Sobre la sentència del cas Pallerols, resultat d’un pacte de conformitat amb la condemna, prèvia  reparació del mal causat, l ‘argument d’Unió, exposat per la seva portaveu, Marta Llorens, és que el partit democristià, com a tal, “no ha estat imputat ni condemnat per finançament irregular”, i, per tant, Duran no ha de dimitir. Unió, en tot cas, com ha admès Llorens, sí es va beneficiar d’uns recursos aconseguits de forma irregular pels dirigents acusats, que es van utilitzar per a la compra de mobiliari i el lloguer de seus del partit. Unió, per tant, ha quedat com a responsable civil subsidiària de la quantitat pactada, la indemnització de 388.000 euros.

L’argument de Marta Llorens és jurídicament insostenible: és evident que Unió no ha estat condemnada, perquè mai va estar imputada, i perquè no podia estar-ho, atès que fins a data recent ha regit al nostre Dret penal el principi societas delinquere non potest. La imputació i la condemna han recaigut sobre persones concretes i la conducta d’aquestes persones va ser desviar fons públics per finançar un partit concret. D’això se’n diu finançament il·legal. Es dona, per tant, el supòsit formulat fa una dècada pel líder d’Unió, Josep Antoni Duran Lleida, supòsit al que ell va associar la seva dimissió.

Dic això com a jurista i sense cap animadversió concreta cap a Unió. Entre els partits presents al Parlament, excepte els dos més recentment arribats, qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.