Els que ens considerem ja una mica de l’Empordà llegim amb atenció aquests dies les notícies de la setmana passada referents a la construcció d’una mesquita per part de la comunitat musulmana a Torroella de Montgrí a uns terrenys adquirits al polígon industrial. I no deixen de sorprendre algunes qüestions: En primer lloc, sembla que s’està generalitzant cada cop més la construcció de mesquites fora del centre urbà i la pregunta que ens fem i si algú s’imagina una església de nova construcció en un espai destinat a activitat industrial. No ens estranya que s’esgrimeixi l’argument que la façana xoca amb l’armonia urbana de les naus industrials. En aquest sentit, sembla mentida que l’ajuntament estigui buscant esquerdes jurídiques per acabar amb la revocació de la llicència d’obres i la llicència d’obertura de la mesquita. Caldria qüestionar-se on està la preservació del dret la llibertat religiosa reconegut constitucionalment. I en darrer terme, la comunitat musulmana ha mostrat una clara voluntat de diàleg i assumeix que el seu projecte podria no ser el definitiu: On està el talant democràtic dels responsables municipals?

La llibertat ideològica religiosa i de culte és el dret representatiu de la llibertat de consciència. I així ho reconeix la màxima Norma del nostre ordenament jurídic. Ara bé, cal tenir en compte que la religió catòlica té garantits els drets per tradició. Mentres tant cada cop hi ha més persones que reclamen el reconeixement d’altres religions més enllà de la veritable. Els espanyols han respost tradicionalment a la dicotomia entre clericals i anticlericals. Però Espanya ha patit una transformació important en els darrers anys. És clar, abans ser espanyol volia dir ser catòlic, baixet, sentimental, conservador (que no de dretes o sí), heterosexual, aficionat als toros i al futbol i poc més. Avui ja no és així, es pot ser aficionat de hàndbol, escollir lliurement l’orientació sexual i ser conservador però també progressista. Ara bé, sembla que en la qüestió religiosa continua havent-hi la idea d’una inexorable dicotomia entre bons catòlics i crema-capellans.

Bona culpa d’això té el sistema asimètric de reconeixement de les religions. A més, la força desmesurada de l’Església Catòlica que agrupa a 13 milions de persones, segons el CIS dels 48 milions d’espanyols. La pregunta clau seria a qui ha d’anar dirigida la política pública. De la mateixa manera que es destinen recursos quan el Barça juga al Camp Nou amb polítiques de seguretat i s’ajusten en funció del públic assistent: màxim 100.000 persones, probablement la política pública s’ha d’acotar als menguants 13 milions d’espanyols que es defineixen exclusivament com a catòlics practicants, però també al milió de musulmans, als vuit-cents mil protestants, als cinc-cent mil ortodoxes, als cent-vint-i-cinc mil testimonis de Jehovà, als trenta mil mormons, als deu mil budistes, etc.

Cal separar la qüestió religiosa de la qüestió cultural. Cal evitar caure en l’error de pensar que tots els marroquins que hi ha Espanya són musulmans, com que tots els que celebren el Nadal en família (pràcticament la majoria) són catòlics (cada cop més una minoria). Tampoc es pot pensar que l’escola que posa un pessebre està fent proselitisme del catolicisme o està creant fidels, com seria un error considerar que tots els assistents a la festa del xai són musulmans. Hi ha una deformació de la realitat provocada pels estereotips. Per exemple la majoria dels protestants a Espanya procedeixen del XIX i també hi ha musulmans conversos.

Cal concretar què vol dir polítiques de laïcitat. Cal separar les polítiques d’immigració de les polítiques de ciutadania i  de les polítiques relacionades amb la llibertat religiosa. Polítiques que fomentin la llibertat religiosa indissociablement són polítiques laiques. Si tenim clar que les religions són un dret l’estat no pot simplement mantenir-se al marge, sinó que ha de definir unes polítiques adequades de gestió de la pluralitat, principalment a través dels municipis. I per això cal abordar la qüestió amb sentit comú. Hem de ser curosos per tal de que les religions no segreguin la ciutadania en comunitats enfrontades, però també per no menystenir les aportacions que cada religió pot fer a la realització efectiva dels valors compartits. Donem prioritat al sentit comú: amic íntim de la laïcitat.

A 4 mans: Fabian Mohedano i Joan-Francesc Pont