Si per dret a decidir entenem la potestat de la ciutadania per impulsar l’ordenament jurídic en el sentit més adequat a la consciència social de cada moment històric, estic plenament d’acord amb que el Parlament de Catalunya o qualsevol altra assemblea legislativa o fins i tot municipal (per exemple, la segregació de Vilaseca i Salou, l’aspiració de St. Antoni de separar-se de Calonge, la vella idea de Pi i Margall de convertir Barcelona en una Ciutat – Estat) pugui conduir el procés que permeti l’expressió lliure dels desitjos de transformació, en el marc de l’ordenament jurídic vigent.

Les meves tres objeccions escrites ahir no impugnen el dret a decidir, entès d’acord amb el paràgraf anterior, que és com ho explica ICV i com consta al programa del PSC, sinó el dret a decidir preestablert pel resultat final (com a la primera proposta CiU – ERC, ja retirada) o influït poderosament per una concepció de la nació d’ entre les possibles (la història de Catalunya com un greuge permanent, la sobirania com a pressupost i no com una eventual conseqüència entre altres, la “personificació” del poble al pretendre que és un subjecte), que a més converteix en idèntiques les bases filosòfiques del nacionalisme espanyol i del nacionalisme català.

El PSC, més clarament, i també ICV, entenen la nació, al mode de Renan, com un plebiscit quotidià.  La nació neix dels ciutadans i no els ciutadans de la nació. Cometen un error els crítics del PSC que consideren incomplert el programa electoral en el tema de les sobiranies compartides, perquè el PSC es referia, de forma perfectament congruent amb la seva tradició, a les sobiranies compartides derivades del repartiment racional dels nivells de decisió, des del local fins a l’europeu, i no a la sobirania com un dret històric nascut d’un mite fundacional.

El PSC, des de la Filosofia i des del Dret, només podia votar que no. Un no antinacionalista, emancipador, republicà. Un no completament diferent al no nacionalista del PP i de Ciutadans. El risc era, i s’ha demostrat que existia, la incomprensió general. Fins i tot la incomprensió d’una part del partit. La Política ha jugat una mala passada al PSC, quan uns i altres han oblidat la Filosofia i el Dret. El viaró de sortida és recuperar, precisament, la Filosofia i el Dret.