El passat 28 de Setembre es va obrir el nou curs del Fòrum Duran i Canyameres on vam poder gaudir de la companyia del amic i company Joan Francesc Pont. Doctor en Dret i diplomat en Ciències Empresarials, Catedràtic de Dret Financer i Tributari de la Universitat de Barcelona. Actualment, és el President de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia. Forma part del ple de la Cambra de Barcelona en l’actual mandat i és el President de PONT MESTRES. Com a defensor de la dignitat del bon contribuent, és autor de “La simulación” i “La economía de opción”.

En un ambient agradable, en Manel Medeiros, coordinador del “Fòrum Duran i Canyameres: Visión de Barcelona va agrair l’assistència de tots els presents, però, en concret, la presència de Carmen González, Miguel Ventura i Pere Pardo, assistents per primer cop al sopar col·loqui, Martín Miralles, President de l’associació cultural “Orígens”, Helena Almirall, Presidenta del club “Rotary Mar” de Barcelona, Roser Panisello i en especial, a Ignasi Farreres, ex-Conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya. Desprès de les presentacions, en Manel Medeiros passa la paraula al ponent, el seu antic i bon amic, el Doctor Joan Francesc Pont.

El ponent comença recordant aquells anys, entre el 1975 i el 1980, en que la política era més que política de partit, era una política de país, de la gent. En aquells aleshores, la societat tenia molt clar que era el que NO volia, per això es creava un consens amb la voluntat de crear una “Unió Democràtica”. Quan ell va començar a militar, el context polític-social feia possible construir un espai en el que era més important contribuir en el país que el que en podies treure de beneficiós. Recorda aquella època com un conjunt “d’històries que expliquem la gent gran, però que tenen un missatge.”

Tornant a una visió actual, en el context de crisi actual, en Joan Francesc Pont intenta fer l’exercici de comprendre el desencant de la gent vers l’esfera política. Considera que és necessari activar mecanismes de solidaritat degut a la importància de parlar de valors i finalitats per poder parlar de solucions.

Proposa tornar a l’antiga política, on s’entenia com una vocació, i no com un ofici. La POLÍTICA amb majúscules, “l’art d’una societat madura que en l’exercici correcte d’aquesta pot fer un gran bé al conjunt de la societat”. Troba a faltar que la POLÍTICA no hagi definit un àmbit de valors comuns no discutibles. “Hem volgut confrontar tantes coses, que ja no queda res per confrontar”. L’invitat considera que hem d’ampliar, hem de ser capaços de sacrificar les nostres respectives postures per oferir un pacte en benefici de tots.

“Tinc poques creences metafísiques”, però el valor central que en Joan Francesc Pont considera vinculant per la convivència col·lectiva és la fe. Recorda com a l’antiga Roma la deessa Fe inspirava el comportament dels humans, que es movien dins dels límits de les expectatives que tenien els uns sobre els altres. Aquesta deessa es movia dins del marc limitat per la Lleialtat i la Confiança; necessari pel consens col·lectiu. La seva difusió hauria de ser una tasca compartida, però aquests conceptes estan absents.

Actualment “anem a la nostra”, desconfiem de l’altre per norma i “enganyem” sense vergonya, i això implica que la valoració del àmbit públic col·lectiu sigui tan baix que es faci difícil col·laborar. “La lleialtat ja no és un valor central, i tenim la necessitat de construir un país des de la base d’aquesta”.

Però… què és la lleialtat per en Joan Francesc Pont? És l’acceptació de les regles del joc bàsiques i inalterables, uns valors que girin entorn els dos conceptes; uns valors compartits que donin serenor a la vida política.

Mentre no ens creiem en la capacitat de ser lleials amb els nostres poders públics, i al revés, estarem en els països del Sud que no surten de la crisis perquè no confien. La malfiança actual en les institucions i administracions està creant un recel i un oblid a un dret inalienable de la persona, conèixer la veritat. La política hauria de ser creadora d’un consens col·lectiu però en Joan Francesc Pont només hi veu dos possibles sortides, o ens condemnem a l’hiperfragmentació (“cadascú a la seva”), o creem un sistema de valors prou sòlid on una opció intercultural ens ajunti i posi tots d’acord; si això és així, “haurem exercit les virtuts de la fe i la confiança i haurem seduït al conciutadà.”

Un cop finalitzat el col·loqui d’en Joan Francesc, es va iniciar el torn de preguntes on diferents invitats van realitzar les seves preguntes que molt amablement va contestar el ponent desprès.

En Jordi Lahora, posava de manifest la seva visió respecte la pèrdua de confiança i lleialtat vers l’administració provocada, en la seva opinió, des de la pròpia administració que abusa, en moltes ocasions, dels diners aportats pel contribuent. La Susana Sholse atribueix la desconfiança a la curta vida política que ho fa tot a curt plaç, considera que la solució seria trobar un lider polític que proposi coses a llarg plaç. En Carles Domingo remarca la necessitat de responsabilitat per part de qui mana de prendre mesures vàlides i lògiques a curt termini coercitives i que no hem d’esperar a educar la pròpia generació. N’Ingasi Farreres es pregunta com es compagina compartir valors amb la contraposició de que l’oposició té valors diferencials?

El ponent, en forma de discurs, va contestar les preguntes realitzades. Opinava que si hi ha abusos és per aquesta manca de lleialtat. Hi ha solucions a curt, mig, i llarg termini, i el problema actual és que tot es planteja a curt plaç, i així no només no s’estableix una relació de confiança entre l’administració i la societat, sinó que la desocupació de l’educació ciutadana provoca aquesta situació. El curt termini no dóna temps a gestionar, “hem d’apostar”. S’ha de discernir entre l’àmbit privat i el públic, que inclou obeir les lleis, “si no hi ha respecte per la llei, hi ha el poder de les màfies, del més fort.” Com podem recuperar la confiança? A través de l’educació, de bones pràctiques, avançant-nos en la lleialtat i respondre a l’exigència de les administracions. El problema principal és que oblidem l’autèntic nom de qui ens representa, l’electe. Hem d’aproximar-lo al elector i revaloralitzar-lo com el què és. La política ha de ser un exercici d’art respecte als altres i no una professió, i aquesta visió de la política fa que el ciutadà pateixi a diari, “però la responsabilitat ens hauria de fer capaços de seduir i no de coaccionar”. El que es necessita és una mica de reconeixement social per motivar la societat.

El que hauríem de ser capaços és de barrejar-nos i trobar el “cor central” que la política ha de tenir, però clar, “es muy difícil con estos mimbres hacer un buen cesto…”

 

Del bloc: Fòrum Duran i Cañameras