La principal paradoxa dels qui confonen una manifestació de ciutadans amb l’expressió de la voluntat d’un poble és la incapacitat d’explicar quina deu ser la voluntat del poble quan es produeix una manifestació de ciutadans que no es correspon amb les seves idees. No saben o no volen saber que els pobles no es manifesten, que només poden fer-ho els ciutadans. Cada cop que algú ha invocat la suposada voluntat del poble, no només s’ha erigit en l’ intèrpret d’aquesta voluntat, sinó que a més ha acabat conduint al poble a la catàstrofe. Això els hi deu estar passant ara als qui han transformat la seva legítima opció política en un moviment amb vocació hegemònica.

Per contra, els liberal – demòcrates ho tenim molt més senzill: les manifestacions de ciutadans són l’expressió d’una aspiració compartida que necessita expressar-se mitjançant el dret democràtic de fer-ho com a extensió natural del dret de reunió, amb la sola limitació de la prohibició de manifestar-se davant les assemblees legislatives (articles 21.2 i 77.1 CE). Les manifestacions són això, que és molt important, però no són l’emanació de cap designi cridat a ser administrat per cap líder extraordinari. La democràcia funciona amb el respecte a les diferències i en té ben bé prou amb líders ordinaris.

Proposo, sincerament, recuperar el normal funcionament de les institucions,  fins i tot de les eleccions en curs, donar valor al pluralisme com el fidel reflex, ara sí, d’un poble i superar l’absurda reducció de la Política a l’enfrontament entre banderes justificades només per raons polítiques.