M’ho va fer notar un amic, un catedràtic de la vella escola, és veritat, que una certa impertorbabilitat va ser una de les poques virtuts identificatives de la classe –entesa com estil i no com posició social, primordialment- i que avui encara hauria de ser valorada entre les actituds afavoridores del diàleg, fins i tot sota circumstàncies difícils. Ser impertorbable dins d’uns límits no vol dir ser barrut ni molt menys santificar el desvergonyiment. Significa l’exteriorització d’una serenor interna, de la capacitat d’escoltar, de l’autocontrol davant l’adversitat, de la distinció entre la majoria de coses fútils i les poques que són importants.