John F. Kennedy, quan va ser interrogat amb aquesta mateixa pregunta va respondre: I wish I had more good times. Ell hauria desitjat tenir més bons moments i penso que jo també. Vaig ser educat per afrontar reptes i superar-los, per tractar d’agafar velocitat i arribar a moltes fites. Ho he fet i ara penso que potser la velocitat impedeix gaudir de la bellesa del camí. Enyoro no haver anat més poc a poc: he viatjat per tot arreu i no he vist els llocs, he mirat a molta gent als ulls i no he interpretat el significat del seu gest, he somiat mil coses que al final m’han conduit a l’ insomni. Els amics, el coneguts i el saludats –en l’expressió de Josep Pla– ens fan ser com som. No pot ser que hagin, sovint, passat volant. Queda el record, però podria quedar molt més. El coneixement i l’estimació ens fan viure plenament. Aturar el rellotge una tarda al costat de les muntanyes és un privilegi que no pot defugir-se perquè raons urgents et criden. El nostre únic patrimoni és la vida, des del naixement fins a la mort, no hi ha recompenses d’ultratomba. Per tant, cal “cobrar” ara els “dividends” d’aquest capital. Molt sovint he oblidat fer-ho. No he celebrat els èxits amb els companys d’una batalla, perquè uns dies abans ja havíem començat un altra. No he viscut intensament alguna situació que ho mereixia, perquè estava vivint al mateix temps dues o tres situacions diferents. He començat, potser, a descobrir la dimensió de la bellesa, però no puc deixar de pensar en les ocasions perdudes.

Publicat a Dialogal, hivern 2009, núm. 32, pàg. 24