Un dia li  demanava a un bon i expert amic la seva opinió sobre un alt càrrec d’una de les nostres administracions i em deia: és d’aquestes persones que quan arriben al costat del precipici donen un pas endavant… Darrerament em sembla com si una bona part de la nostra classe política s’hagués apuntat a aquesta estratègia que consisteix a no veure l’inexorable aproximació al fracàs, a no percebre la desil·lusió raonada i raonable dels seus electors, a no voler sentir parlar de les coses que van malament, a pensar que és l’adversari qui està mancat de raó i a rebutjar qualsevol crítica per petita que sigui.

Aquest escenari ha produït un distanciament notable de la gent respecte dels electes i dels governants. El distanciament es nota de forma especial entre els sectors més lúcids de l’electorat, els que són capaços de canviar d’opció política o d’abstenir-se de forma conscient, i que acaben per decidir el resultat d’uns comicis.

El recent article d’Ernest Maragall sobre la fatiga de l’electorat ha donat en la diana. Ha recollit el cansament del ciutadà ordinari a qui se li exigeix cada dia qualitat en el seu treball davant l’espectacle de l’enfrontament polític avorrit i sistemàtic, davant la vergonya de qui es defensa amb una acusació i de l’ ineficàcia administrativa en la resolució de molts problemes reals.

No cal compartir tots els punts de vista del conseller Maragall per acceptar que el seu toc d’atenció era molt necessari. La resposta de la resta del Partit Socialista hauria de defugir l’excomunicació fàcil del dissident, per ser capaç d’ escoltar la il·luminació del discrepant. La resposta de les altres dues forces polítiques de la fins ara majoria presidencial mereixeria la honestedat del reconeixement dels propis errors. La resposta, finalment, de l’oposició nacionalista podria, per un cop, no tractar de fer sang, sinó de compartir tot allò del discurs del conseller que l’opinió pública independent i madura retreu al conjunt dels nostres polítics en actiu.