IMG_6925

Voltaire

Versió catalana no literal, “corregida i augmentada”,  de l’article publicat a CONTRAPOSICIÓN.ORG

Em pregunta un lector amic si li concedeixo o no rellevància al dret d’autodeterminació i li he promès una resposta meditada. La resposta primera, la més espontània i directa, és que no tinc cap dubte que el reconeixement internacional del dret d’autodeterminació dels pobles és una de les fites històriques en el combat per la dignitat de les persones, de totes les persones. Amb una immediatesa igual, crec també que no existeixen drets absoluts que puguin pretendre prevaldre sobre la resta dels drets o que volguessin prescindir del compliment dels deures. Els drets i els deures es criden mútuament, es necessiten com a dues cares de la mateixa moneda, i els uns i els altres s’han de cohonestar en un equilibri nascut de certs límits infranquejables. Els límits no són fruit del caprici o de la força, sinó una tasca combinada de la Política i del Dret, com ha recordat diverses vegades durant els darrers anys la Professora Encarna Roca, Magistrada del nostre Tribunal Constitucional.

La reivindicació del dret d’autodeterminació és pràcticament absent avui al debat sobre la continuïtat de Catalunya a Espanya. Quan si va tenir el tema una importància gran va ser durant el període comprés entre 1976 i 1978. CDC i el PSC en feien referència. El PSC, de forma molt explícita, al conegut com  pacte d’abril de 1977. Paga la pena recordar succintament com es va plantejar aleshores la qüestió. Es tractava de recuperar la nostra tradició constitucional estroncada pel Nou Estat franquista, des de l’Estatut de Baiona de 1808 i la Constitució de Cadis de 1812 fins a la republicana de 1931 (inclòs l’Estatut de 1932). Calia recuperar el bo i millor de cadascun dels nostres textos constitucionals i fer-ho a la llum del Dret comparat. Les plataformes democràtiques creades des de 1974 van incloure sempre als seus documents i a les seves negociacions la qüestió catalana, en la línia del Pacte de Sant Sebastià de 1930. En els moments previs a 1931 i a 1978 el dret d’autodeterminació de Catalunya, de l’accés al seu autogovern, és indubtablement present, malgrat que es tracti, com ha destacat el Professor Santiago Muñoz Machado, d’una “autodeterminació interna”, que no havia de tenir com a conseqüència la separació d’Espanya, sinó la lliure determinació de la forma de vinculació amb l’Estat.

Catalunya, part integrant d’Espanya, com a resultat d’una Història que no es pot resumir aquí, expressa mitjançant el sentit majoritari dels seus partits polítics, el desig de que l’Estat, l’organització política de la nació, aculli el reconeixement de la seva autonomia política. Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia!, es a dir, desmantellament del franquisme, perdó lògic i raonable dels qui havien combatut contra ell i construcció d’un sistema de democràcia liberal, amb distintes “llengües espanyoles”, orientat vers una socialdemocràcia de tall europeu occidental (Estat social) i amb un “model obert” de desplegament de l’autonomia de les nacionalitats i regions. El pacte de 1978 es basa, sense lloc a cap dubte, en la trilogia de les nostres manifestacions d’aquell temps d’il·lusió política i suposa, a més, el compliment del que CDC i el PSC, acompanyats del PSUC, volien. Les hemeroteques en son la prova. Amb alguns dels meus amics no ho vam entendre així l’any 1978 i ho vam fer públic als diaris, però ens van fer callar altres bons amics que avui reclamen la independència. Els reticents de 1978 vam deixar de ser-ho aviat: la Constitució i l’Estatut eren dues formidables eines en la defensa dels drets humans, en el conreu de la cultura de la pau i en la experiència inèdita pels qui havíem nascut després de la guerra de l’exercici de la democràcia i de la seva enorme potencialitat de canvi. Per posar només un exemple dels combats democràtics als que vaig contribuir com a jove activista: la llei del divorci de 1981, que enllaçava amb la republicana de 1932! 1978 veu el  renaixement de les Espanyes que s’autodeterminen en el doble sentit del que ja no volen sofrir mai més (el poder autoritari, la repressió, el silenci, la ignorància, l’explotació, el centralisme, la dèria d’unanimisme, la religió nacional) i del que sí volen viure des d’aquell moment (els valors superiors de llibertat, igualtat, justícia i pluralisme, vertebrats pels principis d’unitat, autonomia i laïcitat).

