He rebut la convocatòria del servei dominical a la First Unitarian Universalist Society de San Francisco. El tema: How to pray without being religious. Una pregunta absolutament incomprensible a un país com el nostre,  perfectament plena de sentit, però,  i que explica per ella mateixa algunes diferències culturals entre els Estats Units d’Amèrica i l’Europa mediterrània. La pregària es pot entendre no com la petició a Déu o als Déus de premis i retribucions, sinó com un intent de donar veu als nostres sentiments més íntims i als nostres somnis, per tal de que, d’una forma o un altra, arribin a fer-se un lloc al món. La pregària seria així una via d’experimentació de la veritat a les nostres vides, una connexió entre la nostra raó i el nostre cor, un punt d’inflexió que ens permet tornar a respirar, una actitud contemplativa basada en la serenor i que cerca la pau al mig de la tempesta. Entesa d’aquesta forma, l’oració és, en realitat, incompatible amb la reiteració de  vells salms escrits fa molts segles, amb l’avorrida cançoneta de frases mal apreses, amb la pressió per no pensar que neix del dogma transformat en catecisme. A la religió liberal i a l’ humanisme lliurepensador –dues cares de la mateixa moneda, dues expressions d’escepticisme sa i natural-, la pregària s’allibera del domini dels escribes i de la mediocritat que sovint els caracteritza, per tal d’esdevenir una via d’emancipació personal i d’enriquiment espiritual.