De la compareixença del primer ministre a migdia m’han agradat el to de les seves paraules, el missatge d’estabilitat institucional fins a la fi de la legislatura, l’establiment com a prioritats de la recuperació econòmica i el compromís en favor de la pau social. Sincerament, aquest país avui i ara necessita serenor i bon govern dins del termini fixat per la Constitució. No era el moment ni d’eleccions, ni de catastrofismes, sinó el moment de concentrar-se exclusivament en mesures de recuperació de la confiança, sobretot de la confiança en nosaltres mateixos.

José Luis Rodríguez Zapatero ha fet una intervenció en clau d’home d’Estat i ha superat l’acusació d’insuportable levitat llençada per alguns publicistes i justificada parcialment per una direcció erràtica de la cosa pública. Impecable la reducció de dos ministeris, un símbol de respecte al parlament i d’austeritat. No és el moment per a que la resta de forces polítiques facin ara oposició pura i dura. Algunes d’elles haguessin pogut contribuir a aquest moment de serenor i potser ara lamenten no haver-ho fet: pensaven que tenien un cadàver i ara tenen dos anys de legislatura.

Sobre les persones: Alfredo Pérez Rubalcaba i Ramón Jáuregui representen la credibilitat davant una majoria molt ampla de ciutadans. Al meu parer, Jáuregui és excessivament catòlic, però això no treu que ara compleixi una missió tranquil·litzadora necessària. Valeriano Gómez és l’encarnació del diàleg social i, per tant, un encert. Rosa Aguilar és creïble per a medi ambient i ha demostrar el seu adogmatisme. Exteriors em produeix dubtes i Sanitat em fa patir. Com ho penso, ho escric.