El Tío Antonio ha muerto. Aquesta és la raó de que ens haguem reunit avui tants dels seus amics i parents que potser feia molt temps que no ens veiem. I ens hem reunit per compartir el dolor pel seu traspàs i per viure junts aquest moment de comiat.

L’Antonio va ser fill de l’Antonio, un mariner mercant nascut al Pilar de la Horadada, llavors un petit indret oriolà, i ara el municipi més meridional del País Valencià, situat a 41 km de Cartagena a on acabaria vivint una branca de la seva, de la nostra,  família –molt en especial, vull recordar a la Tía Encarnita, de 86 anys-, emigrat a Barcelona al voltant de l’Exposició Universal de 1929. I fill de la Leonor, nascuda a Tolba, vinguda a  Ciutat per a bastir el seu futur amb els seus propis mitjans. I d’aquesta parella, que treballa 24 hores al dia, per tirar endavant un petit garatge al carrer Aragó, neixen la Gloria, l’Antonio i el Luis Miguel. L’atmosfera familiar és la del combat individual per la vida i per un cert progrés material, l’educació a les concepcionistes, als jesuïtes o als escolapis, l’amor per la música, i també l’aprenentatge de la caritat amb els més desvalguts.

L’Antonio, nascut, com ha dit la seva filla Èlia, el 1935,  aprèn a enraonar a Tolba, a on passaria els tres anys de la guerra,  de la seva àvia, Mamàngela, la cap de família de Casa Sarrà, i per això la seva llengua serà des del primer dia el català. A mitjans dels setanta em regalarà Què cal saber de Catalunya de Ferran Soldevila, deuria pensar que em calia, un referent de catalanisme obert, el mateix que ell considerarà propi tota la seva vida.

Format a Alemanya, com el seu germà Luis Miguel, el llegat de l’estimació per aquest país gran de l’ Abuelo Antonio i també de la seva lluita per la bona educació del nois. L’Abuelo, un home bo, un home extremadament bo, maldarà per l’educació dels seus dos fills barons i traurà a l’Antonio de la mediocritat fosca de l’autarquia i dels inicis del pla d’estabilització, enviant-lo a Alemanya, a estudiar, a fer amics veritables i permanents i a aprendre a treballar. L’Antonio fill, per la seva banda, s’encarregaria que el Tío Luis Miguel, seguís els seus passos, com ens ha explicat ell mateix fa uns moments.

Els dinars de Nadal a Gran Via, els de Reis, a Aragó, aquell matriarcat de l’ Abuela Leonor i de la seva filla gran, Gloria, la meva mare, les tardes de diumenge dels germans Llaquet, … es barregen als meus records, amb aquell mig mareig del caliu familiar i del vi de la festa autoritzat als nens en les ocasions especials. No dèiem “casa de los Abuelos”, dèiem Aragó, com una referència de proximitat. I al mig, era ell, el Tío Antonio, sempre proper i accessible, lúcid i polemista, un gran conversador.

Als Reis de gener de 1967, l’Antonio li regalà al meu pare un disc, Raimon a l’Olimpia 1966. Sempre recordaré aquestes paraules: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. El vam escoltar com clandestinament. Conservo aquell vinil al Mas Lilou. Era l’època del processament del pare i l’Antonio era oportú, donava en el clau, anava més lluny que els altres que només contemplaven estorats aquells fets arbitraris, però que tampoc entenien que algú proper se signifiqués, el pecat de llibertat dels temps d’unanimisme. I l’Antonio, contrari a qualsevol unanimisme, mestre del dissens, amb el seu gest, deia moltes coses. Com ho va fer, pocs anys després, amb l’Horizonte Español de 1972, de Ruedo Ibérico, portat també de París, a on el pare tenia un cert paper en la denúncia del largo ovillo de l’assumpte MATESA.

Eren també els dies del descobriment i de l’enamorament de la Rosa, a qui el pare dedica, a la primera pàgina del seu llibre Evolución y Diálogo, càlids elogis a la seva bellesa, amb el color vermell del seu bolígraf de quatre colors, el que volia remarcar la importància que li concedia a aquell missatge. L’atzar ha fet que també conservi aquell llibre al Mas Lilou, per raons difícils d’explicar, un llibre que voldria passar-li de seguida a l’Èlia.

Mejía Lequerica, el bastiment d’una nova llar, la Mónica i la Silvia en onze mesos… i quan als volts del moment en que –dit amb paraules de La Codorniz que a l’Antonio li agradava molt-  ja no reina en España un fresco general procedente de Galicia, l’Èlia, al mateix temps que el meu germà Magí… La casa de Cabrera, el somni fet realitat, com ens explicaria una matinada de juliol de 1989, a la Núria i a mi, quan sortia el sol, amb un gin-tonic, la nit del casament de la meva germana Gloria. I més enllà de la casa, la seva definitiva incardinació al Maresme, al costat del mar, on les seves cendres trobaran la deessa de la nit, Nix, i els seus fills, amb el toc suau de Tànatos, i la companyia del seu bessó,  Hipnos, déu del son. Perquè, efectivament, l’Antonio Clemente Llaquet, és mort. Ha arribat al límit final de la seva vida, perquè la vida es defineix per ser, precisament, un espai entre límits. Però la seva mort li ha arribat a l’edat madura, amb plena consciència, i envoltat de l’amor infinit de tres filles estretament unides al seu costat. Ha afrontat el seu darrer viatge –que és com si s’hagués adormit- amb la força de la raó, amb l’acceptació del que és inexorable i amb ganes d’acomiadar-se de les persones estimades. Volia, per exemple, unir-se un cop més, a la jornada de Nadal a casa i ja no va poder fer-ho. I volia, com va fer, dissenyar fins el darrer detall d’aquesta cerimònia d’avui, un desig que hem respectat fidelment.

Els nadals,  en efecte, aquell moment en que l’Antonio ens explicava com havia pujat els esglaons d’una empresa multinacional fins arribar a dirigir-la, com havia creat la seva pròpia empresa, com el seu esperit emprenedor del que parlava l’Èlia, l’havia fet equivocar-se, un dret que només reivindiquen els emprenedors de veritat i a assolir-ne les conseqüències honestament.

Ara que ho penso. He compartit els 54 nadals de la meva vida amb ell. I durant els darrers anys, seia sempre al meu costat i  insistia a explicar-me un munt de coses, des de la seva preocupació per la Política o l’Economia fins a anècdotes de les seves filles. El vespre del casament de l’Astrid i del Pedro el vaig veure cofoi, cada cop que una d’elles se li acostava, durant una vetllada que va ser molt especial per a les tres germanes.

L’estirp de l’Antonio està assegurada, per la força valenta, per la bellesa serena i per la saviesa discreta de les seves filles. He vist els ulls brillants de l’Èlia quan hem recreat junts trossos de la nostra història familiar, una brillantor garantia de que el record de l’Antonio ens acompanyarà sempre a tots i cada un dels que hem tingut el privilegi de gaudir de la seva joie de vivre. La seva vida es projecta en la nostra i assoleix, d’una forma o altra, una dimensió d’eviternitat

N.B. Vaig escriure a ma unes línies per que servissin de guió de les meves paraules al tanatori de les Corts el passat 3 de gener de 2013. Després he tractat de reconstruir el que realment vaig dir i no he pogut evitar afegir algunes idees addicionals. Ara em venen al cap tants records…