El recent enfrontament a http://www.eldebat.cat/   entre Vicenç Navarro i Josep Soler és més una qüestió de lèxic que de contingut, al meu parer. Excepció feta de la qüestió hondurenya, en la que discrepen en la seva anàlisi, però sense que cap dels dos defensi el cop militar com solució als problemes, crec que Navarro anomenava “liberals” al seu article, sobretot, als neoliberals o ultraliberals, es a dir, als mal anomenats liberals, confonent els partits conservadors amb la Internacional Liberal, i que Josep Soler, al defensar la Internacional Liberal, tampoc ha volgut fer massa distincions i obvia que existeix un liberalisme conservador al costat d’un liberalisme progressista. En un atac de mal humor qualifica Navarro de marxista de la vella escola, quan, en realitat, Navarro és un socialdemòcrata defensor de l’ Estat del benestar com una conquesta de la classe treballadora, tesi que cap marxista ortodox gosaria ni insinuar. Navarro és criticat pels marxistes per considerar el règim soviètic i el bloc de l’est com “dictadures comunistes” i el seu antifranquisme va basar-se sempre en la reivindicació de la democràcia concebuda sobre valors i principis constitucionals. Navarro i Soler tenen, quan s’enfaden, un caràcter fort, però els convido des d’aquest quadern a tos dos a dinar un dia i estic segur de que no arribarà la sang al riu…