You are currently browsing the tag archive for the 'Universitat pública' tag.
El profesor Estapé publica en La Vanguardia de ayer, 2 de marzo de 2008, un artículo titulado “El destierro de la facultad” en donde mezcla confusamente el cierre de la Universidad de Barcelona en 1717 y la creación consiguiente de la Universidad de Cervera, la reanudación de las actividades de la Universidad de Barcelona en 1837 y la ubicación provisional de la Facultad de Económicas de la UB en la Escuela de Altos Estudios Mercantiles en una fecha que no menciona.
El incidente del “exilio” de la Facultad de Económicas, obligada por razones políticas a salir de Plaza Universidad, para albergarse en Pedralbes, como le había ocurrido por razones idénticas a la Facultad de Derecho en 1958, y que Estapé no sabe datar, se produce en octubre de 1962. No menciona Estapé que el edificio de la Escuela de Altos Estudios Mercantiles se había inaugurado el 25 de noviembre de 1961: “semejante edificio casi sin alumnos”, en las despreciativas palabras de Estapé, ¡hacía menos de un año que había entrado en funcionamiento! Poca oportunidad tuvo la Escuela, por tanto, de demostrar su potencialidad en el desarrollo de una educación superior no universitaria. Olvida tambíen que los confusos “compromisos” entre Lora Tamayo y Gual Villalbí a los que se refiere sin explicación alguna, no pueden ser otros que el pacto en el Gobierno de Franco -que el Dr. Estapé serviría durante el mandato del Dr. López Rodó como ministro- entre Gual y Lora ¡para la construcción del edificio de la Escuela! ¿Cómo iba Lora a desairar a Gual e impedirle desarrollar su sueño de dotar a Barcelona de una Escuela de formación de cuadros y directivos de las empresas?
Sobre la recuperación por la Ciudad Condal de su universidad, que Estapé atribuye a un “movimiento autónomo singular encabezado por Alberto Vila”, el ex-rector parece desconocer que la creación de la Universidad de Madrid y la restauración de la de Barcelona son dos grandes retos del liberalismo español desde el mismo momento de la aprobación de la Constitución de Cádiz. Ambas medidas fueron aprobadas durante el trienio liberal mediante acuerdo de las Cortes de 29 de junio de 1821, rubricado por el Rey el 10 de julio, relativo al Reglamento General de Instrucción Pública. La vuelta al absolutismo comportó el abrupto fin de ambos experimentos, que los liberales no pudieron proseguir hasta que en 1836 volvió a regir la Constitución de 1812 y se dictó la Real Orden de 29 de octubre de 1836. Las clases empezaron en Madrid el 29 de octubre de 1836 y en Barcelona, en octubre del año siguiente. En Cataluña, la reacción anti-liberal de los carlistas condujo a la creación de la Pontificia y Real Universidad de Solsona el 1 de marzo de 1838, trasladada en julio del mismo año al monasterio de Sant Pere de la Portella, donde ejerció sus actividades hasta el 15 de octubre de 1840.
Al número 34 d’Espai de Llibertat, del segon trimestre de 2004, es publica l’entrevista que Gemma Martín i jo vam fer-li al Dr. Juan Tugores al despatx del Rectorat de la Universitat de Barcelona el 26 d’abril d’enguany.
Aquest és el text preparat com introducció, que finalment no apareix a la versió publicada:
Joan Tugores Ques (Palma de Mallorca, 1953), Catedràtic d’Economia i Rector de la Universitat de Barcelona ens respon a una darrera pregunta mentre ens acompanya a la porta del seu despatx. “Que les noves generacions arriben menys preparades a la Universitat es un mite com n’hi ha tants d’altres. El meu predecessor, Pere Bosch Gimpera, ja parlava d’aquest tema l’any 1917…” i ens llegeix unes ratlles de la correspondència del que seria rector durant la II República amb Lluis Pericot. L’entrevista concedida a Espai de Llibertat hagués pogut durar moltes hores amb una persona que viu amb passió l’economia, la Universitat, la cultura i la laïcitat, des d’un cert escepticisme creatiu i provocador. Un parell de setmanes després, l’11 de maig de 2004, faria retirar una làpida commemorativa amb el nom del General Franco i substituir-la per un homenatge als lluitadors per la llibertat, al mateix temps que vint-i-nou catalans que van sobreviure als camps nazis eren rebuts amb honors al Paraninf.
