Pere Tarrès

La beatificació per l’Església Romana l’any 2004 de Pere Tarrés i Claret (1905-1950), qui dona nom a la fundació matriu de les entitats de lleure catòliques a Catalunya, va motivar, probablement, que el director d’Espai de Llibertat, Jordi Serrano, em suggerís investigar una mica sobre el personatge i el seu pensament.

Com es propi d’un país petit com el nostre, vaig descobrir de seguida que la meva mare havia conegut Tarrés de la ma de Francisca Tarrés, superiora de les Concepcionistes del carrer València; i una mica mes tard que Frederic Marcet, industrial tèxtil amb una de quines netes vaig casar-me l’any 1981, era el veí de la mateixa escala del carrer Salmerón (ara Gran de Gràcia), 93  a on vivia Tarrès qui va finançar els seus estudis eclesiàstics. Aquestes coincidències familiars només em permeteren constatar la fama de santedat d’aquell metge ordenat sacerdot als 37 anys i el prestigi que tenia d’entendre els joves, una virtut poc freqüent al món clerical, potser lligada a la seva formació universitària civil.

Avui, la lectura estiuenca dels seus diaris íntims (Institut de Teologia Espiritual de Barcelona, ESIN, 2000), em permet descobrir nous perfils del personatge. Faig un article per a la revista que és un recull de frases literals de l’autor, i que tinc la intuició de que no resultarà aconsellable publicar. Al vespre, quina casualitat, em visiten dues persones que van tractar Tarrés personalment a Gràcia.

Anoto aquí només dos pensaments:  

26 de juliol de 1937.

Els Rojos esfondren totes les esglésies. 

Lluny de nosaltres l’ateisme i la impietat i la blasfèmia! Déu meu, què hi fan les llibertats polítiques, sense Vós? Què hi fan totes les ventatges d’ordre administratiu, si sense Vós tot és mort i desolació? 

8 de desembre de 1937.

Avui he comprès molt bé la importància de l’obediència cega al Director Espiritual, i he experimentat una gran alegria i consol.