La Terra està, efectivament, malalta. No vull entrar en el debat entre científics i entre polítics sobre el grau d’aquesta malaltia, perquè és evident que l’acció humana sobre el medi ambient ha produït i produirà més encara efectes sobre el planeta mai imaginables quan l’espècie homo sapiens no existia. Sí puc dir que em sembla patètic l’argument d’un economista de que l’escalfament global és una invenció dels ecologistes perquè avui fa molt fred a Barcelona. La geografia física ha sofert enormes transformacions en els darrers dos-cents anys de desenvolupament econòmic i no seria de bona fe negar-ho. El progrés no pot tenir com a preu el suïcidi col·lectiu.

Al meu parer, el respecte pel medi ambient és l’expressió de l’estimació per les generacions futures d’un món motivat per la idea de l’amor-a-l’altri, es a dir, la fraternitat universal. Aquest respecte exigeix que considerem la naturalesa com el nostre patrimoni compartit més important i que incorporem entre els deures ètics fonamentals la seva preservació. Crec, sincerament, que més enllà de les lleis, és cada persona la que ha de viure de tal manera la seva relació amb l’entorn que ella mateixa no pogués retreure-li el seu comportament a algú que en el passat hagués seguit el mateix model de conducta. O, dit d’una altra manera, hem d’actuar en un sentit que permeti la continuïtat en el futur d’una forma de vida com l’escollida per nosaltres.

[Publicat a DIALOGAL,  primavera 2010, número 33, pàgina 24]