La Constitució, com vam descobrir de seguida, per exemple amb les primeres sentències del Tribunal Suprem sobre el dret d’associació de l’any 1979 o amb el reconeixement efectiu del dret a l’objecció de consciència al servei militar, ha estat i és un instrument perfectament vàlid per a gestionar l’exercici de la Política i regular la producció del Dret, un instrument que no es pot considerar exhaurit de cap manera, perquè no ha assolit cap dels límits que la unitat, l’autonomia i la laïcitat imposen a la implantació dels quatre valors superiors esmentats. La legislació ordinària de les Corts o de les assemblees legislatives i el Govern de l’Estat o de les Comunitats Autònomes poden ser millors o pitjors. Seran, per descomptat, millorables, això sempre. Però que arribin a ser en alguns casos, francament, dolents, només afecta la crítica de les coses ordinàries, sense afectar per res el judici sobre el marc general, les regles del joc, que han de tenir una vocació de permanència.

Les crítiques al mal govern no són susceptibles de justificar la secessió d’una part d’Espanya, com ha volgut ser defensat des de l’evocació de John Locke y de la independència americana. Per una raó molt senzilla: el govern avui es troba distribuït entre el Govern espanyol i el Govern català i la representació (no taxation without representation) també està distribuïda entre les cambres legislatives corresponents. Si existeix representació (doble en aquet cas) i govern, la censura del mal govern ja té tots els canals per a ser expressada, el que manté tancada i barrada la solució de fugir, que només s’obriria si no existissin ni el Parlament ni la Generalitat de Catalunya.

Estic íntimament convençut de que avui un nou text constitucional (espanyol o català) ens faria retrocedir en temes com el reconeixement i l’exercici dels drets, la regulació i l’exigència dels deures, la protecció de les persones com ara individus, treballadors o empresaris, emigrants o refugiats,…  L’article 21.2 del vigent Estatut de Catalunya és un exemple de retrocés en l’aplicació del principi de laïcitat, al consagrar un dret a rebre ensenyament religiós a l’escola pública que no apareix a cap altra norma de primer rang del nostre ordenament jurídic, excepció feta del Concordat amb la Santa Seu… Penso, també, que molts dels polítics que avui s’han llençat a proposar canvis legislatius, fins i tot constitucionals o dels tractats europeus, ho fan sobretot per dissimular la seva incompetència a l’hora d’afrontar els problemes reals de la gent.

El dret d’autodeterminació, com deia, és rarament emprat al lèxic polític actual. Es notori que no es invocat per la coalició electoral formada entre Convergència i Esquerra en les seves propostes adreçades a les eleccions al Parlament de Catalunya, malgrat que el seu programa monotemàtic se centri a la consecució de la independència. Això és fruit, si es pot disculpar el meu atreviment, de la simplificació del debat polític, ja no cerquem el fonament d’un dret, sinó que perseguim el compliment d’un designi, qualificat oficialment com a “transició nacional”, encarregada fins i tot a un organisme públic finançat pels contribuents. La transició nacional sembla una reedició, ni que sigui per una analogia forçada, de les transicions fetes des de 1976, la sindical, que va ser la primera, la política, la territorial i la religiosa, entre altres que es podessin entendre d’aquesta manera. L’aliança entre nacionalistes clàssics i neoindependentistes (en la que els primers controlen l’estètica, l’atmosfera i els mites fundacionals, sense deixar d’aportar en alguns casos la preferència pel ius sanguinis) es troba còmoda amb la reducció del seu capteniment a una transició “líquida”, dirigida des del Govern català, amb un suport popular canalitzat via algunes entitats concentrades a una tasca de lobby de gran duresa i perceptores d’un preu polític molt alt per la seva agitació i propaganda, que permet prescindir, precisament, de la raó i del sentit del dret d’autodeterminació.

En realitat, els apologetes  de la independència han enfosquit al servei dels seus interessos la claredat dels principis bàsics del dret d’autodeterminació, per a admetre com a vàlida, exclusivament, la proclamació de la independència. L’enfrontament de propostes inacceptables amb negatives barroeres ha situat la independència com a panacea per a molta gent. I Panacea sempre ha estat una deessa adorada i desitjada, malgrat que en aquest cas hagi estat encadenada al servei d’una causa i no a la curació veritable de les malalties. De nou, una creença religiosa, ni que sigui, com passa sovint, manipulada,  per damunt de la racionalitat política.

