Els ciutadans de Catalunya, amb independència de la seva llengua materna, han associat i continuen associant les seves aspiracions de construcció d’una societat oberta a la capacitat de la llengua catalana de ser un vehicle normal de comunicació a tots els nivells, des del carrer als instituts de recerca, des de l’administració pública al comerç, des de l’escola a la feina. Conscients de que una societat democràtica avançada es basteix sobre la destrucció de les barreres que confinen a la gent en comunitats tancades, de tal manera que tots puguin accedir igualment al lliure desenvolupament de la seva personalitat, els ciutadans de Catalunya no han convertit mai des de 1978 la llengua en matèria d’enfrontament. Al contrari, com a eina emancipadora, la llengua catalana juga el paper que li correspon en una societat caracteritzada pel reconeixement del drets i l’exigència dels deures. La llengua és un dret de cada persona que només por fer-se realitat si és també un deure, que no s’imposa, però que s’accepta, de tal manera que ningú sigui considerat de menor condició per l’opció que realitzi entre les llengües oficials. L’anomenada immersió lingüística ha servit i serveix per a assolir aquest darrer ideal i per a garantir el manteniment de la pluralitat en el manteniment de la unitat cívica. La unitat és el primer valor a preservar a una societat madura. Ara, les lamentables propostes de la Llei Wert ofenen a uns ciutadans que se senten estretament units per una llengua que és un vehicle de la llibertat, una finestra oberta al castellà i a les altres llengües romàniques, i un mecanisme de superació de qualsevol discriminació de raça, origen o condició.