Ja no recordem que a finals dels setanta i començaments dels vuitanta el nostre combat no era en favor de l’avortament -un trauma, en qualsevol cas- sinò contra l’avortament clandestí? No era contra la vida sinò, precisament, en favor de la vida, d’una vida en llibertat i harmonia. Un combat contra la hipocresia dels avortaments a Londres o de les pràctiques pseudomèdiques. Un combat, en definitiva, contra el sofriment inútil, contra la desigualtat de tracte i, com dic, en favor de la vida protegida pel Dret.

La despenalització de l’avortament es va fer a Espanya com es va poder, però l’objectiu era incardinar al nostre ordenament jurídic la interrupció voluntària de l’embaràs com una exigència de justícia a una societat adulta i laica.

La mercantilització de les interrupcions ha vingut de la ma de molts factors, alguns dels quals són d’una gran obscenitat, com el cas del metge-objector a la Sanitat pública que practica avortaments a la privada. Les administracions responsables han d’afrontar el tema amb valentia. Però la campanya de l’integrisme catòlic que vivim aquests dies, amb uns mitjans de comunicació desconcertats, és molt més obscena: va adreçada contra l’autonomia moral de les dones, contra la seva dignitat i contra la seva vida.

Publicat a l’Espai de lliurepensament de la Fundació Ferrer   http://www.laic.org