Es reuneix la Comissió Executiva d’EDC. Es vol parlar de les eleccions municipals i dels acords amb altres partits per afrontar-les amb èxit. Eugènia Creixells i Jaume Carner defensen un acord molt ample EDC-CDC-ERC-UDC. Macià Alavedra explica que el partit volia, abans de prendre cap decisió, consultar amb el president Tarradellas, i mantenir una conversa amb Fernando Abril Martorell. El president dóna llargues a la reunió amb EDC doncs sembla que està ofès amb Ramon Trias Fargas, per motius que es donen per coneguts.

 

Joan B. Cendrós s’interroga sobre què som i que volem, a on és la clientela del partit. Es decanta clarament per Adolfo Suàrez –perquè representa ordre, diu- i proposa una entesa liberal amb UCD i el Centre Català. Rebutja frontalment un acostament a ERC. Li segueix en Gómez de Urrutia, de Badalona, qui condemna als dogmàtics (marxistes i falsos catalanistes) i als bojos (ERC). Casals, de Sabadell critica als republicans i als socialistes (als qui qualifica com amics d’iniquitat) i proposa una fusió absoluta dels partits del Pacte Democràtic, amb exclusió dels marxistes.

 

En Closas explica que alguna gent de Centre Català no s’hi troba bé amb Adolfo Suàrez i proposen un gran partit que inclogui Ernest Udina, Salvador Millet, Antonio de Senillosa i Jordi Pujol, amb la condició de que el líder sigui Ramon Trias Fargas. Joan B. Cendrós se sent obligat a interrompre i explica com Miquel Sellarés i el Dr. Colomines van anar amb banderes catalanes i cantant Els segadors a rebre els presumptes assassins d’en Bultó. Quan Closas recupera la paraula es manifesta per una federació CDC-EDC, en el camí vers la fusió.

 

Josep Pi-Caparrós aventura que ERC, UDC i CC estan condemnats a desaparèixer i que no cal comptar amb ells. Si volen, diu, que passin per guixeta. Es decanta per la fusió CDC-EDC, base d’un partit català que li tregui l’espai a la UCD. Eugènia Creixells, Josep Garrell, de Granollers, i jo mateix, ens manifestem  per la fusió CDC-EDC i jo reivindico pel nostre grup el paper d’Acció Catalana.

 

Macià Alavedra, a qui tots considerem ja un home de Jordi Pujol,  fa una intervenció prudent a on es decanta per la federació CDC-EDC. Finalment, Ramon Trias Fargas expressa com a prioritat aclarir el tema dels pactes amb els marxistes, sense perdre de vista l’amenaça del bipartidisme totalitari UCD-PSOE que deixaria en mal lloc al catalanisme. Vaticina que el país camina vers el bipartidisme i que això caldrà tenir-ho en compte si volem fer política en serio (sic). Al seu parer, la veritat no és que sempre que hi ha llibertat manin les esquerres, sinó que sempre després de les dictadures manen les esquerres. Ens adverteix que no és el mateix.