Angle, Barcelona, 2010

He pensat des de fa molts anys que al catalanisme, es a dir l’aspiració a que els ciutadans de Catalunya ens organitzem políticament de la millor manera possible, pot tenir una formulació nacionalista o una formulació republicana. El catalanisme nacionalista és una malaltia de qui ni coneix ni reconeix més veritat que la seva i el remei a aquesta malaltia greu és viatjar. El catalanisme republicà, al contrari, és una virtut: és l’oferta generosa de construcció d’una societat bona basada en els principis que des de la Revolució Francesa s’han estès progressivament amb vocació d’universalitat.

El catalanisme republicà pot ser federalista o independentista, pot tendir a la unió fraternal de Catalunya amb la resta d’Espanya com a resultat d’una Història i d’una nació compartides o pot desitjar la creació d’un nou Estat com a subjecte polític en el marc internacional i en el de la Unió Europea. Personalment, milito en el catalanisme republicà federalista, mentre que l’Oriol Illa  ho fa en el catalanisme republicà independentista. De la coincidència de dos conceptes sobre tres als nostres respectius discursos es dedueix sense gaire dificultat que ens uneixen moltes més coses de las que ens separen.

Si, a més, afegim que militem per la laïcitat i el lliure pensament i que en la resolució  de la resta de problemes de la convivència política en llibertat compartim un  munt de propostes que potser serviran o potser no per a fer avançar el món en la direcció de progrés, l’observador imparcial podrà donar-se compte de que l’Oriol i jo som antidogmàtics de mena, el que ens permet gaudir de llargues i enriquidores converses sobre el present i sobre la construcció  del futur.

Al seu llibre l’Oriol no descriu un programa polític global, com sovint fan els catalanistes nacionalistes (el poble, sigui el que sigui el poble, per damunt de totes les coses), sinó un programa polític sobre una qüestió concreta: la construcció d’un Estat per a Catalunya, entès com la millor opció per a fer realitat el catalanisme republicà que tots dos compartim amb una bona part de la ciutadania. L’opció independentista de l’Oriol es basa en una teoria política humanista, defuig el nacionalisme teològic, sosté la secularització del catalanisme i és plenament compatible amb el principi de laïcitat que ell i jo defensem des de la  Comissió Delegada de la Fundació Ferrer i Guàrdia. No podia ser d’una altra manera, si volem una societat laica, no podem començar malament i considerar una determinada opció política com exempta del debat entre els demòcrates.

Per aquest motiu i per alguns més he considerat el projecte de l’Oriol com una manifestació d’independentisme racionalista. Si la creació d’un Estat per a Catalunya és un tema susceptible de debat també ho és la unitat de la Nació espanyola. I qualsevol d’aquests dos temes pot ser objecte d’un referèndum. Al referèndum, l’Oriol votaria per la independència i jo votaria per l’Espanya plural amb trets federals que es susceptible de construir-se des de la transició de la “conllevància” orteguiana a la convivència cervantina. La convivència que pot néixer de la mobilitat, de l’ intercanvi, de la tolerància i del descobriment de les virtuts de l’ altri. De ben segur, el futur d’Espanya està avui, sobretot, en mans dels ciutadans generosos que militen al catalanisme republicà i dels qui poden compartir una posició similar a altres nacionalitats i regions, una expressió que, per cert, figura a l’article segon de la Constitució.  No està el mañana –ni el ayer- escrito…

 

[Publicat a Espai de Llibertat, tercer trimestre 2010, número 59, pàg. 50]