No és menys cert, en qualsevol cas, que entre 2012 i 2015, substancialment s’ha donat a la llum un concepte polític nou, el “dret a decidir”, que s’ha volgut distingir clarament del dret d’autodeterminació. El Govern espanyol ha ajudat decisivament a l’èxit de l’expressió, perquè la seva estultícia a l’hora de dissenyar polítiques inspirades pels principis d’unitat, d’autonomia i de laïcitat ha estat de tal nivell que ha facilitat l’extensió de la idea de que “no ens deixen decidir”. Es irrellevant si la frase no té complement directe i que un verb transitiu el necessiti si vol expressar algun significat. El dret a decidir és una frase incorrecta en català i en castellà transformada en un ariet de us fàcil i d’acceptació senzilla, perquè la seva manca de contingut permet que cadascú l’ompli amb el que més li convingui. Es com al cantar “Auld Lang Syne”, que en versió catalana s’ha titulat “L’hora dels adéus”, en el comiat d’una reunió internacional: cadascú diu una cosa diferent, però es genera una emoció compartida…

Per a un jurista laic com jo, que considera definitivament superats els postulats del Dret natural i que defensa el positivisme jurídic sota el criteri rector del que la consciència social considera correcte, sembla evident que ni el dret d’autodeterminació ni el mal anomenat dret a decidir es troben avui reconeguts a una norma, raó per la qual, com a tals drets, no existeixen. I no només no existeixen, sinó que la Constitució espanyola els considera superats quan estableix com a principis els d’unitat, autonomia i laïcitat. Les previsions internacionals al respecte no resultarien mai aplicables a Catalunya en la seva situació actual, dotada d’un Parlament i d’un Govern nascuts de la periòdica convocatòria dels ciutadans a les urnes i titulars de la pràctica totalitat de les competències possibles.

El dret d’autodeterminació no està regulat, però, si ho fos d’alguna manera, seria just el seu exercici no per a la reforma de la Constitució sinó pel seu trencament? Des del meu punt de vista, no, no seria just. Constituiria una deslleialtat envers la resta d’Espanya i envers aquella part dels ciutadans de Catalunya que no desitgem obrir aquesta escletxa. Com ho seria, de deslleial, també amb la resta de la Unió Europea que Espanya o una part integrant  volgués abandonar-la. La convivència genera drets, però també deures, i més enllà dels uns i dels altres, expectatives legítimes. No seria equitatiu defraudar-les.

De tot el que he dit no es pot despendre que les aspiracions d’autodeterminació o de decidir sobre l’organització de les coses, per molt que  no siguin un dret avui a Espanya, hagin de quedar condemnades a l’ostracisme o no puguin ser promogudes. Al contrari, qualsevol proposta ideològica respectuosa amb les formes diferents de pensar ha de poder trobar una via per a ser defensada i, eventualment, ser transformada en realitat. Crec, però, com he escrit altres cops, que de l’enfrontament entre nacionalismes retroalimentats entre ells, no pot sortir res de bo. Ja estem veient-ne els fruits i tots són indesitjables, pel que suposen d’exaltació del comunitarisme i, per tant, de debilitament de qualsevol forma de república de ciutadans. Una anècdota, o potser una mica més:l’expressió “poble de Catalunya” compta amb 315.000 referències a Google per 192.000 de “ciutadans de Catalunya”. Més seriosament, des de 2010, “poble” ha substituït a “ciutadans” als discursos del President Artur Mas i a la terminologia de la coalició electoral entre Convergència i Esquerra. Pujol ha vençut a Tarradellas. I, com ha escrit, brillantment, Jordi Amat, Cobi ha mort. Cobi, la mascota de Mariscal pels Jocs de 1992, la Barcelona de socialistes com Pasqual Maragall i de liberals com Ramon Trias Fargas.

 

La mort de Cobi ha de ser venjada, però no servirà de res que el sector urbà, laic i cosmopolita que gira al voltant de Barcelona pretengui cercar a l’assassí entre els nacionalistes clericals i els seus companys d’aventura. Si fodieris, invenies… deien els antics… Si excavem a l’interior de nosaltres mateixos trobarem al Cobi viu que portem dintre, i al redescobrir les Espanyes, serem capaços d’oferir un nou marc federal de convivència (unus pro omnibus, omnes pro uno) al que arribarem a través d’un exercici d’autodeterminació interna, imaginat en el marc de la Constitució, una autodeterminació que permeti als votants trobar veritables opcions de construcció política i no simplistes diatribes deconstructives. I si surt malament, si més de la meitat dels ciutadansw catalans expressés que desitja marxar, hauríem fracassat tots. Hauríem, com va dir el President Manuel Azaña a Barcelona l’any 1930, substituït “l’alliberament comú” -l’autodeterminació com a emancipació- per la “separació”, i “no és el mateix viure independent de l’altre que viure lliure”. I tots ho seríem menys, de lliures.

