22 d’octubre de 2004. L’Escola d’Empresarials de la UB ha convocat un seminari-homenatge a Valentí Almirall.  Joan-Francesc Pont i Francesca Antolín, director i vicedirectora de recerca de l’Escola, respectivament,  presenten el seminari i els oradors com la commemoració d’un personatge rellevant del nostra país i com una mostra de la nova política de suport a la recerca de l’Escola. 

“El problema és España, la solució és o prové de Catalunya” és el títol anunciadament i deliberadament provocatiu de la primera intervenció del seminari-homenatge a Valentí Almirall a càrrec del Dr. Borja de Riquer, catedràtic d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona. Valentí Almirall és un racionalista i un optimista, creu en l’home i aspira a la ciutadania, front al pessimisme teològic tradicionalista. El medi en què és mou Almirall és Catalunya, per a la qual proposa abandonar el romanticisme medievalista de la Renaixença i viure en el present, en el segle XIX, amb l’objectiu de bastir la democràcia. El seu disseny, basat en l’existència d’un particularisme català és la república federal com objectiu final, però prenent com a eix l’autogovern català, que és la seva prioritat. La federació podrà fins i tot ser monàrquica –és accidentalista– però irrenunciable. Aquesta qüestió l’allunyarà del republicans federals com Pi i Margall, malgrat que ell sigui personalment republicà. Almirall és el primer que s’atreveix a donar contingut polític al catalanisme (creació del Centre Català l’any 1882, iniciativa del Memorial de Greuges el 1885). És un home d’acció. En el terreny doctrinal a “Lo Catalanisme” defensa el dret de Catalunya a decidir el seu futur. Almirall associa el catalanisme al liberalisme i entén la reivindicació de Catalunya com un dret civil. Critica, per tant, les fórmules tradicionalistes del primer catalanisme gens democràtiques i la victòria d’Almirall és la coloració del catalanisme pels valors democràtics i parlamentaris. La solució del problema d’Espanya –diu Almirall– haurà de venir de la Catalunya compromesa en la modernització del conjunt del país, en la eradicació del caciquisme, en l’adopció dels models polítics americà i suís, que considera més adequats que el francès.  Critica de Riquer que l’any 1992 se celebrés el centenari d’un suposat naixement del catalanisme a les Bases de Manresa, amb oblit i marginació d’Almirall. Va ser un intent abusiu de reinterpretar la història per part d’un sector polític determinat, mancat clarament de pedigree.  El catalanisme com una filosofia de progrés és deutor de Valentí Almirall i no pas de Torres i Bages. 

El Dr. Pere Gabriel, també catedràtic d’història contemporània a la UAB, relaciona les persones i l’obra de Pi i Margall, Vallès i Ribot i Almirall. Comença per Pi, un pensador progressista, positivista i optimista que proposa el desplegament del federalisme com solució al problema d’Espanya i la reforma radical de les fórmules de propietat i d’organització social. No és que Pi defugi la història, sinó que contempla el futur, la voluntat ciutadana com motor de les nacionalitats, el pacte com base de la convivència política. El federalisme com articulació de la solidaritat permet Pi considerar-se català, espanyol i humà, sense contradicció, amb el rerafons humanista d’un internacionalisme viscut i militant.  Vallés i Ribot beu de les fonts de Pi i Margall però les concreta en la seva proposta d’un catalanisme popular. La creença que els federals a Catalunya no eren catalanistes és un fals mite pel que es refereix a la majoria dels seus militants. Vallés parla de la sobirania de Catalunya –lliurament federada-, el sufragi universal d’homes i dones, la supressió de la pena de mort, la llibertat de cultes i la separació i no finançament de l’Església Catòlica Romana. Vallés crea el primer partit català, vol una organització política de Catalunya, defensa la federació dels pobles d’Espanya i també la federació interna dels municipis catalans autònoms. És, en aquest sentit, un federalista integral i conseqüent i també un republicà, doncs la república és l’expressió més alta de la ciutadania. El catalanisme popular i democràtic de Vallés és radicalment oposat al tradicionalisme, malgrat que no coincidirà en molts temes amb Almirall. Van sembrar Pi i Vallès en terra estèril? Probablement sí en aquell temps, però no certament a l’hora de plantejar-se els reptes actuals de reconcepció federal d’Espanya. Almirall, en darrer terme, ha de recordar-se que es mou a l’inici en un ambient clarament federal. Almirall vol reformular l’Estat Espanyol des de baix: que els cantons lliures concorrin a l’aprovació d’una constitució federal. El federalisme per Almirall –com ha dit de Riquer– és una fórmula de modernització del país. Més endavant, el trencament d’Almirall amb Pi, no el farà abandonar del tot el federalisme. 

El Dr. José Álvarez Junco, catedràtic d’història del pensament a la Universidad Complutense de Madrid, afirma la seva convicció que no existeixen identitats eternes, raó que justifica l’estudi de la seva situació en cada moment. Malgrat que el concepte ‘Espanya’ sigui molt antic –amb significats diferents a l’actual-, el significat polític d’Espanya no por trobar-se fins el segle XV. La construcció d’Espanya –resultat de l’aglomerat de regnes, com palesa el seu escut– quedarà impregnada de la religió catòlica (l’expulsió de musulmans i jueus, la contrareforma) al mateix temps que de l’enfrontament amb l’enemic (anglesos i francesos) i d’una certa unitat cultural castellana de les elits. Però Espanya no viurà una unificació de les societats o de les cultures, sinó essencialment una lleialtat al rei. Els símbols del XVI, XVII i XVIII no exalten la nació, sinó al rei. Al segle XVIII augmenta la centralització i la castellanització (creació de les Reials Acadèmies, primeres estructures administratives), però no existeixen conflictes secessionistes des de 1713. És el segle XIX el de la construcció de la Nació-Estat, Espanya en aquest cas, des de la Guerra del Francès, que en la memòria col·lectiva se simplifica com una guerra nacional. La construcció d’Espanya com nació s’associa al liberalisme, però el liberalisme durant el segle XIX fracassa com moviment i acaba en el pessimisme. La ideologia dominant serà el conservadurisme, el catolicisme –afavorit pel pressupost de “culto y clero” -, el militarisme d’un exèrcit que deixa de ser liberal, el centralisme i un nacionalisme espanyol nostàlgic, buit i sense projecte polític de futur. Aquesta és la situació que viurà, precisament, Valentí Almirall. 1898 serà la crisi de tot això i l’inici de plantejaments alternatius (d’una banda els nacionalismes català i basc, d’altra banda el nacionalisme espanyol de caràcter clarament reaccionari). De la concepció liberal de la nació sobreviurà, per exemple, Manuel Azaña, però la victòria serà del nacionalisme feixista en la Guerra Civil. 

El col·loqui amb el qual finalitza el seminari reivindica la personalitat de Valentí Almirall i, com destaca el director de l’Escola, l’homenatge d’avui trenca amb el silenci de les administracions públiques catalanes, en acollir a la Universitat de Barcelona el clar i rotund record d’un home d’acció com Valentí Almirall.

Publicat a la web de l’Escola d’Empresarials de la UB.