Avui, a EL PERIÓDICO, Xavier Sardà critica, amb el seu estil i amb encert, que els catalans no nacionalistes estiguin condemnats per alguns a ser uns putos espanyolistes. Penso que d’aquests, n’hi ha, però son l’excepció, afortunadament. Es pregunta l’articulista si no existirà una categoria d’agnòstics aplicable a aquestes qüestions nacionals. Sardà té tota la raó al defensar els qui hem optat per la distància respecte de qualsevol nacionalisme. Es pot ser conservador o liberal, de dretes o d’esquerres, partidari o detractor de l’Estat del benestar sense necessitat de ser nacionalista. De fet, ser nacionalista pot sovint ser un obstacle per exercir plenament la ciutadania, atesa la subordinació que exigeix a una idea que es situa per damunt de totes les altres. Al gener de 1981, vaig comprar-me a París un llibre de Jacques Ploncard d’Assac, Doctrines du nationalisme, Editions de Chiré, 1978. L’autor admirava el conjunt de personalitats estudiades per ell i cridava al lector a treure les seves pròpies conclusions. Els grans nacionalistes del segle XX eren, per  a ell, Edouard Drumont, Maurice Barrès, Paul Bourget, Charles Maurras, Philippe Pétain, Enrico Corradini, Benito Mussolini, Adolf Hitler, José Antonio Primo de Rivera, Ramiro Ledesma Ramos, Onésimo Redondo, Antonio Sardinha i Antonio de Oliveira Salazar. Res a veure, per tant, amb els nacionalistes del segle XIX, irrenunciablement liberals i demòcrates, com Giuseppe Mazzini, John Stuart Mill, Ernest Renan o, amb el seu permís, Francesc Pi i Margall. Vaig pensar des d’aquell moment que la defensa del dret d’autodeterminació individual i col·lectiva, un principi liberal-democràtic, podia dir-se de qualsevol manera, excepte nacionalisme. Iniciat a la política pel professor Trias Fargas l’any 1976, l’ordre de valors d’aquell grup va situar, indiscutiblement, la llibertat per davant de Catalunya. He pensat sempre que els catalans, agredits pel nacionalisme espanyol, hem de respondre amb la intel·ligència de qui es capaç de proposar un món més fraternal en lloc de replicar –amb el significat de repetir, que no figura encara als nostres diccionaris, però que es utilitzat al llenguatge científic i que prefereixo a clonar- els defectes d’un nacionalisme de sentit contrari.

Al meu parer a Catalunya hi ha pocs nacionalistes, però es distribueixen una mica per tots els partits. El nacionalisme és una malaltia, diguem-ne, transversal, en les seves modalitats espanyola i catalana. Es identificable perquè el seu símptoma més aparent és l’odi-al-foraster. El seu remei és la lectura. A una societat civilitzada i madura com la que aspirem a tenir, l’agnosticisme nacionalista és l’oxigen que ens permet respirar la llibertat, no posar-li fronteres al futur i servir lleialment a la Nació.