Escrito para CONTRAPOSICIÓN.ORG

Me pregunta un lector amigo si le otorgo o no alguna relevancia al derecho de autodeterminación y le he prometido una respuesta meditada. La respuesta liminar, espontánea y directa es que, desde luego, creo que el reconocimiento internacional del derecho de autodeterminación de los pueblos es uno de los hitos históricos en el combate por la equidignidad de las personas. Con igual inmediatez, creo también que no existen derechos absolutos que puedan pretender prevalecer sobre los demás derechos o que quieran prescindir del cumplimiento de los deberes. Los derechos y los deberes se necesitan mutuamente y unos y otros han de cohonestarse entre sí. Esta es la tarea de la Política y del Derecho, cada disciplina en su campo, como ha recordado varias veces en los últimos años la Profesora Encarna Roca, Magistrada de nuestro Tribunal Constitucional.

Prácticamente nadie invoca este derecho hoy en el debate sobre la continuidad de Cataluña en España. Sin embargo, sí fue objeto de discusión durante los años 1976 a 1978. Merece la pena detenerse un poco en cómo se planteó entonces la cuestión.  Se trataba de recuperar nuestra tradición constitucional truncada por el Nuevo Estado franquista, desde el Estatuto de Bayona de 1808 y la Constitución de Cádiz de 1812 hasta la republicana de 1931, recuperando lo mejor de cada una de ellas, y hacerlo a la luz del Derecho comparado. Las plataformas democráticas creadas desde 1974 no dejaron de tratar la cuestión catalana, en la línea del Pacto de San Sebastián de 1930. En los momentos previos a 1931 y a 1978 el derecho de autodeterminación de Cataluña, de su acceso al autogobierno, está indudablemente presente, aunque se trate, como ha destacado el Profesor Santiago Muñoz Machado, de una “autodeterminación interna”, que no tendría como consecuencia la separación de España sino la libre determinación de la forma de vincularse al Estado.

Cataluña, parte de España, como resultado de una Historia que no puede resumirse aquí,  expresa a través del sentir mayoritario de sus partidos políticos, que desea que el Estado, la organización política de la nación, acoja el reconocimiento de su autonomía política. “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”, es decir, desmantelamiento del franquismo, perdón lógico y razonable de quienes combatieron contra él, y construcción de un sistema de democracia liberal, con distintas “lenguas españolas”, orientado hacia una socialdemocracia de corte europeo occidental (Estado social) y con un “modelo abierto” de desarrollo de la autonomía de las nacionalidades y regiones. El pacto de 1978 se basa, sin lugar a dudas, en la trilogía de nuestras manifestaciones de entonces. 1978 es el renacer de las Españas, que se autodeterminan en el doble sentido de lo que ya no quieren sufrir nunca más (el poder autoritario, la represión, el silencio, la ignorancia, la explotación, el centralismo, el monolitismo, la religión nacional) y de cómo quieren vivir desde ese momento (los valores superiores de libertad, igualdad, justicia y pluralismo, vertebrados por los principios de unidad, autonomía y laicidad).

La Constitución ha sido y es un instrumento perfectamente válido para gestionar el ejercicio de la Política y regular la producción del Derecho que no puede considerarse agotado en cuanto que no ha alcanzado ninguno de los límites que la unidad, la autonomía y la laicidad imponen a la implantación de los cuatros valores superiores citados. La legislación ordinaria de las Cortes o de las asambleas legislativas y el gobierno del Estado o de las Comunidades Autónomas pueden ser mejores o peores. Serán, desde luego, siempre, mejorables. Pero que lleguen a ser en algunos casos, francamente, malos, sólo afecta a la crítica de lo ordinario y en nada vicia el juicio del marco general, de las reglas del juego, que deben tener una vocación de permanencia.

