El passat 25 de setembre va fer trenta anys exactes: el Registre civil va inscriure la versió catalana del meu nom, Joan- Francesc. No va ser una decisió militant, sinó una reflexió sobre les meves arrels per línia paterna, a Cal Cua de l’Ametlla de Segarra, una rectificació de la política d’aniquilament lingüístic de la dictadura, un gest demostratiu del significat de l’ordenament jurídic com a garantia de l’exercici de la llibertat i un símbol de l’enriquiment comunicatiu que suposava sumar al castellà i a l’anglès, acompanyats del francès des de l’estiu de 1976, la capacitat d’escriure la llengua que no ens havien ensenyat a l’escola.

Procedent d’aquell combat, com em costa veure el desinterès per les habilitats lingüístiques dels meus alumnes, als qui cap llengua els hi ha estat prohibida o dificultada. Com em fan patir aquests burgesets de Sarrià que no recorden o que no saben el que ha costat normalitzar l’ús del català. I quina pena, els uns i els altres, per haver perdut o malbaratat el ric tresor d’un bon castellà, per ni acostar-se a la llengua- mare, el llatí, l’explicació i l’arrel de quasi tot, per no connectar mai la versió original de les pel•lícules a la televisió, per criticar al professor que ha explicat el principi de legalitat amb el senzill, revolucionari i bostonià no taxation without representation is tyranny, per no saber que l’àrab és la causa de que el català  coixí  sigui en castellà almohada,…