Ja m’estic acostumant a formar part, en aquest tema, d’una minoria ínfima. Les afirmacions següents mereixeran la crítica de tothom, però és el que penso. Em produeixen un rebuig il·limitat els arguments del PP i de Ciutadans. El PP considera que la Constitució és intocable i ignora que la pròpia Constitució preveu la seva reforma. Ciutadans creu que tot el que no és, ja no pot ser i, a més, és impossible. CiU es deixa portar per un nacionalisme identitari més o menys dissimulat. ERC, per un menys teniment de l’ordenament jurídic que resulta contradictori amb la seva presència a les institucions. ICV realitza l’anàlisi més atractiva, però no encerta a trobar l’itinerari jurídic. El PSC cau en el parany de fer seguidisme de CiU, sobretot els “dissidents”, però també la resta, sense ser capaç de bastir un discurs propi, però el vot negatiu és, al mateix temps, jurídicament impecable i políticament suïcida, precisament per la manca d’alternativa. Malauradament, quasi tot el nostre Parlament està malalt de nacionalisme, d’una bandera o d’un altra. La meva bandera és tricolor i va per altres camins… No des de la Política, de la que vull prendre una prudent distància, sinó des del Dret i des de la Filosofia del Dret, amb la Declaració aprovada ahir al Parlament aquestes són les meves tres discrepàncies:

(i)                 Explica una historia en la que Catalunya sembla que sempre ho ha fet tot be i Espanya ha estat l’enemic: ni la guerra de successió va ser una guerra Catalunya – Espanya ni la guerra civil va ser una guerra Catalunya –Espanya,n i es poden oblidar moments importants que Catalunya i Espanya han compartit, com Cadis 1812, el trienni liberal, la recuperació de la Universitat de Barcelona, la Gloriosa, la I República, la defensa de la llibertat de la ciència i de la llibertat de consciència des de Giner de los Ríos a Ramón y Cajal, la II República, la Constitució de 1978…

(ii)               La declaració de sobirania avui és innecessària (a més de contrària a Dret): la sobirania del poble és una afirmació política front l’absolutisme o la dictadura. El resultat del procés començat pot implicar una devolució total o parcial de sobirania, si és vol, però des d’una óptica positivista i racionalista, la sobirania, sigui el que sigui, és el final no l’ inici. Si la sobirania arribés com una reforma constitucional no seria contrària a Dret.

(iii)             El poble com a subjecte és un concepte innecessari i perillós: si els subjectes són els ciutadans i les ciutadanes –com diu el text-, potser més correcte “la ciutadania”, si fem cas a les normes d’us del català, bastirem un sistema de llibertats; si el subjecte és el poble, que parla a través de manifestacions, i és encarnat per un o més profetes intèrprets de mites, anem malament. La Història és prou eloqüent.