Tengo para mí que hoy un nuevo texto constitucional nos haría retroceder en temas como el reconocimiento y el ejercicio de los derechos, la regulación y exigencia de los deberes, la protección de las personas como individuos, como trabajadores o empresarios, como emigrantes o como refugiados, … Y tengo, también, para mí, que muchos de los políticos que hoy parecen haberse especializado en proponer cambios legislativos, incluso constitucionales o de los tratados europeos, lo hacen para esconder tras el sonar de las trompetas su propia incompetencia.

Decía más arriba que el derecho de autodeterminación ha desaparecido del léxico político actual. De forma muy notoria no lo invoca la coalición electoral formada entre Convergència y Esquerra para las próximas elecciones al Parlamento de Cataluña, la cual, sin embargo, ha reducido su programa a la consecución de la independencia. Esto es fruto, si se disculpa mi atrevimiento, de la simplificación del debate político, ya no se busca el fundamento de un derecho, sino que se persigue el cumplimiento de un designio, calificado oficialmente como “transición nacional”. La transición nacional parece un trasunto de las previas transiciones, la sindical, que fue la primera, la política, la territorial y la religiosa, entre otras que se puedan concebir de este modo. La alianza entre nacionalistas clásicos y neoindependentistas (en la que los primeros controlan la estética, la atmósfera y los mitos fundacionales, amén en algunos casos de la preferencia por el ius sanguinis) se halla cómoda con la reducción de su empeño a una vaga transición, dirigida desde el Gobierno catalán, con apoyo popular a través de algunas entidades dedicadas a un lobby de gran dureza y perceptoras de un alto precio político por su agitación y propaganda,  que permita prescindir, precisamente, de la razón y del sentido del derecho de autodeterminación.

No es menos cierto, en efecto,  que entre 2012 y 2015, substancialmente, se ha alumbrado un concepto político nuevo, el “derecho a decidir”, que desea, explícitamente, no ser confundido con el derecho de autodeterminación. El Gobierno español ha ayudado decisivamente al éxito de la expresión, porque su estulticia a la hora de diseñar políticas a la luz de los principios de unidad, de autonomía y de laicidad ha sido de tal calibre que ha convertido en facilísima la extensión de la idea de que “no nos dejan decidir”.  Da igual cual sea el complemento directo de la frase y que ésta carezca de sentido al ser decidir un verbo transitivo que necesita siempre de un complemento directo. El derecho a decidir es una frase  incorrecta en catalán y en castellano que se ha convertido en un ariete de fácil uso y sencilla aceptación, precisamente porque su carencia de significado permite que cada uno le otorgue el que más le convenga. Es como al cantar Auld Lang Syne al despedirse de una reunión internacional: cada uno dice cosas distintas, pero se genera una emoción compartida…

 

Para un jurista laico,  como yo, que considera definitivamente superados los postulados del  Derecho natural y que defiende el positivismo bajo el criterio rector de lo que la conciencia social considera correcto, parece evidente que ni el derecho de autodeterminación ni el mal llamado derecho a decidir se hallan hoy reconocidos en una norma, por lo que, como tales derechos, no existen. Y no sólo no existen, sino que la Constitución española los considera superados al establecer como principios los de unidad,  autonomía y  laicidad. Las previsiones internacionales al respecto no resultarían jamás aplicables a Cataluña, en su situación actual, dotada de un Parlamento y de un Gobierno nacidos de la periódica convocatoria de los ciudadanos a las urnas y titulares de la práctica totalidad de las competencias posibles.

El derecho de autodeterminación no está regulado, pero, si lo estuviera de algún modo, ¿sería justo ejercerlo no para la reforma de la Constitución, sino para su rompimiento? Desde mi punto de vista, no, no sería justo. Constituiría una deslealtad hacia el resto de España y hacia aquella parte de los ciudadanos de Cataluña que no deseamos abrir esa brecha. Como sería desleal con el resto de la Unión Europea que España o una parte de ella quisiera abandonarla. La convivencia genera derechos, pero también deberes, y, más allá de unos y otros, legítimas expectativas. No sería equitativo defraudarlas.

