L’Aula Magna de l’Escola registra més de dos terços d’entrada a una tertúlia singular: la primera del cicle Tardes a la facultat d’enguany. Conversen distesament Josep Cuní, Teresa Gimpera, Pepe Rodríguez i Ricardo Fernández-Deu, tots ells pertanyents a la tribu dels “famosos”, però del sector de “cervells-que-funcionen-molt-més-que-correctament”. L’acte és una joint-venture -per dir-ho d’alguna manera- entre l’Àrea de Tercer Cicle i d’Extensió Universitària de l’Escola d’Empresarials i la companyia mercantil Ingeniería del Conocimiento, S.A., una entitat especialitzada en el disseny de plans estratègics.

Trenca el glaç Pepe Rodríguez, un expert en publicitat i relacions públiques –la prevista nova especialitat educativa de l’Escola- i autor prolífic sobre els més diversos temes. Santiago Sánchez Tráver (Sevilla) i Eduardo Lizarraga (Madrid) hi intervenen via vídeoconferència com si fossin presents a la sala. Els altres oradors, Josep Cuní, home de ràdio per excel·lència, director del Máster en Periodisme BCNY de Les Heures (UB), i autor de Fora d’antena i de La ràdio que triomfa. Eduardo Lizarraga representa una empresa editora d’una trentena de revistes especialitzades que també ha evolucionat cap a la difusió d’informacions via Internet, amb una activitat d’experimentació molt important en el sector de la creació de comunitats virtuals. Ricardo Fernàndez Deu té una llarga trajectòria a la televisió i a la ràdio i ocupa actualment un escó, pel Partit Popular, al Parlament de Catalunya. Santiago Sánchez Tráver és periodista, director de Canal Sur Televisión i professor universitari. Finalment, la mítica Teresa Gimpera, model, actriu –recordem El Espíritu de la Colmena-, dona de negocis –el seu restaurant a Begur-, directora d’una escola de models i autora de Claves para saber estar.

Cuní analitza els tòpics que han tractat de descriure la relació entre mitjans de comunicació i imatge empresarial, i fa girar el seu discurs al voltant d’aquestes idees centrals per desmitificar-les, però també per treure’n conseqüències: “una imatge val més que mil paraules”, “si no surts a la TV no existeixes”, i la frase de McLuhan, “el mitjà és el missatge”. Cuní analitza les relacions entre influència i poder i s’interroga sobre si el mitjà és el missatge o si –com diu el professor Manuel Castells- el missatge és el mitjà. Quan a Bertolt Brecht li van preguntar als anys vint la seva opinió sobre la ràdio va dir que era un gran invent, però que encara seria millor quan tothom pogués participar-hi. Era una premonició sobre la interactivitat dels mitjans de comunicació.

Lizarraga –via Internet- parla, precisament, de les noves tecnologies de la informació i d’Internet. Una fórmula: “el valor d’internet és igual al quadrat dels nodes que la sostenen”. Una frase: “un any val pocs mesos a la xarxa”. La rendibilitat actual de la xarxa se centra en la instal·lació de software i en els serveis. Però en el futur immediat girarà al voltant del comerç electrònic i de la publicitat; al mateix temps que es produirà una professionalització dels continguts. Lizarraga explica la seva experiència empresarial al voltant de les webs a Internet, dels butlletins diaris de notícies distribuïts mitjançant el correu electrònic amb links a pàgines web -principalment de la companyia-, així com dels projectes de canal-ràdio i de canal-vídeo per Internet amb notícies empresarials.

Fernández Deu demostra a la sala la seva poderosa i característica “veu de ràdio” i desgrana les seves idees sobre els conceptes d’imatge i de comunicació. Proposa per a les empreses una estratègia de comunicació global, duta a terme amb continuïtat en el dia a dia de l’empresa. Descriu el naixement de les relacions externes de les empreses i també de les seves comunicacions internes. La informació cap als clients interns i externs esdevé un eix fonamental des dels anys seixanta. Resumeix la seva intervenció en el Teorema de Thomas: “les coses presentades com a reals, són reals en les seves conseqüències”.

Sánchez Tráver, amb un accent andalús molt característic, es refereix a la dita “una imatge val més que mil paraules”, com havia fet Cuní, per tal de destruir la seva pretesa validesa universal. Considera –malgrat el seu càrrec- que la televisió és distorsionadora de la imatge real de les persones. Proposa valorar la qualitat i l’oportunitat de les polítiques d’imatge.

Teresa Gimpera recorda la seva formació autodidacta per introduir les seves idees sobre la interiorització de la imatge, una proposta aparentment paradoxal, ja que normalment la imatge es considera un element extern. Gimpera creu que la imatge sola és una carcassa buida si no es recolza en un comportament social i en la vivència d’uns valors ètics congruents amb la imatge que es dóna. Ressalta la importància de l’educació com un element imprescindible del comportament de les persones i del capital humà de les empreses. En aquest sentit, Gimpera dóna més importància a les actituds que a les aptituds i aposta decididament per la millora de les aptituds, així com pel valor del teatre –de saber actuar- per la vida personal i empresarial.

El col·loqui final gira al voltant d’una frase de Sánchez Traver: “l’oportunitat no sorgeix, sinó que es crea”. Cal, però, dissenyar la seva aparició perquè resulti natural. Cal ser conscient que el missatge llançat inoportunament és contraproduent, malgrat que sovint els titulars de premsa recullen el resultat de moltes inoportunitats. El col·loqui Barcelona-Madrid-Sevilla continua i van sorgint idees sobre la comunicació, com els límits del zàping i la influència de la televisió sobre el consum. En definitiva, una bona sessió sobre l’actualitat empresarial adaptada a una nova realitat, que de vegades sembla més virtual que real.