Maig de 2011 és la crida de milers de persones a la reflexió i al canvi, amb el suport estadístic d’una majoria indignada, de caràcter no violent: mil preguntes sobre les quals ningú sembla tenir resposta; mil estímuls per a despertar la imaginació; un toc d’alarma davant la ceguesa i la corrupció; una demanda de jubilació dels polítics que de tant fer la seva “feina” han oblidat que un dia van ser ciutadans ordinaris. Maig de 2011 és l’expressió política de l’angoixa davant un present de misèria i un futur d’incertesa. Maig de 2011 és la reivindicació de la Política.

Juny de 2011 pertany a una minoria iracunda, que no ha dubtat a exercir la violència contra la seu parlamentària i contra els diputats, contra els electes, bons o dolents,  però els nostres electes. La violència contra el Parlament és un atemptat de lesa democràcia. Es una bajanada i un error. Es el desprestigi d’un gran esforç col·lectiu, que no podrà alterar el significat de les acampades de maig. I, sobre tot, és un error, un greu error.