No obstante, que las aspiraciones a autodeterminarse o a decidir sobre la organización de las cosas no sea un derecho hoy en España no significa que no sean conceptos políticos que no resulten merecedores de hallar una vía mediante la que la propuesta ideológica pueda transformarse en realidad. Creo, como he escrito otras veces, que del enfrentamiento entre nacionalismos que se retroalimentan no puede salir nada bueno. Ya estamos viendo los frutos y éstos son todos indeseables, por lo que suponen de exaltación del comunitarismo y, por tanto, de debilitamiento de cualquier forma de república de ciudadanos. Anecdóticamente, o quizás no tanto, la expresión “poble de Catalunya” tiene 315.000 referencias en Google por 192.000 de “ciutadans de Catalunya”. Más seriamente, obsérvese como “poble” ha substituido a “ciutadans” en los discursos del presidente Artur Mas y en la terminología de la coalición electoral entre Convergència y Esquerra. Pujol ha vencido a Tarradellas. Y, como ha escrito, brillantemente, Jordi Amat, Cobi ha muerto. Cobi, la mascota de Mariscal para los Juegos de 1992, la Barcelona de socialistas como Pasqual Maragall y de liberales como Ramon Trias Fargas.

La muerte de Cobi ha de ser vengada, pero de nada servirá que el sector urbanita, laico y cosmopolita que gira alrededor de Barcelona pretenda buscar al asesino entre los nacionalistas clericaloides y sus compañeros de aventura. Si fodieris, invenies… decían los antiguos. Si excavamos en el interior de nosotros mismos hallaremos al Cobi vivo que llevamos dentro y, al redescubrir las Españas, seremos capaces de ofrecer un nuevo marco federal de convivencia (unus pro omnibus, omnes pro uno) al que llegaremos a través de un ejercicio de autodeterminación interna, imaginado en el marco de la Constitución y en la que los votantes hallen verdaderas opciones de construcción política y no meras diatribas deconstructoras. Y si sale mal, si más de la mitad de los ciudadanos catalanes expresara que desea irse, habríamos fracasado todos, porque, en las conocidas palabras del presidente Manuel Azaña en la Barcelona de 1930, habríamos sustituido la “liberación común” –la autodeterminación como emancipación- por la “separación” y “no es lo mismo vivir independiente de otro que vivir libre”. Y todos seríamos menos libres.

Ciertamente, ya ha empezado la campaña electoral para las elecciones del 27 de septiembre y, como era previsible, como en realidad ya se pensó al hacer la convocatoria, el único tema de debate es el encaje o la desconexión. Si Cataluña puede continuar siendo una parte de España o si desea abandonarla. Como era previsible, también, ya han empezado las descalificaciones personales y las acusaciones de traición.Un buen amigo de Madrid, bohemio, heterodoxo y libertino, a pesar de las virtudes que le adornan, ya nos ha anunciado a cuantos no compartimos la visión más rancia de España que nos espera un fusilamiento al amanecer. Joan Rigol, a quien respeto, ha excomulgado oficialmente a todos sus viejos compañeros de Unió Democràtica: buscar una tercera vía es debilitar la voz de Cataluña. Raül Romeva ha recibido palos de sus camaradas, de los mismos que le votaron con entusiasmo para llevarle al Parlamento Europeo. Un querido discípulo escribe sin matices sobre “la mayoría social del sí-sí” y abandona sin cautela alguna, a pesar de su deseo de que tras las elecciones reine un diálogo “transversal”, el rigor que le caracteriza en otras actividades. En Madrid, el ambiente anticatalán es irrespirable. Lo lamento mucho. Lo lamento porque yo también soy madrileño. Por razones muy íntimas y por motivos más filosóficos. Soy madrileño como Hemingway, y de Barcelona, Cartagena, Lérida, Alicante y demás ciudades que sufrieron durante la guerra los bombardeos criminales de la aviación germano-italiana sobre la población civil. En Barcelona, pero sobre todo en Vic y en otros lugares perdurablemente carlistas, el ambiente antimadrileño es también irrespirable. Lo lamento, también, mucho, porque Barcelona no se merece la condena de encerrarse en sí misma que algunos reservan para ella.

Continuaré a pesar de todo con mis esfuerzos para promover el diálogo y aceptaré, si recibo la propuesta, una cátedra honorífica y no retribuida en una institución de Madrid. De la misma forma que ya presido una entidad española, escogido por mis consocios del conjunto dec España. Y continuaré llamando España a España, sin utilizar el grosero sustituto de “Estado español”, el eufemismo nacional sindicalista de triste recuerdo. Igual de triste que el término “Estado catalán”, asociado a los pelotones uniformados de Dencàs y de Badía. El fascismo del conjunto de España y el fascismo específicamente catalán fueron partidarios de la palabra “Estado” para la denominación de un territorio. Mala señal.

