amb els qui no tinc lligams generacionals, departamentals, socials o ideològics, però dels qui valoro el seu activisme i el seu entusiasme.
A primera hora de la tarda, vol directe a Salamanca. Assisteixo a la ponència d’Alejandro Menéndez: bon humor, un xic apocalíptic i un interessat joc de confusió entre Catalunya i la burgesia catalana. Sopar fraternal amb alguns companys del gremi financer i tributari, divertit, càustic i informatiu fins el límit de la tafaneria funcionarial.