Em pregunto si l’existència dels cursos de postgrau de mercat és una privatització de la universitat pública o si, al contrari, constitueix més aviat un deure de la universitat pública. Em responc que, en realitat, afavoriríem la privatització del conjunt del sistema universitari si perdéssim competitivitat.
Esta vez Alfredo Rocafort y yo dialogamos con el llamado Informe Bricall, en la CARTA DE LOS EDITORES de la revista MANAGEMENT & EMPRESA, número 25, fechada en 2000, y dedicada a conmemorar el sesquicentenario de la Escuela de Empresariales de la Universidad de Barcelona.
Barcelona, 28 d’octubre de 1999. En un acte presidit pel secretari d’Estat d’Universitats, Recerca i Desenvolupament, Jorge Fernández Díaz, el president de la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras i catedràtic de la UB, Mario Pifarré, va imposar la medalla i va prendre el jurament ritual al nou acadèmic, Joan-Francesc Pont Clemente, catedràtic de Dret Tributari a l’Escola d’Empresarials de la Universitat de Barcelona.
La sala d’actes del Foment del Treball Nacional va ser insuficient per acollir les més de tres-centes cinquanta persones congregades i la cerimònia va revestir la solemnitat pròpia de les grans celebracions. El somriure complagut d’Antonio Caparrós durant la recepció va confirmar la seva satisfacció pel fet d’acompanyar un membre de la Universitat de Barcelona de la qual ell és el rector. Els acadèmics, vestits de jaqué o de frac, rubricaven amb la seva presència la incorporació d’un nou membre de la corporació, acollida a l’alt patrocini del Rei.
El recipiendari va llegir durant els quaranta-cinc minuts reglamentaris un resum del seu discurs, un estudi documentat i valent sobre la naturalesa, els membres, el govern i la hisenda de la universitat pública a Espanya. La seva tesi principal defineix la naturalesa de la universitat com la pròpia d’una república autònoma en les vessants institucional, acadèmica i financera. La universitat és un espai de llibertat, ja que el geni només pot alenar lliurement en una atmosfera especial en la qual puguin exercir-se les llibertats de càtedra, d’estudi i de pensament.
La universitat pública -assenyala Pont Clemente en el seu discurs- ha d’afrontar avui el repte de trobar en ella mateixa la potencialitat per un canvi que ha de néixer a cada universitat. Efectivament, les universitats considerades individualment han de descobrir la seva missió específica i definir la visió del seu futur. Això només podria succeir si la desregulació de la universitat l’allibera de la falsa protecció de l’uniformisme actual i si l’alma mater es dota d’un govern fort amb capacitat de lideratge sobre un veritable management. La universitat necessita que en el seu si es pugui exercir una direcció efectiva de les seves distintes àrees funcionals, particularment la de recursos humans, basada en les modernes teories de la decisió en un entorn d’incertesa.
Pont Clemente gosa afrontar en el seu discurs el problema de la càtedra vitalícia, en proposa la desaparició i la creació d’un nou Dret administratiu d’universitats que serveixi de marc per a la desregulació.
En el discurs de resposta, el jurisconsult Josep Joan Pintó Ruiz va dialogar socràticament amb les tesis de Joan-Francesc Pont per tal de posar de relleu coincidències i discrepàncies, bo i servint d’aquesta manera la funció cultural de l’Acadèmia.
Jorge Fernández Díaz, secretari d’Estat d’Universitats, va escoltar ambdós discursos amb interès i en la seva intervenció final va demostrar que l’agilitat i la imaginació atribuïdes al seu mandat estan justificades. No va rebutjar el plantejament de les inquietuds generades al voltant de la universitat i va dedicar càlids elogis al nou acadèmic, a qui va qualificar d’humanista i d’intel·lectual liberal-demòcrata i a la seva gestió “radicalment renovadora” -va dir- de l’Escola d’Empresarials de la Universitat de Barcelona.