El diálogo entre Castilla y Cataluña es uno de los ejes vertebradores de España y la vía de ofrecer un ejemplo de diálogos bilaterales y multilaterales susceptible de dar fuerza y vigor a la España cervantina y liberal, consciente de su pluralidad.

Pero esto es harina de otro costal Hoy lo que me preocupa es el agotamiento del diálogo interno catalán. Cada vez nos comunicamos menos y cada vez nos tiramos más trastos a la cabeza. Lo más relevante es que ya casi no nos escuchamos, con contadas excepciones procedentes, sobre todo de itinerarios personales ligados al pensamiento. El adversario es el conciudadano que no piensa como tú. Tú, que has llegado a la creencia definitiva de tu vida, aunque este feliz alumbramiento fuera sólo hace dos días. A pesar de los años en que hayan o hayamos sido compañeros de viaje. Ahora ya no: o la adhesión o las tinieblas exteriores y, con ellas, el llanto y el crujir de dientes. Vamos así haciendo más largas las listas de traidores. Me has escrito “deja de nadar entre dos aguas”. Momentos de simplificación y de frases hechas. Quiero un país en el que cada día haya helado de postre… No toleraré que los catalanes modifiquen el régimen de hacienda autonómico… Habla sólo en esta lengua… Habla sólo en esta otra…

A los librepensadores, enemigos del todo o nada; a los federalistas, hijos de Pi i Margall y de su idea de pacto; a quienes no tenemos problemas de identidad y a quienes pensamos que el mundo necesita de todas nuestras fuerzas para frenar a los enemigos de la paz y del progreso, nos molesta que quieran excluirnos del escenario. No nos quieren los de la España calderoniana y aburrida porque ponemos en solfa su modelo de país uniforme. No nos quieren los de la Cataluña vicense y montserratina porque gozamos de un sentido del humor que ellos no han tenido nunca. Unos y otros suspiran porque nos callemos, pero no lo haremos. Entrelazaremos nuestras manos con todos los “terceristas” y llevaremos al Parlamento a electos no dogmáticos, inteligentes, divertidos y negociadores. Gente de diálogo. Capaz de leer a Pla y a Vázquez Montalbán, a Espriu y a Maragall, a Vicens Vives y a Madariaga.

Los “todoonadistas”, si me disculpáis la expresión, no nos queréis, os estorbamos en vuestra guerra particular de exclusiones mutuas. Cada día nos declaráis fallecidos a los terceristas. Y no es verdad. Y tenemos una ventaja sobre vosotros: hablamos siempre en positivo, porque nuestra aspiración es fraternalmente republicana.

Versión castellana para CONTRAPOSICIÓN.ORG

Certament, ja ha començat la campanya electoral per a les eleccions del 27 de setembre i, com era de preveure, com de fet es va pensar al fer la convocatòria, l’únic tema de debat és l’encaix o la desconnexió. Si Catalunya pot continuar com una part d’Espanya o si vol deixar de ser Espanya. Com era de preveure, també, ja han començat les desqualificacions personals i les acusacions de traïció. Un bon amic de Madrid, bohemi, heterodox i llibertí, ja ens ha anunciat a tots els que no combreguem amb la visió més tronada d’Espanya que ens espera un afusellament ràpid. En Joan Rigol, a qui respecto, ha excomunicat a tots els seus antics companys d’Unió: cercar una tercera via és afeblir la veu de Catalunya. En Raül Romeva ha rebut totes les garrotades possibles dels seus vells companys de militància, dels mateixos que el van votar per anar al Parlament Europeu.  Un deixeble estimat escriu sobre “la majoria social del sí-sí” i abandona sense cap prevenció el rigor que el caracteritza en altres activitats. A Madrid l’ambient anticatalà és irrespirable. Ho lamento, perquè jo també soc madrileny, com ho era Hemingway, perquè Madrid, Barcelona, Cartagena, Lleida, Alacant i tantes altres ciutats que estimo van ser objecte de criminals bombardejos de les aviacions alemanya i italiana. A Barcelona, però sobre tot a Vic i altres indrets perdurablement carlins, l’ambient antimadrileny és també irrespirable. I ho sento, perquè Barcelona no es mereix el tancament en ella mateixa al que alguns volen condemnar-la.

