Malgrat la duresa dels enfrontaments dels darrers dies, i de reaccions més properes als interessos que als principis, la solució és l’única possible per a un dels dos grans partits: bastir un lideratge fort i incontestable, pal·liar en la mesura del possible l’autodestrucció, fer un paper digne, en el cas del PS,  a les eleccions generals en nom dels valors socialdemòcrates, aprofitar la maduresa d’un polític experimentat –que no ha de lluitar per ser candidat, sinó acceptar una petició que hauria de ser quasi unànime-  i deixar oberta la porta al futur i al que puguin fer amb ell les noves generacions.

La democràcia necessita, com a mínim, dos partits capaços de ser substituïts  l’un per l’altre en l’exercici del servei públic. La idea de poder ha de ser desterrada progressivament. Si els dos grans partits –i les “terceres forces” (no en nombre de vots, sinó en oferta programàtica)  a Catalunya i Euskadi-  entenen aquest principi essencial, potser deixaran de fer polítiques de terra cremada: una oposició lleial, ferma, però dialogant, amb capacitat de pactes sobre 2/3 dels grans temes polítics- és tan important com un govern lleial, ferm, amb capacitat de pactes sobre 2/3 dels grans temes polítics.