La Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres d’Espanya i l’Acadèmia del Regne de Marroc es reuneixen de forma excepcional i conjunta a Rabat el 28 de maig de 2004. A l’acte d’inauguració intervenen Abdellatif Berbich, Secretari de l’Acadèmia amfitriona, Manuel Marín, President del Congrés de Diputats, André Azoulay, Conseller del Rei del Marroc, David Vegara, Secretari d’Estat d’Economia, i Jaume Gil Aluja, President de l’Acadèmia visitant.

Comença els treballs un discurs del Rei, Mohamed VI. Es duen a terme, tres sessions acadèmiques: la primera té caràcter empresarial i els oradors són Hassan Chamí, Ana Patricia Botín, Larbi Bellaha i Pablo Isla.

A la segona, es refereixen als aspectes geopolítics Omar Azzimane i Aldo Olcese Santonja i als aspectes econòmics i financers, Fath Allah Oulaalou i Alfredo Rocafort, Catedràtic de Comptabilitat a l’Escola. A la tercera, dedicada als aspectes socials i jurídics, Driss Dahak i Enrique Lecumberri.

A la sessió de cloenda, intervenen Salustiano del Campo, President de l’Institut d’Espanya i Taïeb Farsi Fihri, Ministre d’Afers Estrangers del Marroc.

Les paraules de Manuel Marín, mesurades, directes, demanen un treball pedagògic per canviar l’aproximació cultural dels espanyols amb relació al Marroc, la superació de la cultura del “Moro”, per la del veí, l’acostament mitjançant el diàleg a fòrums de la societat civil.

Per la seva banda, durant el col·loqui, Joan-Francesc Pont es va referir a la recuperació durant les darreres setmanes del clima de diàleg entre Marroc i Espanya i, entre altres coses, va dir:

Venim d’una època de silencis enfrontats, i, com ha dit Manuel Marín, de fantasmes. El diàleg ha de basar-se no en la propaganda, sinó en l’autocrítica de cada una de les parts. No es tracta de que un país doni lliçons a l’altre, sinó de que de la reflexió comuna es dedueixi que tenim problemes similars i que en la cerca de solucions estem junts fins a l’extrem de que les propostes poden servir a ambdós països. Ha resultat molt alliçonadora la intervenció de Omar Azzimane, que ha demostrat molt valor al referir-se a la necessitat de superar la por, a les condicions de construcció de la laïcitat com arquitectura de la ciutat lliure o a la descolonització del Sahara o a l’anomenada “qüestió del Nord”. Penso que en aquests darrers problemes són més importants les persones que els territoris!

La fase del desconeixement o de l’odi ha de donar pas a la fase del veïnatge, més aviat del bon veïnatge, perquè sovint hi ha veïns que no es parlen i, malauradament, això és el que ens ha succeït a nosaltres.

El bon veïnatge es avui el valor suprem que hem de conservar i aquest és el significat de la reunió acadèmica que celebrem i de les altres que s’han produït des del canvi polític a Espanya a les darreres eleccions, que ha significat l’adopció dels valors del progrés i, per tant, la substitució de la prepotència pel diàleg, la substitució de la política de la força, per la generosa força de la Política.

Però no hem de renunciar a assolir un tercer estadi, aquell en el que, com deia Omar Azzimane, l’home, l’ésser humà, es fa. Això requereix la universalització del coneixement. Aquest era el gran combat a Espanya fa un segle i encara ho és avui. El combat per la instrucció destruirà les barreres de la ignorància, de la superstició i de l’explotació a Marroc i a Espanya, països cridats així a la més estreta fraternitat dels seus pobles.

Publicat a la web de l’Escola d’Empresarials de la UB.