Continuaré els meus esforços per a promoure el diàleg i acceptaré, si em fan la proposta, una càtedra honorífica i no retribuïda a una institució de Madrid. De la mateixa forma que ja presideixo una entitat espanyola, escollit pels meus consocis d’arreu d’Espanya. I continuaré dient Espanya, sense utilitzar la grollera expressió “Estat espanyol”, l’eufemisme nacional sindicalista de trist record. Com n’és, de trist record,  l’expressió “Estat català” associada als escamots uniformats de Dencàs i de Badia. El feixisme del conjunt d’Espanya i el feixisme específicament català van ser partidaris de “l’Estat” com forma de nomenar un territori. Mal senyal.

El diàleg entre Castella i Catalunya és un dels eixos vertebradors d’Espanya i la via d’exemple de diàlegs bilaterals i multilaterals susceptibles de donar força i vigor a l’Espanya cervantina i liberal, conscient de la seva pluralitat.

Però això són figues d’un altre paner. Avui em preocupa l’exhauriment del diàleg intern català. Cada cop ens comuniquem menys i cada cop ens tirem més els trastos al cap. Sobretot, ja no ens escoltem. L’adversari és aquell conciutadà que no pensa com tu. Tu que has arribat a la creença definitiva de la teva vida, malgrat que això fos abans d’ahir al vespre… Malgrat els anys en que hagin o haguem  estat companys de viatge. Ara ja no: o l’adhesió o les tenebres exteriors. Cada cop és més llarga la llista dels traïdors a una causa, a la contrària o a una tercera. Són moments de simplificació i frases fetes. Vull un país a on hi hagi gelat de xocolata de postres cada dia… No toleraré que els catalans modifiquin el sistema de finançament de les autonomies… Parla només això… Parla només allò…

Als lliurepensadors, enemics del tot o res; als federalistes, fills de Pi i Margall i de la seva idea de pacte; als qui no tenim problemes d’identitat  i als que pensem que el món necessita de totes les nostres energies per fer front als enemics de la pau i del progrés, el que ens molesta és que ens vulguin excloure de l’escenari. No ens volen els de l’Espanya calderoniana i avorrida perquè destruïm el seu model de país uniforme. No ens volen els de la Catalunya vigatana i montserratina perquè tenim el sentit de l’ humor que no han tingut mai. Uns i altres volen que callem, però no ho farem. Ens agafarem de les mans amb tots els “terceristes” i portarem al Parlament electes no dogmàtics, intel·ligents, divertits i negociadors. Gent de diàleg. Capaç de llegir a Josep Pla i a Manuel Vázquez Montalbán, a Espriu i a Maragall, a Vicens Vives i a Madariaga.

Els “totoresistes” no ens voleu, us fem nosa en la vostra guerra particular d’exclusions mútues. Cada dia declareu que els “terceristes” hem mort. No és pas cert. I tenim una avantatja: nosaltres parlem en positiu i no necessitem viure de l’enemic, perquè la nostra aspiració és fraternalment republicana.

Guillem Martí: Cremeu Barcelona!, Columna, Barcelona, 2015

A l’imprescindible “El llarg procés” de Jordi Amat, apareix una anotació del Dietari de Joaquim Nadal del 20 de desembre de 1995, a la que es transcriuen aquestes paraules de Jordi Pujol: ““Tu ets catalanista, però en Maragall no. En Maragall és fill de la Institución Libre de Enseñanza, com el seu pare. No pensa com un catalanista.”

No es pot dir més clar: els il·lustrats, els racionalistes, els lliurepensadors, els escèptics, els incrèduls, els francmaçons, els laics, i altres descreguts, irreverents i heterodoxes, es  a dir, tota la tribu de fills de la Institución…, per molt que ens haguem deixat la pell per recuperar la llengua i la cultura, per donar-li al Dret nova vida, per imaginar fórmules solidàries d’autogovern, “no pensem com uns catalanistes”. Farem be, per tant, de votar alternatives diferents a “Junts pel Sí”.

http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/sequencia/videos?p_cp1=7271001&p_cp2=7271160&p_cp3=7271154

Recupero la meva intervenció al Parlament de Catalunya, el passat 15 de desembre de 2014.

http://elpais.com/elpais/2013/09/18/inenglish/1379505032_962699.html

 

Javier Cercas published this article in EL PAÍS nearly two years ago, but it is still a useful paper to understand (a little bit) the political debate in Catalonia.

Categories

Arxiu

RSS i Marcadors Socials

AddThis Feed Button Bookmark and Share BlogESfera Directorio de Blogs Hispanos - Agrega tu Blog
Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.