Resulta innegable que els nacionalismes s’exclouen mútuament. El nacionalisme espanyol és agressiu, monocolor,  insensible a qualsevol llengua que no sigui la seva, barroer, infantil, ignorant –sobretot, ignorant-, simplificador i absurd. El nacionalisme català es defineix per oposició al nacionalisme espanyol –una oposició sovint justificada-, però cau en el mateix parany reduccionista que pretén la superioritat del “poble” sobre la “ciutadania”: el poble segueix un líder, un mite o un destí, la ciutadania implica l’exercici de l’autodeterminació individual i col·lectiva.