Vaig amb l’Eusebi i la Glòria al dinar- col·loqui amb l’Artur Mas al Cercle del Liceu. Ple absolut al menjador principal i a l’annex del bar, una situació molt excepcional. El candidat ha guanyat en maduresa i en domini del llenguatge i de les idees. Fa una presentació austera molt adequada al marc i encerta al dir que els problemes actuals de la nostra societat no els pot resoldre un partit sol, no depenen només del que ell anomena “canvi polític”, consistent en la seva victòria electoral –el desig normal de qui aspira a la presidència de la Generalitat per tercer cop-, sinó que requereixen l’esforç de tots, dels qui guanyin i dels qui perdin els comicis. Completament d’acord.

 

Les intervencions dels comensals “amics” han estat a punt de desfer la imatge de serenor del candidat. Uns, per no ser capaços d’anar més lluny del “¿qué hay de lo mío?” –patètic el director general del Liceu demanant que li augmentin la subvenció, sense adonar-se’n de que el pressupost és el seu encàrrec!-, altres, per exterioritzar les malalties cròniques del nacionalisme (ai, Sra. B…, proclamant la seva adoració per l’Artur i les virtuts de Sabadell, la necessitat de l’autodeterminació –una paraula que, per cert, ha intentat dir diverses vegades sense aconseguir-ho…-, cridant els nouvinguts a comportar-se com a catalans al més pur estil dels xenòfobs holandesos i austríacs i provocant interrupcions de la resposta quan no li agradava el que sentia). Per contra, la pregunta breu, elegant  i directa d’una adversària (jo soc “liberal”, no nacionalista, empresària i fumadora…) ha ajudat a l’Artur Mas a bastir una resposta plena d’intel·ligència, al mateix temps que en el conjunt de les seves intervencions ha demostrat sensibilitat i seny.