Fernández Buey, Delgado, Castells… pensen que el problema més greu del passat 29 de setembre a Barcelona va ser la focalització dels mitjans de comunicació sobre certs episodis violents, focalització que va impedir escoltar la veu d’aquests moviments. Amb aquesta maniobra, segons ells, es desvia l’atenció ciutadana dels conflictes reals, com l’atur, la pobresa, la retallada de drets socials, el debilitament de les reivindicacions del moviment obrer, la xenofòbia, la corrupció política i la seva impunitat.

Ho veig completament diferent: el 29 de setembre va ser la jornada en la que els sindicats van cridar a una protesta ciutadana general contra l’atur, la pobresa, la retallada de drets socials, la corrupció política i la seva impunitat. Va ser un moment de reforçament del moviment obrer i de solidaritat amb els amples sectors de la població que pateixen de forma més anguniosa els efectes de la crisi. Cap persona sensata pot estar en desacord amb el missatge de que les polítiques públiques han d’adequar-se a les necessitats immediates, sense perdre de vista la reconstrucció a llarg termini de la nostra Economia productiva. El 29 de setembre va ser això. Potser, malauradament, no està tan clar que la xenofòbia fos combatuda per tothom, però aquest és un tema que necessita encara molta pedagogia i moltes polítiques “republicanes”. En qualsevol cas, centenars de milers de persones van donar-li un toc d’atenció als poders públics i als operadors polítics i empresarials.

 Crec que això ho va entendre tothom, sigui quina sigui la seva opinió política.

 Els cent col•legues, però, estan molt preocupats perquè uns centenars de veus, segons ells, no van ser escoltades. Van ser injustament criminalitzades. Potser, penso, algú les hauria escoltat si s’haguessin sumat a la manifestació. Si no haguessin cremat contenidors i saquejat botigues de roba de marca. Si no haguessin atemorit als vianants i als manifestants amb la seva violència. Si no haguessin menyspreat als seus conciutadans que, pacíficament, reclamaven els drets de tots. Si no haguessin optat per impossibilitar el diàleg social i per imposar l’arbitrarietat del seu dictat de terror. Si no haguessin comés tants delictes junts. També ho entén tothom, excepte els meus col•legues, que els presumptes delinqüents van ser els vàndals atrinxerats al Banesto i que van ser ells els qui es van situar en l’àrea d’actuació del Dret penal. Si val l’expressió, van ser ells els qui es van criminalitzar a ells mateixos. Els mitjans solvents van explicar el que veien.