Avui, a LA VANGUARDIA, Enric Juliana esmenta el que anomena “federalisme krausista” de Pasqual Maragall. Juliana utilitza un concepte excessivament academicista per a ser comprés pels seus lectors i, a més, un concepte que inventa sobre la marxa. Un concepte, però, que cal no menystenir. El federalisme krausista, entenc, vindria a ser el resultat de l’anàlisi de la realitat centralista d’Espanya i de la seva heterogeneïtat territorial, que podria conduir a una aplicació de la virtut de la tolerància a la construcció d’una Espanya plural, parcialment confederal (fins i tot), però, sobretot, creativament federal, respectuosa de la velocitat de cada Nacionalitat i Regió en l’exercici de la seva autonomia política, vertebrada per una vivència intensa de la lleialtat.

AMB UN COMENTARI DE VICENÇ MOLINA MOLT ENRIQUIDOR:

Completament d’acord amb el comentari d’en Joan-Francesc. Penso que l’única explicació conceptual del terme té a veure amb aquesta sensibilitat d’integració fraternal i, per tant, respectuosa amb les vivències diverses d’un possible pacte federal. D’altra banda, en la tradició teòrica del krausisme no hi ha una visió tècnicament elaborada sobre això, però sí en seria una de les conseqüències deduïbles d’una perspectiva genuïnament regeneracionista, dinàmica i democràtica com és la que el krausisme va representar.

Podria ser que l’autor, a més a més de fer campanya per CiU i pel PP -com tot el seu diari- pretengués fer l’ullet en relació amb el context de la conferència: la Residencia de Estudiantes és una de les mostres més clares de l’institucionisme (Institución Libre de Enseñanza) -profundament inspirada en l’ideal pedagògic del krausisme espanyol (Sanz del Río, Giner de los Ríos…).