Un sopar de compromís  social a Sant Antoni de Calonge, un peix excel·lent al Refugi de Pescadors, un lloc d’estiueig vulgaritzat i lleig durant la tarda, uns carrers deserts durant la nit, humitat, un altre cop lamento haver abandonat la tranquil·la solitud del Mas Lilou. I durant la conversa, aquells comentaris de classe, però com, tu et sents representat pel president Montilla? I quan explico, una mica abruptament, el que penso, el meu interlocutor lamenta haver dit el que ha dit –al cap i a la fi ell i els seus amics pensen tots igual i hauria d’haver recordat la meva excentricitat-, i jo lamento no haver guardat el silenci que la bona educació requereix a taula, fins i tot davant les afirmacions més estúpides, si es tracta de política o de religió. La seva filla, a punt d’ingressar a la universitat, té la virtut de manifestar els seus pensaments de forma oberta al dubte i a la divergència. Em sorprèn gratament i, sota l’excusa inicial de dialogar sobre el pla Bolonya, ens abstraiem de l’entorn, també més enllà dels límits de la correcció,  i podem intercanviar punts de vista, en lloc de recitar monòlegs, i la conversa és una conversa de veritat. Li pregunto si la seva generació ens traurà de la mediocritat de les precedents, i em diu que no creu, però penso que ella és la prova de que no té raó i que hi ha motius per l’esperança.