Passejo fins al cementiri de l’Ametlla i recordo aquell senyal de la creu que feia el pare, potser l’únic lloc a on li sortia aquest gest instintiu, en memòria dels seus avis, que a la Segarra en diuen padrins. Em fixo un cop més en la porta de l’esquerra, tapada amb pedres, però visible, l’antiga porta dels suïcides, dels heretges, dels ateus, de tots aquells a qui el rector negava el dret a ser enterrats en terra sagrada i la dels qui no volien que els seus estimats passessin sota la creu de la porta principal, la de l’hegemonia catòlica, la que van tirar a terra el 19 de juliol els mateixos que van fer veure que no veien com el capellà fugia perquè a diferència del seu predecessor era una bona persona… I penso com a aquest espai públic municipal, que no té ni escriptura, que forma part d’una finca que és nostra, que l’anem cuidant entre tots els veïns per sentit de la dignitat i per respecte a la sang, es obligat encara entrar sota una creu que van reconstruir els vencedors, al mateix temps que l’Església li venia al Sec, per un plat de llenties,  el vell cementiri parroquial, que ell ha convertit en un lloc abandonat, a on per a vergonya de tots, però sobretot del bisbe,  es veuen alguns nínxols antics i cada cop que passa alguna persona decent se li remouen les entranyes…