Després de les darreres eleccions parlamentàries catalanes vaig escriure a aquest Diari:

Si durant dos anys adverteixes als companys i amics que estan situats al costat d’un precipici i que la millor opció no és donar un pas endavant; si durant dos anys les veus que han dit alguna cosa similar han estat forçades a fer auto crítica; si, al fer la rendició de comptes i al presentar-se a les eleccions, la majoria presidencial no ha sabut mostrar-se unida i realitzar un programa comú… l’únic resultat possible era estimbar-se.

Si l’oposició ocupa un espai central de moderació, si evita els insults i les desqualificacions, si opta per presentar-se com una resposta possible als interrogants compartits per molta gent, si es encapçalada per una persona que ha estat capaç d’aprendre a exercir el lideratge, la suma del seu electorat tradicional i dels votants que s’han sentit “escoltats”,… genera una victòria.

 

I, en efecte, Convergència i Unió va guanyar merescudament les eleccions de 2010, per la suma dels errors al Govern de la coalició sortint i per l’encert del seu missatge central. En aquell moment, qui seria elegit president, Artur Mas, va rebre el seu vot tradicional, fill del moviment polític creat pel president Jordi Pujol, i un vot “prestat” de gent preocupada que veia la necessitat de redreçar la situació econòmica des d’una gestió intel·ligent de la Política. L’any següent, el Partit Popular rebria també un suport majoritari en el que sumava la forta component conservadora de la societat espanyola amb nivells similars de preocupació pel futur. El “centre” polític creia, sincerament, que Artur Mas i Mariano Rajoy havien fet els deures i es posarien des del primer dia a treballar sobre un programa que molta gent de bona fe creia que portaven molt temps elaborant. No va ser així: Mas i Rajoy havien fet unes bones campanyes electorals, però no van anar més enllà de substituir a les cadires del poder a uns titulars per uns altres. Van pensar que el que fan els nostres sempre està be a diferència del que fan els altres que sempre està malament. Un clàssic error que sempre va denunciar el professor Trias Fargas.

Orfes d’idees, les dues formacions s’han entretingut en el refugi del nacionalisme, esmerçant un temps que no tenien en descobrir-se mútuament com enemics irreconciliables, al mateix temps que es donaven suport mutu al Congrés de Diputats i al Parlament. El nacionalisme espanyol ha mostrat el pitjor d’ ell mateix, la seva incomprensió de l’Espanya plural, la seva inculta ignorància de Cervantes, la seva tenebrosa passió per Calderón, i el nacionalisme català ha trobat el camp abonat per fer renéixer el timbaler del Bruc, l’ intransigència d’en Prat de la Riba i el dogmatisme d’en Torras i Bages. De fet, el Partit Popular ha esdevingut el pitjor enemic del present i del futur d’Espanya, perquè la seva Espanya és intolerant, uniforme, pretensiosa i patètica. Convergència i Unió, per la seva banda, està mancada d’horitzons, de perspectiva internacional, de cosmopolitisme i de liberalisme, en el sentit polític d’aquest concepte. A això li han dit xoc de trens, com si d’una cosa així pogués sortir-ne algú viu. I uns deien “arriba” i els altres deien “amunt”, crits d’un altre segle, errors de perspectiva i de criteri, insana manca de racionalitat i de serenor amb acompanyament d’himnes i de banderes.

Ara Convergència i Unió, abandonada transitòriament la seva naturalesa de federació política, transformada en redemptor gentium, seguidora del profeta de la independència, descoberta sobtadament com si fos aquella medicina de La Trinca que havia de curar tots els mals, no solament ha perdut aquells vots prestats del seny, sinó que ha deixat pel camí bous i esquelles. El president Mas va demanar poders extraordinaris i li han estat negats. Tots els diaris d’avui fan d’aquesta circumstància la seva notícia de portada. Ara Convergència i Unió ja no pot pactar unes coses amb els uns i unes altres, amb els altres. Ara necessita una coalició de govern, si no vol que tornem a perdre uns mesos preciosos i a gastar uns diners que no tenim, si no vol que la ineptitud per a governar forci alguna mena d’intervenció dels mercats, a l’estil italià, si no vol veure com el Parlament de Catalunya després de tant xerrar sobre sobirania perd totalment aquest atribut i es veu forçat a votar un acadèmic com a President “tècnic” de la Generalitat.

Al Parlament, el nacionalisme espanyol, gràcies a aquesta convocatòria electoral  avançada feta pels seus adversaris, ha crescut amb el lleuger repunt del Partit Popular i la multiplicació per tres de Ciutadans. El nacionalisme català s’ha mantingut estable, però amb un canvi de papers que li dona un protagonisme nou a Esquerra Republicana. Convergència i Unió ha predicat unes idees toves amb unes formes abruptes; Esquerra, unes idees fortes amb unes formes exquisides. L’ humilitat educada d’un professor allunyat de la gran política ha tret profit sobre la prepotència profètica d’un polític professional sobradament preparat. Iniciativa per Catalunya rep una petita recompensa a la seva honestedat intel·lectual i a la seva sensibilitat amb els que sofreixen exclusió, menor de la que mereixia, però lligada a l’existència d’un sostre als somnis polítics present a qualsevol  societat moderada. La Unitat Popular representa la rauxa natural d’un vot jove justificadament indignat, malgrat la seva evocació dels Països Catalans, sobre els que és molt difícil compartir res que no sigui la preservació de la llengua.

I el Partit Socialista? El Partit Socialista és el perdedor de les eleccions. Única força vacunada, malgrat que amb algun medicament de mala qualitat, contra el virus nacionalista (dels dos colors), culpable de la seva manca de missatge i de lideratge, ha conservat el suficient com per a ser l’eslavó perdut de la difícil, però no impossible, vertebració entre Catalunya, Espanya i la Unió Europea, el garant dels valors republicans sobre els que construir la ciutadania, el defensor d’un sector públic educatiu i sanitari del que neixi la igualtat, l’impulsor de la vivència efectiva de la llibertat i el pal de paller de desenvolupament efectiu de la solidaritat. Desconcertat i abatut com està, hauria de ressorgir de les seves cendres, abandonar algunes velles receptes i jubilar algunes persones i cridar a la col·laboració de tots els que sentim amb igual intensitat l’aspiració de benestar i el desig de que el nostre treball serveixi per a compartir, distribuir o fer possible, com vulgueu, el benestar de tothom. El perdedor –aquesta és la paradoxa- està cridat a prestar un servei gran al país i esdevenir de forma immediata una part de la solució.

La solució passa per la formació de Govern, l’aprovació dels pressupostos de 2013, l’estabilitat política durant quatre anys, la recuperació de la seguretat jurídica i l’esforç per la certesa econòmica per tal de tornar a créixer i endegar polítiques socials. Aquest objectiu, avui per avui, requereix un pacte entre els moderats, una coalició entre Convergència i Unió i el Partit Socialista, oberta a la col·laboració d’experts independents que sacrifiquin les seves expectatives personals al servei del seu país. Proposo, per tant, construir una veu nacional ferma de Catalunya sobre l’acord CiU – PSC, compromesa amb el redreçament del nostre marc de convivència i la recuperació del prestigi a tots els nivells.